El cor de Perpinyà parla gitano català

El més xocant del barri de Sant Jaume, al cor de Perpinyà, és la constatació que existeixen guetos on l'idioma dominant no és el castellà o l'àrab, sinó el català. Els seus panxuts carrerons de llambordes, llardosos i estrets, les seves façanes escrostonades i atapeïdes de grafits, la cridòria i les olors que s'escolen de les finestres constitueixen un típic paisatge de suburbi. Però de seguida que parem l'orella, apareix la sorpresa: parlen català! I no són quatre gats; és un barri sencer. Prop de 2.500 ànimes concentrades en una desena de carrers tenen el català com a llengua pròpia de comunicació. Es tracta d'un català amb influències del caló -la llengua antiga dels gitanos-, el francès o el castellà, però amb una fonètica que l'acosta al català de Girona, el fa molt entenedor i el diferencia clarament del català d'accent afrancesat de la resta de catalanoparlants del Rosselló.

Els catalanoparlants de Sant Jaume són, abans que francesos o catalans, gitanos

Quan van a Catalunya per primer cop, els sorprén vuere tanta gent que "parla gitano"

Michelle Ros, directora de l'Arxiu Històric de Perpinyà, recorda que Sant Jaume sempre ha estat un barri "un poc marginal" on s'hi han concentrat, segons les èpoques, els leprosos, els jueus o la prostitució. Ros veu difícil una reforma del barri vell, seguint l'exemple d'altres ciutats, ja que els perpinyanesos de classe mitjana volen casetes amb jardí.

El barri gitano és un microcosmos regit per regles pròpies. De bon matí, els carrers comercials de Perpinyà bullen d'activitat, però a Sant Jaume tot just es comencen a espolsar la mandra

Els gitanos no persegueixen el temps, és el temps qui els busca a ells. Quan el sol comença a escalfar les terrasses dels bars de la Plaça Cassanyes, uns quants oncles -els ancians més respectats del barri- es troben al voltant d'una taula per prendre's un Pastis rebaixat amb aigua. És com si cada dia fos diumenge. Avui tothom parla del casament del nen , un gitano del barri barceloní de Sants i músic de talent que ha organitzat un convit fenomenal -com tots els dels gitanos- a Isla Fantasía. Entre gitanos, ja se sap, tots són parents, així que els més joves hi faran cap.

Els casaments gitanos són autèntics esdeveniments socials en els quals les famílies es poleixen els seus estalvis. Els homes encarreguen vestits a costurers de prestigi que valen més de 6.000 euros; però les dones, amb aquest pressupost, no en tenen ni pels primers farbalans. Aquestes xifres contrasten fortament amb els seus habitatges esgavellats. Però no saben viure als afores. Molts gitanos adinerats han abandonat la caseta aparellada perquè s'enyoraven. La vida gitana es cou en aquest petit món.

Els oncles de la plaça Cassanyes tenen molt clares les qualitats dels gitanos catalans. "Nosaltres som més educats, més senyors, ens agrada la bona taula i el bon vestir i no anem descamisats ensenyant els penjolls", explica l'oncle xino , un avi amb fama de fester que fa anys que promet retirar-se de la vida noctàmbula. Els greus disturbis que fa tres anys van fer saltar pels aires la convivència del barri, quan gitanos i àrabs var fer la seva guerra pels carrers de la ciutat, són encara ben vius a la memòria dels oncles (els onclus , en diuen ells). Els patriarques -segons l'argot gitano d'altres zones- pensen que en qualsevol moment el barri tornarà a explotar. "Només cal que a algun d'aquests joves li torni a pujar la sang al cap", explica un dels oncles. Sorprèn, però, la naturalitat amb què alguns àrabs viuen a la zona gitana. "Aquests no es fiquen en res, són els que accepten que això és territori gitano", aclareixen. Com els avis de tot arreu, els gitanos lamenten que s'hagi perdut el respecte per la gent gran. Però en el seu cas, sembla més greu: els oncles són els jutges dels conflictes. "Ara un nen de 8 anys s'atreveix a demanar-me un cigarro pel carrer, abans era impossible", lamenta un dels avis. "Ja no volem fer de jutges, no ens escolten", afegeix un altre.

Josep Saadna Mambo , un extraordinari músic de 52 anys reconvertit en tècnic de Cultura pels Afers Gitanos de l'Ajuntament de Perpinyà, té força clar que les ajudes institucionals "estant matant el poble gitano". Les sigles RMI (Renda Mínima d'Inserció, 380 euros a partir dels 25 anys) i les ajudes escolars estan en boca de tots. Mambo assegura que un 80% dels seus veïns viuen d'aquests subsidis. "A Catalunya no es pot viure sense treballar, però a França sí. Un que tingui dos fills es pot treure el mateix sou que jo sense treballar", lamenta. Entre els gitanos de Sant Jaume hi ha paletes, ferrovellers, gent que fa mercats i algun funcionari, però també massa joves handicapés, com els defineixen els oncles recorrent al francès.

La recent prohibició de fumar dins dels espais públics ha foragitat a l'entrada de l'establiment els clients del bar Sant Jaume, un local carismàtic del carrer d'en Guilla. Tots saluden en Mílio, un gitano bonifaci que l'Ajuntament ha contractat com a surveillance urbane. L'escombriaire, que passa tot darrera, també és gitano. Mambo apunta que la política municipal passa perquè tot s'arregli "entre gitanos" i no es causin aldarulls. "La policia només apareix quan hi ha trets", afegeix. Durant els disturbis del 2005, es van veure gitanos amb pistoles. Al barri n'hi ha que tenen una arma amagada. "Només per defensar-nos. Com a l'Amèrica", expliquen.

Al barri de Sant Jaume no s'hi pot anar amb la vara de mesurar la correcció política. La canalla campa pel carrer a totes hores, incloses les hores d'escola. N'hi ha uns quants enganxats a les màquines escurabutxaques dels bars i d'altres que escalfen el canell jugant a les botxes en un descampat. La majoria, reconeixen els seus pares, són analfabets i fumen de ben petits.

L'expressió absent d'un gitano rodanxó que seu a la vorera del carrer es torna greu quan li pregunten per Tyson, el seu famós i imbatut gall de baralla. Explica que l'ha venut per 500 euros. "No en trobaré cap d'igual", diu penedit del negoci.

Un poti-poti admirable

S'equivoquen els qui veuen els gitanos de Perpinyà com un dels darrers reductes del català a la Catalunya Nord, una mena de poblat d'Astèrix habitat per tossuts i murris resistents a la francesització. El català resisteix a Perpinyà gràcies als gitanos? Sí, però no. Els catalanoparlants de Sant Jaume són, abans que francesos o catalans, gitanos. I ser gitano és mil vegades millor -o mil vegades pitjor- que ser català. Els seus referents culturals i les seves arrels no són catalanes, són gitanes. "Si fossin catalans, ja parlarien francès, ja serien unes víctimes més del genocidi lingüístic a la francesa, amb la bandera de la liberté, l'égalité i la fraternité, ja s'haurien passat al francès per buscar l'ascens social o entrar a l'administració de l'Estat", argumenta Jean-Paul Escudero, professor de filologia de la Universitat de Montpeller.

Bona part dels gitanos de Perpinyà no són conscients que parlen la llengua pròpia d'un territori que abasta de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Ells, asseguren, parlen gitano. És la llengua del clan, la que els permet parlar dels seus assumptes sense que els paios n'entenguin ni un borrall. Molts gitanos joves, quan surten del seu clos perpinyanès i baixen a Catalunya per primer cop, se sorprenen de trobar tanta gent que "parla gitano".

És com si, dins la seva illa de català assetjat pel francès, mantinguessin la il·lusió d'haver conservat el caló. Escudero, estudiós del català gitano, explica que durant el segle XIX la llengua pròpia -el caló- va perdre la morfologia interna, la flexió dels verbs i els adjectius, mentre s'anava empeltant amb el català, que en aquell moment era la llengua de comunicació amb els paios. A la llarga, s'acaba imposant la llengua dels paios; amb la paradoxa que quan aquests paios adopten el francès, els gitanos continuen fidels al seu català gitano.

Amb els anys, explica el lingüista, Perpinyà es converteix en el tronc del català gitano, que té les arrels al Principat i les fulles a tot l'Estat francès, amb petites comunitats escampades a Montpeller, Carcassona, Narbona, Bezièrs i, segons diuen els propis gitanos, fins i tot als afores de París. "El català gitano no podia estar arrelat a un territori concret, per això és una barreja tan original: un poti-poti tan admirable i únic com la seva música". Les referències a la música gitana per part d'Escudero no són gratuïtes. Ell va ser molt ben acollit en el reducte tancat dels gitanos quan, ara fa més de vint anys, seduït per la seva capacitat musical, fa afegir-se amb el seu violí a un grup perpinyanès que feia salsa americana amb "l'inconfusible toc gitano". El món gitano no es pot entendre sense la música.

Si es pregunta a Escudero pel futur del català no gitano de la Catalunya Nord, respon irònicament que ara -massa tard- se li té el respecte que provoquen els moribunds. "Però al carrer, zero", sentencia. Pel que fa al català gitano, el lingüista s'esforça a mostrar-se optimista. Escudero pensa que si els gitanos acaben abandonant la seva llengua no serà en absolut per voluntat pròpia. Cal, segons la seva opinió, complir amb el "deure sagrat" de donar-los la cultura en la llengua pròpia.