¿Latini, sodomita?

Ja s'acostava el passat cap de setmana, quan l'amic Andreu Jaume, director literari de Lumen, em citava per telèfon un vers del Dante que li havia semblat de gran categoria: "m'insegnavate come l'uom s'etterna", referit a Brunetto Latini. Jo no l'hauria recordat si no fos que dos dies abans l'havia rellegit en un passatge de George Steiner del llibre My Unwritten Books, que acaba d'aparèixer: Londres, Weidenfeld & Nicolson, 2008. Com diré al final de l'article, ja sé d'on li ve a Steiner el record d'aquest vers de la Commedia. El cas és que, després d'aquella trucada, em vaig sentir obligat a estudiar el vers del florentí i tot el cant XVè de l'Infern, i a comparar-ne diverses interpretacions. El vers en si no té cap dificultat: "ensenyant-me com l'home esdevé etern", en traducció correcta de Sagarra.

¿Per què Dante va situar Brunetto Latini al cercle dels sodomites?

Latini no solament va ser un dels primers restauradors a l'Edat Mitjana de la idea ciceroniana que el bell parlar forja també el bon ciutadà -cosa que, a la península itàlica, en aquell moment, era molt lògic que succeís a la pròspera i cultíssima Florència- sinó un polític i diplomàtic de gran anomenada. Va ser notari i canceller del Comú de Florència, i després ambaixador prop del rei Alfons el Savi. Després de visitar Castella, Brunetto va assabentar-se, camí de retorn a la Toscana, de la derrota dels güelfs a Montaperti (1260), per la qual cosa va passar a França, on va quedar-s'hi fins que la victòria de Benevenuto (1266) li va permetre de tornar a la ciutat natal. No és estrany que Dante li tingués una gran simpatia, perquè ell mateix, com Latini, va sentir-se obligat a repartir els seus sentiments patriotes entre güelfs i gibel·lins. De fet, no va ser mestre del Dant en el sentit estricte de la paraula, però degué ser conseller i director dels estudis de retòrica del poeta, i això va moure aquest a mostrar-li la gran admiració i generositat que es llegeixen en els versos d'aquest cant de l'Inferno que comentem.

Ara bé: ¿per què Dante el situa al setè cercle, és a dir, el dels sodomites? Que hi posi Francesco d'Accorso (no se sap ben bé si el pare o el fill) posseeix certa versemblança; i encara en té més que hi posi l'hipersodomita Andrea de'Mozzi, un prelat que el papa Bonifaci VIII -servus servorum, al Dant- va desposseir del bisbat de Florència i va traslladar a Vicenza a causa d'una conducta -llavors, com ara, reprovable en un clergue- d'una evidència escandalosa. Però, ¿Brunetto? No hi ha cap testimoni, ni tan sols en la famosa crònica florentina de Giovanni Villani, que esmenti ni el·lípticament la seva sodomia. L'editor dels poetes del duecento italià, Gianfranco Contini, que és qui sap més de la matèria, esmenta una tesi molt perspicaç del dantista francès André Pézard, segons el qual el "gran pecat" de Brunetto Latini hauria consistit a escriure en una llengua vulgar que no era la de la seva mare; és a dir -contra natura-, en francès. És la llengua en què va redactar el seu reconegut Tresor, mena d'enciclopèdia, com n'hi ha tantes a l'Edat Mitjana, que recull tots els coneixements de l'època. Naturalment, aquesta tesi no invalida la possibilitat que Dante s'hagués assabentat, després de la mort de Latini i abans d'escriure la Commedia, que aquest havia practicat, no solament el francès, sinó també la sodomia. De fet, era una època (que va durar fins fa molts pocs anys) en què el més petit rumor sobre aquesta qüestió excitava els comentaris més esbojarrats. Però, com sap tothom, s'ha d'estar molt, però molt a la vora d'un sodomita per poder donar fe d'aquesta tendència masculina a practicar l'amor per angostam et dolorosam viam. El que s'ha de descartar absolutament és que el Dant tingués res a veure, ni per passiva ni per activa, en aquestes pràctiques.

Fora bromes, perquè el Dant va demostrar tenir-li un gran respecte a mestre Brunetto Latini. Aquest ja havia escrit, al seu Tresor esmentat, que "cil ki traitent de grans choses tesmoignent que glore done au preudome une seconde vie": "els qui tracten de coses grans testimonien que la glòria dóna als homes una segona vida"; i és possible que el Dant recordés aquest passatge del seu mentor quan va dir-ne, a la Commedia, que "va ensenyar-li com l'home esdevé etern"; és a dir, que va ensenyar-li coses d'aquelles -les lletres, en el seu cas, com podrien haver estat les belles arts- que fan que la vida d'un home s'allargassi en direcció d'eternitat.

Thomas Mann, a La muntanya màgica, va posar en boca del personatge Settembrini una lloança de Brunetto, en tant que educador de la paraula i de la ciutadania de Florència. D'aquí, jo diria, li ve a Steiner, i molts contemporanis, que encara es recordin d'una cosa que ja no recorda gairebé ningú; ni la citació ni la pràctica política que s'hi relaciona. I, si no, vegeu com s'expressen els polítics, gais o no, dels nostres dies.