Signar la pàtria

Molt probablement som a les envistes que alguna cosa de Carner, del gairebé topònim Carner, s'acompleixi. Com tots els grans morts, Carner escriu en i amb nosaltres, i, en aquest més o menys migrat tram de lletra que ara experimentem, som -em sembla- a les envistes que tot un combustible acumulat trobi un encenall d'obra seva que fins ara no era a punt. No parlo estrictament de la immediata publicació de les seves obres completes, sinó d'una concreció nova i més ajustada -de la qual, evidentment, la publicació en formarà part- en aquella ja llarga experiència compartida d'obra amb què l'autor ens sobreviu.

No cal dir que l'obra de Carner pertany a la nostra literatura natal: és un dels cinc noms canònics que van de Verdaguer a Foix, concretament el nom del mig flanquejat per Maragall i Riba, el nom mitger o del cor d'aquesta mena de mà d'escriure que ens escriu i reescriu encara, i ho fa entrecombinadament, amb tots cinc dits. Qualsevol autor pateix una errància del nom, una rúbrica del seu nom en la història, però, més que no pas en la valoració successiva de l'obra de Carner, voldria posar l'èmfasi en la seva pròpia natural transformació, en l'actitud d'estar encara en camí d'adreçar-se'ns, de conformar-se'ns a través d'aquella qualitat alhora densa i esborradissa que comparteixen els seus materials. S'ha parlat a bastament del do matiner d'aquest poeta, i potser és precisament com a contrapartida d'aquella gràcia inicial de raig, que encara dura la decantació de l'obra donada. Una decantació tan profunda que va imposar-se al mateix autor en l'àrdua revisió que emprengué del seus poemes fins a donar-ne una versió final, l'any 1957, en el llibre Poesia. Però, així i tot, esmolada, oberta i cavada a fons, l'obra de Carner continua manifestant una fondària llançada cap a nosaltres, que nosaltres ni podem, ni sabem esquivar. De manera que, encara és hora que els lectors d'avui provem de veure allò que l'obra mateixa ja s'exigeix: un dinamisme constant de decantacions, d'acompliments, d'enceses, de diafanitats que, al capdavall, no són res més que senyals de vida que ens fa l'obra des del seu raig inicial estant. A tot això hem de sumar-hi el peculiar to de discreció amb què Carner sabia com interessar-nos: amb una escriptura que se'ns endú cap aquella qualitat amagadissa i suggerent de perfecció que no gosa mai mostrar-se prou, que es conté, però, a través d'aquesta mateixa contenció, fa que ens reclama per si l'arribem a avistar nosaltres.

"Hi ha alguna cosa de ressò, de simetria humana, d'arbre seguit entre Guerau de Liost i Marià Manent, amb Carner al mig que els entronca"

"Quan llegim la paraula Pàtria escrita per ell, sentim com ens sustenta i ens engull"

És mèrit de tota obra gran saber-nos captivar així, com si l'autor obrís en la pròpia obra una disponibilitat constant d'actuacions. Amb aquest convit, no cal dir que l'obra de Carner ha actuat a bastament tant en les obres com a través de les obres que han vingut després: penso en allò de Carner que hi pugui haver en Maria Antònia Salvà o en Josep Sebastià Pons, tal com penso en allò de Carner que encara escriu, ara mateix, de la mà de Narcís Comadira o de Jordi Cornudella, per triar dos contemporanis nostres.

Tanmateix, on probablement Carner més es completa, on més arriba Carner a acomplir-se, és en l'obra de Marià Manent, o millor dit: Manent és allò de Carner que, l'obra original al marge, més sencer i més a prop nostre ens ha arribat d'ell. Hi ha alguna cosa de ressò, de simetria humana, d'arbre seguit entre Guerau de Liost i Marià Manent, amb Carner al mig que els entronca. El preciosisme carnerià, l'elegància, l'alambinament es fan tan delicats i extrems en Manent, es decanten tant en rama i tan enlaire, que es transparenten, es contemporaneïtzen i es fan vidre del tot. Jo mateix em compto entre els que han tastat amb fruïció un model manentià de prosa que als anys setanta era valuosíssima per encarar l'assaig. Parlo així per incorporar-me jo mateix en aquesta filiació d'unes obres en les altres. Les condicions d'ús de l'obra d'un autor són precisament aquestes: permetre que l'obra ens usi, convençuts que allò que donem a una obra, l'obra ens ho redóna.

Deia en començar que la capacitat d'acció de la literatura de Carner em sembla que torna a reforçar-se. Els que assistíreu fa unes setmanes al cicle Josep Carner. Dir molt a mig dir, organitzat per Jaume Coll a la Biblioteca de Catalunya, ho deuríeu comprovar sobradament. L'eròtica entre el temps i les obres és fascinant. Probablement obeeix a massa raons perquè ningú en tingui la clau i ja és bo que així sigui. Recordo un article titulat Del principat poètic, en què l'Enric Casasses feia honors al príncep del poetes i es demanava d'on li venia, a Carner, aquest títol argentat. Jo, vist d'ara mateix estant, em decanto a pensar que el títol li ve lligat al sentit que pren la paraula pàtria escrita de la seva mà. Del moment que, més que no pas escriure-la, Carner aquesta paraula la signa. De fet, és com si el topònim Carner signés la paraula pàtria no pas per apropiar-se'n, sinó per recolzar-la del seu puny i lletra. I ara la paraula, tota signada d'ell, tendreja de la seva mà per sempre -"vella rel i fresca saba"- en una forma no resolta, en una forma activa, latent, increpant, que, de fet, fa conjunt amb tota la seva obra. Aquesta qualitat ensotadament toponímica del nom de Carner ja l'endevina Carles Riba quan parla de "fins a quin punt la vostra terra s'ha obstinat a ésser literalment, en un bell idioma: des de dins com en un cos".

El mateix nom de Carner, en el sentit -agrari i sepulcral alhora- de terra encarnada, sembla que s'afegeixi, semànticament, ell tot sol i per sota, a la forma signant que li volem trobar per donar-nos una encara més humanada pàtria de turons que s'enfarigolen verdaguerianament, i s'enramen amb l'or de la ginesta i el cel blau collits del mateix paradís terrenal de Maragall, però envigorits d'horitzó amb la salut renovada que Carner hi aporta.

I això és l'humà geogràfic: una determinada carn del món, tan habitada, tan visceral, tan anostradament saturada de tons que assoleix la transparència d'allò que no té fi: "Salut a la Pàtria, en saba de segles crescuda; | salut a la Pàtria, no encara nascuda | com l'hem somiada sos fills". Potser d'aquí ve que, quan llegim la paraula Pàtria escrita per Carner, sentim com aquesta paraula ens sustenta i ens engull. En cap altre autor nostre la paraula Pàtria ens fa això, ens diu això. En cap altre, la paraula queda tan subjecta i tant per completar alhora. Sembla que encara hi visquin exiliades i completes la joventut del príncep i la joventut del Principat. De fet, hi viuen. Carner va viure, com un escollit del catalanisme, l'u amorós de J.V. Foix. "En 1918 -diu Foix- érem alguns que ens feia una certa il·lusió a convenir que En Prat de la Riba en política, N'Eugeni d'Ors en cultura, En Josep Carner en poesia i en Pompeu Fabra en lingüística establien el basament d'una entitat política autònoma". Gabriel Ferrater, als anys seixanta, en ple esclat d'allò que se'n deia poesia social, va saber rescatar l'escriptura política i el calat humà d'obres que, com les de Carner o Foix, eren tingudes aleshores per formalistes i deliqüescents.

També és Ferrater qui detecta la transcendència de l'any tan foixià de 1918 com a any termener entre la creació confiada i col·lectiva, culturalment i políticament, i la desafecció immediatament posterior que es manifesta amb formes d'expressió molt més personals i aïllades. Això és evident si pensem que Prat de la Riba mor el 1917 i el 1918 Foix dirigeix els dos darrers números de la revista Trossos, on tradueix i fa traduir Tzara i Soupault, el mateix any que Joan Miró s'enretira a Mont-roig per ser radical en el més ple sentit de la paraula.

Més enllà, doncs, del trencament de la guerra del 36, quan Carner escriu Pàtria signa la seva pròpia experiència vital, cultural i cívica que es donà als anys de la Mancomunitat i que ell encara escolta amb una forma tan viva de raig que imposa un naixement continu. No cal dir com l'amplitud de tensions, la dissort i la cabuda de dolor -tanta que no en sabríem donar l'abast- fan gran la paraula Pàtria de Carner i la distingeixen i l'oposen del tot a la paraula pàtria tal com ens violenta a tots plegats en el seus usos més freqüents.

Jo recordo una tarda amb Foix i Miró, a la Fundació de Montjuïc, davant un espectacle d'en Claret i en Tortell Poltrona. Devia ser l'any 1976. Tots ens sentíem allà com en una possible embasta, en una possible curació: en una trena de lli i d'espart que guanyava la guerra i ens repatriava. Probablement no era tant una convicció com una confiança. Anys més tard, en ple Any Verdaguer, vaig sentir dir a un conseller de Cultura que Gaudí i Verdaguer "eren dos actius del país". Res com aquest ús turistico-financer dels nostres creadors ens estranya d'aquella pàtria que Carner encara signa.