Kosovo
La independència de Kosovo canvia totalment el Manual cap a la independència que funcionava fins ara. Els vells esquemes ja no serveixen. I quan als nostres nacionalistes els passi la ressaca s'adonaran que la gesta de Kosovo no acosta la independència de Catalunya. Al contrari: la fa encara més improbable.
La cultura, la història o les Nacions Unides ja són irrellevants. Ara compten altres coses. Bàsicament dues: convèncer la comunitat internacional que el Govern central que t'oprimeix mereix estar inclòs a l'Eix del Mal i, sobretot, guanyar-se el suport dels Estats Units.
Sorprèn que no ho hagin copsat dirigents tan experimentats com Josep Lluís Carod, que té 10.000 llibres a casa, i Joan Puigcercós, que acredita una intuïció excepcional per flairar cap on bufen els vents. Pels que anhelen la independència, la seva gestió és catastròfica: han deixat escapar una oportunitat d'or.
Ho tenien tot a favor: el president espanyol diu que és socialista i va retirar les tropes d'Iraq. A més, impulsa lleis com la dels matrimonis gais. Representa tot el que fa empipar George W. Bush. Només hagués calgut enviar un agent -potser en Miquel Sellarès- per fer entendre als Estats Units la terrible opressió a la qual Espanya sotmet Catalunya. En lloc d'això, ERC es manifestava contra la guerra i feia presidents Zapatero i Montilla. Quina pífia!
El més probable ara és que estranyes nacions sense cap mena de tradició tinguin moltes més opcions d'independitzar-se que Catalunya. Sudan del Sud, per exemple: pateix l'opressió de Sudan, barallat amb Occident, i està disposat a ser la base dels EUA a l'Àfrica. O els criolls de l'est de Bolívia, que malden per escapar del socialisme indigenista d'Evo Morales que tant amoïna Washington. No lluiten des de 1714 -només des d'abans d'ahir-, però s'adapten molt millor als nous temps.
Els independentistes s'haurien d'afanyar a imitar els kosovars i omplir els carrers d'estels: no tant els de la bandera pròpia com els de la insígnia nord-americana.
