"Detesto l'òpera i el que representa"

Passa en molts camps artístics i el de la música contemporània no és una excepció: bona part dels nostres talents han d'emigrar perquè o se'ls reconegui la seva vàlua o puguin posar-la en pràctica. Josep-Maria Balanyà forma part d'aquest grup: pianista i compositor barceloní, edita la seva música en discogràfiques alemanyes i realitza pràcticament tots els seus concerts en escenaris centreeuropeus. Ara acaba de publicar el seu nou disc Un peu à gauche, svp, el tercer per al segell alemany Laika, amb tretze temes per a piano en els quals la frontera entre composició i improvisació sembla diluir-se i el piano eixampla la seva paleta sonora gràcies a la utilització de diversos objectes.

"Alguns músics tenen la mentalitat més pròpia de la policia feixista que la d'un creador"

"Les institucions ho volen controlar tot i els interessa una cultura turística de poc nivell"

Pregunta. Composició o improvisació?

Resposta. Combinar composició i improvisació per a mi no és difícil perquè, a més d'escriure, toco un instrument. Amb el piano pots experimentar in situ, barrejar l'energia del jazz amb el so i estil contemporanis i cuinar-ho al mateix moment. Si ho escrivís en una partitura seria més difícil i molt més lent. Gravo tot el que toco, després la major part de coses no serveixen però sempre hi ha aquests trenta segons que t'interessen i immediatament els passo a una partitura.

P. La seva música neix de la improvisació total?

R. Mai és total. La improvisació és un llenguatge que neix a partir d'elements que t'interessen, de petites anotacions, de coses que has escoltat i que es queden a la teva ment. Quan improvises surt tot això. És impossible estar creant coses noves a cada moment, simplement vas llançant tot el que duus dintre, qualsevol cosa que s'hagi quedat en el teu cap. Quanta més informació i més assimilada la tinguis, millor pots crear.

P. Veient-lo actuar fa l'efecte que el piano li ha quedat insuficient.

R. En l'aspecte sonor, sí. Ja de nen introduïa objectes en el piano per veure com sonaven sense conèixer el que John Cage havia fet ja el 1938. Va ser una mica intuïtiu: obres la tapa, toques les cordes i vas provant. Si en aquell moment hagués conegut a Cage hauria anat més ràpid, però tal vegada el resultat hagués estat excessivament acadèmic.

P. Realment acadèmic és un dels pocs adjectius que no poden aplicar-se al seu treball, ja que ha utilitzat en les seves composicions des de cadenes de vàter fins a màquines d'escriure, esquelets de piano espatllat o somiers, boles d'acer, fustes, copes de cava... i moviment constant. Per què incorpora el moviment en els seus treballs?

R. Tot músic es mou, encara que sigui de forma imperceptible, i cada moviment va lligat a un so. Sovint aquest so identifica el moviment que l'ha provocat i al final el mateix moviment té més rellevància que el so. Jo tinc necessitat de moure'm i en l'escenari surt espontàniament.

P. La seva trajectòria professional comença a la fi de la dècada de 1970, en plena música laietana, però immediatament abandona Espanya per instal·lar-se a Suïssa.

R. Estudiava música a Barcelona però ho vaig deixar perquè l'ensenyament era poc creatiu, carrincló, estava fart del Para Elisa. Si no t'interessava seriosament la música clàssica t'acabaves cansant perquè el sistema era molt restrictiu. Estudiaves Czerny i només si sobrevivies podies tocar Chopin ... A Suïssa vaig estudiar des de la perspectiva del jazz i la música moderna.

P. De les seves paraules podria desprendre's que no és important tenir una instrucció clàssica.

R. Si estudies tota la carrera tens més coneixements, llegeixes més ràpid partitures, tens més infraestructura musical. Tot això va bé però no és imprescindible tal com jo ho he viscut.

P. Al seu retorn a Barcelona es decanta definitivament per la música contemporània i el 2000 assumeix la presidència de l'Associació Catalana de Compositors (ACC). Com arriba a aquest càrrec un músic que procedeix de la improvisació?

R. Volia moure'm en diversos camps, em vaig acostar a l'ACC i em van acceptar com a rar . Després va ser una ensarronada: vaig entrar a la junta amb moltes ganes i em van demanar que em presentés. Com que no es va presentar ningú més, em van escollir. Des del primer dia vaig tenir enemics i patia molt.

P. Enemics dintre de l'ACC?

R. En el moment en què accedeixes a una mica de poder hi ha qui pensa que el vols marginar. Tots volen que els programis i tu no pots fer-ho. Per altra banda, molts a l'ACC tenen una visió molt tancada de la música contemporània i si tu ets una mica rar i surts dels paràmetres permesos, estàs perdut. Alguns músics tenen una mentalitat més pròpia de la policia feixista que la d'un creador: no pots fer segons quines coses perquè estan prohibides, com anar a Catalunya Ràdio i expressar les teves opinions.

P. Quines opinions?

R. Per exemple, que detesto l'òpera i el que representa: tots aquests milions invertits en una cosa totalment elitista. El president de l'ACC no ho pot dir i jo no em mossegava la llengua. Als tres anys ja no podia més, vaig convocar eleccions i no es va presentar ningú. Dominava una actitud acomodatícia, molt burgesa: que ho faci un altre, que jo sóc un artista. Succeeix igual en altres comunitats.

P. I a la resta d'Europa?

R. Hi ha de tot, però la gent és molt més educada i respectuosa.

P. Podem afirmar que la música contemporània està en crisi?

R. En aquest camp s'ha fet pràcticament de tot, s'han tocat moltes tecles i aquí no s'han digerit bé. Durant el franquisme vam estar en la inòpia mentre Europa es desenvolupava. Avui jo em fico sota el piano i la gent diu que no ho havia vist mai. Jo, que no em considero un trencador, faig coses que ningú havia fet! Últimament no he trobat res creatiu que m'atregui i que traspassi els límits de l'avorriment, de la frivolitat, del quotidià. Hi ha molt soroll, músiques ambientals a tots els llocs, la gent es veu obligada a escoltar qualsevol cosa. Hi ha massa pseudomúsica en l'ambient.

P. Actualment viu a cavall entre Brussel·les i Barcelona i actua molt més a l'Europa central que al seu país. Per què?

R. Allí existeixen circuits que aquí han desaparegut. Quan vaig tornar de Suïssa hi havia dos o tres festivals i podies actuar durant la Mercè o al Grec sense problemes. Ara resulta increïble pensar que vaig tocar el piano sol a la plaça del Rei durant la festa major. A més, hi havia locals una mica underground, com el Pipa, on podies tocar el que et donava la gana. Actualment les institucions ho volen controlar tot i per alguna raó els interessa més una cultura turística de poc nivell. El turista podia anar al Pipa i veure que a Barcelona succeïen coses com en altres capitals europees, però ara ja no.