Pirotècnia
Amb un gran desplegament pirotècnic (i no precisament per l'ús d'efectes especials) ha començat a TV-3 la nova telenovel·la de producció pròpia, amb col·laboració amb la prolífica Diagonal TV. Dilluns passat, mentre molts televidents encara donaven voltes a l'últim capítol de Ventdelplà la cadena va estrenar la seva nova criatura de ficció, Zoo. La sèrie segueix la fórmula (i l'equip creatiu, de producció i el director) de la seva predecessora: capítols d'aproximadament una hora, en entrega bisetmanal. Però no són les úniques coincidències, començant per la més notable. Perquè l'ideòleg de la història és un vell conegut de la televisió autonòmica, el dramaturg i guionista Josep Maria Benet i Jornet, pare putatiu de moltes de les criatures del gènere estrenades a la cadena catalana.
Zoo s'ha presentat com un producte que aposta per la diferència, però, en certa manera, és una mica més del mateix. Aviat resultarà difícil trobar un lloc, real o imaginat, de Catalunya que no s'hagi vist embolicat en la truculència de trames pròpia d'aquest format al que TV-3 té tant d'apreci. Ara Poblenou, suara Sant Andreu i Sants (El cor de la ciutat), entremig el World Trade Center (Mar de fons), el Penedès (Nissaga de poder), i així es podria anar completant una llista ben galdosa. Però en el fons el marc és el menys important. Moltes vegades resulta només un context circumstancial. I aquesta, segons sembla, serà la tònica de Zoo: històries que podrien passar a qualsevol lloc i que, amb l'escenari proposat, decorat amb piruetes de dofins, jirafes i cabretes, ens ajuden a crear la il·lusió que són diferents de les ja vistes en altres ocasions.
L'estrepitosa trama va esclatar als pocs minuts d'haver començat el primer capítol, que va quedar completament amarat per l'ona expansiva. Les desgràcies acostumen a donar un bon rèdit d'audiència. Sensibles amb els mals aliens o, més probablement, atrapats per la morbositat de saber com se'n sortiran els supervivents, els telespectadors ens solidaritzem amb els protagonistes del drama i volem acompanyar-los en el dol. Un doble atropellament, mortal en un cas i d'incerta resolució en l'altre, filiacions ignorades, rellotges biològics impossibles d'atendre per infertilitat, s'han barrejat en l'inici de la sèrie, que té el seu millor potencial en el repartiment.
L'encapçalen alguns actors amb una sòlida trajectòria construïda principalment al teatre, com ara Mónica López i Pere Arquillué. I una estola d'intèrprets que han trepitjat sovint els escenaris però que, a més, són habituals de la televisió. I que, de tant veure'ls a la pantalla, resulten ben familiars als espectadors, que en qualsevol cas hauran de fer l'exercici d'oblidar antigues actuacions a fi i efecte de creure-se'ls en els nous personatges. Lluís Soler, Pep Munné o Lluís Villanueva en són casos il·lustratius. El risc és posar-los entre les mans un guió que, volguent forçar les situacions, pot derivar en inversemblances. Fa mal d'entendre que algú que acaba de perdre per sempre la seva estimada mantingui tan bé la sang freda, o que una mare amb el fill hospitalitzat i amb pronòstic greu segueixi la rutina diària i vagi a treballar (això sí, en tramvia, que la sèrie s'ha publicitat com a verda i ecològica i ho fa patent sense subtileses)... Però bé, en qualsevol cas, en les telenovel·les el realisme té una lògica pròpia. I Zoo reuneix els ingredients que han fet triomfar moltes germanes seves a TV-3.
