Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Paisatge abans de la batalla

Cada tarda o gairebé, quan jo ja tenia prop de vint anys (cap al 1970 o 71), anava a casa de la noia que estimava, a festejar-hi, a estar-hi, a estar-m'hi, i em vaig anar fent amic dels seus germans i de tota la família. Tenien pocs llibres de poesia però ben triats: entre altres un Maragall, i un exemplar de la primera (i avui buscadíssima) edició de l'aleshores encara moderníssim llibre titulat Em va fer Joan Brossa (que s'havia publicat el 1951) amb el famós pròleg de Cabral de Melo, i tots els Vinyolis que havien sortit fins al moment, que eren cinc llibres: Primer desenllaç, De vida i somni, Les hores retrobades, El Callat i Realitats. Perquè Joan Vinyoli era parent de la casa, la noia que jo estimava li era neboda. En aquells dies en va sortir un de nou, de l'oncle poeta, un llibre que ens va fer molt d'efecte i que duia un títol espectacular: Tot és ara i res. A partir d'aquí la poesia de Vinyoli se'ns va començar a fer més i més pròxima fins a arribar a ser la que humanament se m'ha ficat més endins del moll de l'os de les qüestions que cremen, que són les de com viure, què viure, qui viu. I en els seus versos aquesta problemàtica o desproblemàtica hi ve indissolublement encadenada amb les sensacions de bellesa dels colors i de les formes de la realitat: l'existència de la bellesa (sigui d'un cel, d'una pintura, d'una frase o d'un moment viscut) i la pregunta de què i com viure són dues coses que van juntes i encara més, són indestriables.

Una de les tardes que jo era a casa els Garcia s'hi va presentar per sorpresa el tiet Joan. Venia del metge, que li havia parlat clar: que ho tenia molt negre, que era cosa de mesos i que vivia quasi de miracle, amb una malaltia inguarible frenant-li l'altra, i ell havia pujat a casa el cunyat a esbravar la seva indignació. Deia enfurismat Vinyoli que estava segur, diguessin el que diguessin els metges, que encara viuria els deu o quinze anys que li faltaven per acabar la feina, i que per ell aquests serien els més importants, perquè ell era com Beethoven o com Rembrandt (recordo que va dir aquests dos noms i no cap altre), que el millor de la seva obra ho donen al final.

I efectivament durant la dècada dels 70 Vinyoli va publicar sis llibres més, entre els quals Vent d'aram, El griu, Cercles i aquella petita joia de fora del temps i de l'espai que és el Llibre d'amic. Després, el 1981 surt A hores petites, llibre d'alta màgia i d'altíssima poesia, un dels més rics que s'han vist. El 1983 els Cants d'Abelone, cants d'amor i vida en boca d'una dona. El 1984 treu tres llibres: el febrer el de versions de Rilke, el març Domini màgic, que és un dels més forts i més bonics de la poesia de qualsevol època, i el juliol Passeig d'aniversari, també magnífic i que és com el volum de "conclusions" de la seva obra. Aquell juliol en va complir setanta. El novembre morí. Al començ del 1985 encara surt un segon volum de traduccions de Rilke.

O sigui que entre els seixanta-cinc i els setanta anys de la seva edat l'home dóna mitja dotzena llarga de llibres dels més poderosos de la poesia mundial, i així fa certa la profecia que li vaig sentir aquella tarda a casa els seus nebots.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 14 de febrero de 2008