Topar amb l'església

Ho va escriure Nietzsche a Més enllà del bé i del mal: "Darrere de cada caverna n'hi ha una altra que s'obre encara més fonda, i a sota de cada superfície un món subterrani més vast, més estrany, més ric. A sota de tots els fons, a sota de totes les fundacions descobrim un subsòl encara més profund". ¿Com exploraria Plató aquestes profunditats tan alienes que simbolitzen l'etern retorn a les potències primeres, destructores, del ser humà? El món nostre, tan catòlic, tan platònic, rebutja les fonts dionisíaques com un verí de la civilització. Abomina de la desproporció, fins i tot quan la patrística predica obscenament la tortuosa i incivilitzada repressió, el sacrifici, la guillotina o la foguera per a les ànimes corruptibles i fràgils. L'art no ha fet més que subvertir aquest ordre, declinar la invitació al banquet de la culpa. I ho ha fet des de posicions estratègiques i llançant les més greus sospites i crítiques a la humanitat inquieta i aterrida per la força de religions i estats.

A la galeria Joan Prats, l'artista mallorquí Alejandro Vidal (1972) proposa una narració visual a l'entorn de la cabana de l'ésser en conflicte directe amb la seva identitat construïda. Més enllà de com l'artista ha formalitzat la seva obra (fotografies de gran format amb els retrats de personatges suposadament transgressors -macarres, diríem- i vídeos més o menys ben resolts), el que ens interessa és com Vidal intenta codificar un tipus de conducta posada en pràctica per uns tipus durs, ferotges i alhora tendres. Tema que no ha deixat de ser lloc comú al llarg de la història de la fotografia més recent (recordem García-Alix), i sobretot en el cinema, de la mà de realitzadors com Brian de Palma o Abel Ferrara.

Aquests éssers cada vegada menys residuals no tenen pràcticament res de "mítics i auràtics" -com decideix Amanda Cuesta que són en el seu text d'introducció a l'obra de Vidal. Més aviat són homes i dones que, des de la realitat, ofereixen un punt de partida diferent per enfrontar-nos a aquests models al·legòrics de l'arquitectura, l'entreteniment, el carrer. No hi ha cap força en aquestes imatges d'éssers preparats per a l'acció; en aquest sentit són protopolítics, estan a punt però no acaben de ser radicals. Res en ells sembla preveure un món sòrdid; són més aviat figurants al servei d'una model cinematogràfica. Els vídeos titulats One Second Burns for a Billion Years i Dance Like a Fool, Walk Like a King no fan pensar en la transgressió. De fet, tots aquests tipus que representen certa cultura de la joventut "criminal" no són més que els homòlegs oposats als yuppies. En alguna cosa sí té raó Amanda Cuesta: aquests personatges estan "estetitzats". I, es podria afegir, respectabilitzats en uns espais cada vegada més asèptics. Són signes de l'emergència del consum i la mercantilització en l'àmbit públic.

Un altre artista gens recomanable, en aquest cas a la galeria Llucià Homs. El vienès Lukas Maximilian Hüller (1969) ha creat un fris fotogràfic amb l'escenificació en format panoràmic dels set pecats capitals. Hüller s'inspira en les pintures d'El Bosco (1475-80) on apareixien representades set escenes de la vida quotidiana amb els principals vicis de la humanitat disposades al voltant d'un cercle central. Però en el que coincideixen pràcticament totes és en la col·lectivització de la luxúria i la seva morbidesa. Són imatges tosques, abjectes, d'una buidor que crea repulsió. No existeix distància, res en aquestes fotografies pot adduir-se, ja que són armes contra la imaginació. Hüller no és un accionista vienès però segueix el seu rastre i l'amortitza a través de la il·lusió de la capacitat humana per experimentar els plaers, bons i dolents. Després no queda res. Ni la por als càstigs infinits, ni la por de no estar encara mort (com a artista) quan ja ho estigui.

One Second Burns for a Billion Years. Alejandro Vidal. Galeria Joan Prats. Rambla de Catalunya, 54. Barcelona. Fins al 12 d'abril

Set pecats capitals. Lukas Maximilian Hüller. Galeria Llucià Homs. Consell de Cent, 315. Barcelona. Fins al 12 d'abril