Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Veïns

Una expressió típica de la despersonalització de les ciutats ens diu que hem arribat a un punt en què no coneixem ni els veïns de l'escala on vivim. Que, com a molt, sabem quina cara fan i ens diem hola i adéu quan ens trobem al replà. S'ha escrit molt sobre el Raval barceloní. Grans escriptors n'han fet bona literatura, n'han descrit els canvis de les últimes dècades, i també els mitjans de comunicació ens n'han donat puntual detall de la transformació, del sanejament dels carrers, de les onades d'immigració que n'han variat la fesomia i fins i tot la llengua. El programa 30 minuts s'ha afegit ara a la dissecció del barri amb una sensibilitat exquisida amb el reportatge Anatomia del Raval, emès el passat diumenge. Es pot recuperar a través del web de TVC (en el servei 3 a la carta). I val la pena fer-ho perquè el treball commou. La seva contemplació provoca un efecte agredolç, una barreja de sentiments entre la tristor per algunes de les històries que s'hi expliquen, l'admiració agraïda per la calidesa humana que transmet i la sorpresa per algunes dades sobre el barri que, a pesar de tota la informació prèvia, encara no sabíem. Una nova prova de desconeixement cap als nostres veïns.

Les descripcions poden ser molt fredes i asèptiques. Per això és tan eficaç la manca de locució en el reportatge. La vocació dels autors (Santiago Torres i Anna Giralt Gris) és la de mostrar-nos el que ells han vist i deixar-nos extreure les nostres pròpies conclusions. D'aquesta manera, l'espectador hi pot entrar a fons.

La pensada és molt bona. De la mà d'un grup de metges que treballen al CAP del barri, i que demostren una calidesa humana admirable en el tracte amb els pacients, la càmera es cola en els pisos dels resistents, dels veïns que hi han viscut des de sempre, persones majors ara desubicades per la metamorfosi dels carrers on van créixer. Amb aquests introductors, el documental s'obre a una doble temàtica, que al seu torn va adquirint diverses ramificacions. Per un costat, coneixem les principals patologies que s'hi reprodueixen i aprenem que sí, com deia Paul Éluard, hi ha altres mons... però estan en aquest. Malalties erradicades a la major part de Catalunya continuen fent-se fortes aquí. La tuberculosi (amb taxes equiparables a les de l'Àfrica Subsahariana, ens diuen) i la sífilis, per exemple.

I mentre acompanyem metges i infermers en les seves visites a domicili, entrem nosaltres també en uns edificis sovint lúgubres i desemparats, com ho estan moltes de les persones que hi viuen. Sense dramatismes, els protagonistes ens expliquen situacions difícils de pair, que parlen de solitud i de misèria, d'humitats, de moobing, de manca de solidaritat. Al costat de les malalties atàviques, els més veterans del Raval han de fer front a d'altres dolències de nova generació. El barri es transforma, ells veuen desaparèixer un paisatge familiar, els pobladors de sempre ja no hi són. "Abans érem com una família, però ara ja no pots comptar amb ningú", ve a dir una entranyable octogenària. Hi ha molta tendresa en un reportatge que ens ensenya molt d'un barri que tenim a tocar. I també de nosaltres mateixos, i dels mals intangibles que ens han portat aquests nous temps en què ja no coneixem els veïns.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 14 de febrero de 2008

Más información

  • VIST I PLAU