Els iris

Ja és ben estranya la flor dels iris, aquest rar ocell blau porprat que sorgeix al cap d'una tija gruixuda i sucosa, voltada de fulles com ganivets. N'he collit, de silvestres, que són els que m'agraden, entre la pinassa, en un bosquet intranscendent, o bé en algun marge, entre herba grassa, potser davant del teló, perfumat de mel, d'un arç florit. Són més compactes i rabassuts que no pas els de jardí i fan olor de nen malalt, com vaig escriure fa anys en un poema. Volia dir, llavors, que la seva olor és dolcenca, tènue, una mica lletosa, amb una ombra de llimona. És una olor que suscita melangia, una olor de primavera insegura.

És una flor decorativa, per la seva estructura, per la forma dels seus pètals, arrodonits, com una llengua, amb la llepissada de groc que se li endinsa a la gola, i pel seu color, que tan bé lliga amb el verd de les fulles. Els modernistes els veneraven, perquè, florals com eren, es prestaven molt a fer sanefes estilitzades i a il·lustracions decadents. Pàmpols d'opalina amb iris esquematitzats. Noies amb túniques blanques, vagant per camps d'iris, a la llum de la lluna. Els japonesos sabien donar-ne la imatge exacta amb un cop de pinzell. És una flor molt carregada literàriament i pictòricament, una flor suggestiva que, a més, a les nostres contrades, en què la Setmana Santa encara té un pes, com a mínim cultural, s'investeix amb la gravetat d'una aura penitencial.

Els parlo dels iris, a part que ja en comença a ser temps, perquè he rebut un llibret deliciós que es titula precisament Iris de Pascua. Es tracta d'una publicació feta amb motiu de l'exposició Joan Hernández Pijuan. La distancia del dibujo, que se celebra actualment al Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca i que, després, passarà al Museu d'Art Espanyol Contemporani de Palma. L'exposició està dedicada a l'obra sobre paper del pintor.

Cada any, quan venia Setmana Santa, Joan Hernández Pijuan es traslladava a la casa familiar de Folquer i allà, des del 1994, com en una mena de ritual, collia i dibuixava i pintava iris. Elvira Maluquer, al pròleg del llibre, ho explica. Els primers anys, els dibuixava amb llapis. Després va venir la taca amb el pinzell, amb aquell seu blau característic. És una llarga sèrie feta durant anys, amb aquella veritat que brolla espontàniament quan es dibuixa del natural i amb aquella lenta maduració que, durant l'any, en els mesos sense iris, les formes fan a l'interior de l'artista, i que condiciona la mirada de l'any vinent. De la línia primerenca, comprensiva, que ajuda a entendre com és la flor, a la taca esplendorosa en què la flor es manifesta ja compresa. I aquesta taca també evoluciona amb els anys, passa d'una flor en solitari a un grup de flors, de composició més barroca, per tornar a l'iris únic, que acaba sent l'iris absolut: from the center of my life came/ a great fountain, deep blue/ shadows on azure seawater. (Louise Glück, "The wild iris").