Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Reportatge

El cor de Perpinyà parla gitano català

El cèntric barri de Sant Jaume és un microcosmos que manté intacta la seva cultura malgrat la forta francesització de l'entorn

El més xocant del barri de Sant Jaume, al cor de Perpinyà, és la constatació que existeixen guetos on l'idioma dominant no és el castellà o l'àrab, sinó el català. Els seus panxuts carrerons de llambordes, llardosos i estrets, les seves façanes escrostonades i atapeïdes de grafits, la cridòria i les olors que s'escolen de les finestres constitueixen un típic paisatge de suburbi. Però de seguida que parem l'orella, apareix la sorpresa: parlen català! I no són quatre gats; és un barri sencer. Prop de 2.500 ànimes concentrades en una desena de carrers tenen el català com a llengua pròpia de comunicació. Es tracta d'un català amb influències del caló -la llengua antiga dels gitanos-, el francès o el castellà, però amb una fonètica que l'acosta al català de Girona, el fa molt entenedor i el diferencia clarament del català d'accent afrancesat de la resta de catalanoparlants del Rosselló.

Els catalanoparlants de Sant Jaume són, abans que francesos o catalans, gitanos

Quan van a Catalunya per primer cop, els sorprén vuere tanta gent que "parla gitano"

Michelle Ros, directora de l'Arxiu Històric de Perpinyà, recorda que Sant Jaume sempre ha estat un barri "un poc marginal" on s'hi han concentrat, segons les èpoques, els leprosos, els jueus o la prostitució. Ros veu difícil una reforma del barri vell, seguint l'exemple d'altres ciutats, ja que els perpinyanesos de classe mitjana volen casetes amb jardí.

El barri gitano és un microcosmos regit per regles pròpies. De bon matí, els carrers comercials de Perpinyà bullen d'activitat, però a Sant Jaume tot just es comencen a espolsar la mandra

Els gitanos no persegueixen el temps, és el temps qui els busca a ells. Quan el sol comença a escalfar les terrasses dels bars de la Plaça Cassanyes, uns quants oncles -els ancians més respectats del barri- es troben al voltant d'una taula per prendre's un Pastis rebaixat amb aigua. És com si cada dia fos diumenge. Avui tothom parla del casament del nen , un gitano del barri barceloní de Sants i músic de talent que ha organitzat un convit fenomenal -com tots els dels gitanos- a Isla Fantasía. Entre gitanos, ja se sap, tots són parents, així que els més joves hi faran cap.

Els casaments gitanos són autèntics esdeveniments socials en els quals les famílies es poleixen els seus estalvis. Els homes encarreguen vestits a costurers de prestigi que valen més de 6.000 euros; però les dones, amb aquest pressupost, no en tenen ni pels primers farbalans. Aquestes xifres contrasten fortament amb els seus habitatges esgavellats. Però no saben viure als afores. Molts gitanos adinerats han abandonat la caseta aparellada perquè s'enyoraven. La vida gitana es cou en aquest petit món.

Els oncles de la plaça Cassanyes tenen molt clares les qualitats dels gitanos catalans. "Nosaltres som més educats, més senyors, ens agrada la bona taula i el bon vestir i no anem descamisats ensenyant els penjolls", explica l'oncle xino , un avi amb fama de fester que fa anys que promet retirar-se de la vida noctàmbula. Els greus disturbis que fa tres anys van fer saltar pels aires la convivència del barri, quan gitanos i àrabs var fer la seva guerra pels carrers de la ciutat, són encara ben vius a la memòria dels oncles (els onclus , en diuen ells). Els patriarques -segons l'argot gitano d'altres zones- pensen que en qualsevol moment el barri tornarà a explotar. "Només cal que a algun d'aquests joves li torni a pujar la sang al cap", explica un dels oncles. Sorprèn, però, la naturalitat amb què alguns àrabs viuen a la zona gitana. "Aquests no es fiquen en res, són els que accepten que això és territori gitano", aclareixen. Com els avis de tot arreu, els gitanos lamenten que s'hagi perdut el respecte per la gent gran. Però en el seu cas, sembla més greu: els oncles són els jutges dels conflictes. "Ara un nen de 8 anys s'atreveix a demanar-me un cigarro pel carrer, abans era impossible", lamenta un dels avis. "Ja no volem fer de jutges, no ens escolten", afegeix un altre.

Josep Saadna Mambo , un extraordinari músic de 52 anys reconvertit en tècnic de Cultura pels Afers Gitanos de l'Ajuntament de Perpinyà, té força clar que les ajudes institucionals "estant matant el poble gitano". Les sigles RMI (Renda Mínima d'Inserció, 380 euros a partir dels 25 anys) i les ajudes escolars estan en boca de tots. Mambo assegura que un 80% dels seus veïns viuen d'aquests subsidis. "A Catalunya no es pot viure sense treballar, però a França sí. Un que tingui dos fills es pot treure el mateix sou que jo sense treballar", lamenta. Entre els gitanos de Sant Jaume hi ha paletes, ferrovellers, gent que fa mercats i algun funcionari, però també massa joves handicapés, com els defineixen els oncles recorrent al francès.

La recent prohibició de fumar dins dels espais públics ha foragitat a l'entrada de l'establiment els clients del bar Sant Jaume, un local carismàtic del carrer d'en Guilla. Tots saluden en Mílio, un gitano bonifaci que l'Ajuntament ha contractat com a surveillance urbane. L'escombriaire, que passa tot darrera, també és gitano. Mambo apunta que la política municipal passa perquè tot s'arregli "entre gitanos" i no es causin aldarulls. "La policia només apareix quan hi ha trets", afegeix. Durant els disturbis del 2005, es van veure gitanos amb pistoles. Al barri n'hi ha que tenen una arma amagada. "Només per defensar-nos. Com a l'Amèrica", expliquen.

Al barri de Sant Jaume no s'hi pot anar amb la vara de mesurar la correcció política. La canalla campa pel carrer a totes hores, incloses les hores d'escola. N'hi ha uns quants enganxats a les màquines escurabutxaques dels bars i d'altres que escalfen el canell jugant a les botxes en un descampat. La majoria, reconeixen els seus pares, són analfabets i fumen de ben petits.

L'expressió absent d'un gitano rodanxó que seu a la vorera del carrer es torna greu quan li pregunten per Tyson, el seu famós i imbatut gall de baralla. Explica que l'ha venut per 500 euros. "No en trobaré cap d'igual", diu penedit del negoci.

Un poti-poti admirable

S'equivoquen els qui veuen els gitanos de Perpinyà com un dels darrers reductes del català a la Catalunya Nord, una mena de poblat d'Astèrix habitat per tossuts i murris resistents a la francesització. El català resisteix a Perpinyà gràcies als gitanos? Sí, però no. Els catalanoparlants de Sant Jaume són, abans que francesos o catalans, gitanos. I ser gitano és mil vegades millor -o mil vegades pitjor- que ser català. Els seus referents culturals i les seves arrels no són catalanes, són gitanes. "Si fossin catalans, ja parlarien francès, ja serien unes víctimes més del genocidi lingüístic a la francesa, amb la bandera de la liberté, l'égalité i la fraternité, ja s'haurien passat al francès per buscar l'ascens social o entrar a l'administració de l'Estat", argumenta Jean-Paul Escudero, professor de filologia de la Universitat de Montpeller.

Bona part dels gitanos de Perpinyà no són conscients que parlen la llengua pròpia d'un territori que abasta de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Ells, asseguren, parlen gitano. És la llengua del clan, la que els permet parlar dels seus assumptes sense que els paios n'entenguin ni un borrall. Molts gitanos joves, quan surten del seu clos perpinyanès i baixen a Catalunya per primer cop, se sorprenen de trobar tanta gent que "parla gitano".

És com si, dins la seva illa de català assetjat pel francès, mantinguessin la il·lusió d'haver conservat el caló. Escudero, estudiós del català gitano, explica que durant el segle XIX la llengua pròpia -el caló- va perdre la morfologia interna, la flexió dels verbs i els adjectius, mentre s'anava empeltant amb el català, que en aquell moment era la llengua de comunicació amb els paios. A la llarga, s'acaba imposant la llengua dels paios; amb la paradoxa que quan aquests paios adopten el francès, els gitanos continuen fidels al seu català gitano.

Amb els anys, explica el lingüista, Perpinyà es converteix en el tronc del català gitano, que té les arrels al Principat i les fulles a tot l'Estat francès, amb petites comunitats escampades a Montpeller, Carcassona, Narbona, Bezièrs i, segons diuen els propis gitanos, fins i tot als afores de París. "El català gitano no podia estar arrelat a un territori concret, per això és una barreja tan original: un poti-poti tan admirable i únic com la seva música". Les referències a la música gitana per part d'Escudero no són gratuïtes. Ell va ser molt ben acollit en el reducte tancat dels gitanos quan, ara fa més de vint anys, seduït per la seva capacitat musical, fa afegir-se amb el seu violí a un grup perpinyanès que feia salsa americana amb "l'inconfusible toc gitano". El món gitano no es pot entendre sense la música.

Si es pregunta a Escudero pel futur del català no gitano de la Catalunya Nord, respon irònicament que ara -massa tard- se li té el respecte que provoquen els moribunds. "Però al carrer, zero", sentencia. Pel que fa al català gitano, el lingüista s'esforça a mostrar-se optimista. Escudero pensa que si els gitanos acaben abandonant la seva llengua no serà en absolut per voluntat pròpia. Cal, segons la seva opinió, complir amb el "deure sagrat" de donar-los la cultura en la llengua pròpia.

Escudella barrejada de catalanitat

La vila de Perpinyà és aquest any la ciutat que acull el muntatge bastit entorn de la Capital de la Cultura Catalana. Al preàmbul del programa de mà, s'hi esmenta que aquesta distinció suposa per a Perpinyà, en una dimensió simbòlica, "veure reconegut per part de tots els Països Catalans el seu estatut de Fidelíssima, atorgat el 1475 arran de la seua resistència heroica als assalts del reialme de França".

En un ordre més mundà d'objectius, la capitalitat cultural pretén donar una embranzida a la promoció de la llengua i la cultura catalana al territori, tot i que a Perpinyà ja estan acostumats a treballar des de la modèstia. Jaume Pol, director de l'Institut Font Nova, institució que impulsa la llengua i la cultura catalana, assegura que actualment es detecta una forta demanda per aprendre el català. Fins i tot, afirma, es pot parlar "d'una certa recuperació del bilingüisme". Diu Pol: "No ens hem de deixar vèncer pel pessimisme. Impulsem petites accions que funcionen, com fer visible el català als noms dels carrers, a les invitacions dels actes o a les publicacions municipals. També organitzem cursos de català per adults que tenen una important demanda".

Segons els darrers estudis, els 3,5% dels habitants de la Catalunya Nord declaren tenir el català com a llengua habitual, tot i que l'entenen el 65,3% dels ciutadans. El 37,1% afirmen que són capaços d'expressar-se oralment en aquesta llengua.

Els 8 centres de La Bressola, les escoles laiques que fan l'ensenyament en català, tenen llista d'espera. Sembla que els sectors intel·lectuals francesos s'ha adonat que aprendre el català és una font d'enriquiment cultural i no, com es pensava abans, un obstacle per aprendre un francès comme il faut.

La programació organitzada amb motiu del nomenament de Perpinyà com a Capital de la Cultura Catalana és eclèctica; una escudella barrejada d'activitats on el que no mata, engreixa. Entre les exposicions més interessants que es podran veure a Perpinyà en destaca La Mediterrània a quatre mans, que analitza la relació de l'escultor gironí Ricard Guinó i el pintor impressionista Auguste Renoir. Guinó va acabar executant les obres que ideava August Renoir, incapaç de moldejar-les a causa d'una malaltia que li deformava les mans. També en l'àmbit d'arts visuals destaquen una mostra de clixés vintage sobre Gala, la musa de Dalí; una exposició sobre la influència del maig del 68 en els creadors artístics de Perpinyà; una selecció d'imatges del fotògraf ceretà Robert Julià; la primera retrospectiva del pintor Jean Capdeville, considerat "l'artista major" de la Catalunya del Nord, o una selecció d'objectes del músic autodidacte Pascal Comelade. L'exposició del prestigiós creador barceloní Carlos Pazos, instal·lat des de fa 10 anys a Cotlliure, o l'exhibició d'una col·lecció de fotos inèdites de la Retirada del 39, obra del pintor francocolombià Manuel Moros, s'esperen amb interès.

També s'han programat Debats d'idees, que inclouen conferències i taules rodones sobre religió, llengua o cultura de la pau. Entre els actes populars, es vol donar un especial relleu a la Festa de Sant Joan i a la cerimònia de cloenda de la capitalitat, la Nit de Santa Llúcia. A més, tots els esdeveniments culturals que se celebraran a Perpinyà durant aquest any tindran un toc de catalanitat. Els programadors escolliran "un concert, un espectacle o un col·loqui per marcar l'elecció de Perpinyà com a capital de la cultura catalana".

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 14 de febrero de 2008

Más información