La conquesta de Bagdad

Em dic Vermell

Orhan Pamuk

(Traducció de Carles Miró)

Bromera

501 pàgines. 22 euros

Sota una aparença de novel·la històrica amb una trama de secrets i assassinats que pren com a escenari els inicis de la decadència de l'imperi otomà, el reconegut i premiat novel·lista turc Orhan Pamuk planteja a Em dic Vermell una interrogació narrativa sobre les responsabilitats de l'oblit del llegat històric del seu país des de la constitució de la República de Turquia.

Una de les conseqüències del decret d'occidentalització del mandat de Kemal Atatürk, més enllà de la permuta de l'herència religiosa per la doctrina nacionalista, va ser la supressió de les tradicions i de la historiografia establerta en benefici de la modernitat. Pamuk planteja amb subtilesa la qüestió del cost de les reformes com un parricidi potser necessari amb reminiscències de la idea d'absència de culpa de Raskolnikov a Crim i càstig, i, com a contrapartida, desenvolupa una història que s'encavalca en una mateixa llegenda, la dels amors de Sirin i Husrev, contada i pintada pels poetes perses que van precedir l'estil dels destres il·lustradors de llibres otomans, i uns mateixos personatges, els miniaturistes que il·lustraven llibres per a la sumptuosa cort de Murat III (1574-1595). L'anècdota que desencadena els fets és en la ficció un llibre d'encàrrec, a imitació de l'estil dels pintors renaixentistes, que el sultà vol regalar al dux de Venècia per mostrar-li la importància de la casa d'Osman; l'hereva dels turcs nòmades de Mongòlia que van adoptar l'islam abans de conquerir Bagdad, Armènia i Anatòlia, i que, segles enllà, va veure com quedaven reduïts els seus dominis imperials i oblidats els seus atributs pictòrics. Atesos els escenaris, el més curiós és que Pamuk conta la recuperació novel·lada d'algunes de les omissions modernes del seu país amb mètodes i estilemes occidentals, amb influències com ara El nom de la rosa d'Umberto Eco -i, darrere d'aquest, Borges, Poe i Conan Doyle- i un debat de fons sobre idees com ara l'originalitat, l'estil i la perspectiva que és aplicable a diverses èpoques i disciplines artístiques, però sense renunciar a la petja de la poesia i la pintura perses, els contes d'Orient i alguns trets socials de l'Istanbul del període -la història de Husrev i Sirin serveix de punt de partida d'un altre afer amorós, molt més realista, entre una vídua amb dos fills i un il·lustrador que torna a la ciutat després de molts anys-; i, a més, ho fa sense contradiccions aparents, amb una certa complaença i una clara consciència de quina és la manera amb què ha de crear expectació.

A 'Em dic Vermell", Pamuk es val de grans dosis tant d'inventiva com d'ofici

De fet, Pamuk es permet fins i tot interpel·lar el lector amb complicitat, fer saber que sap que qui el llegeix també està a l'aguait de quins són els mecanismes de la ficció. I encara que el truc és gairebé tan antic i previsible com el dels mers misteris a resoldre, l'aplec de veus que convoca i de materials que empra fa comprensible que hagi estat capaç de conquerir un públic nombrós, no només al seu país, on ha aconseguit personificar les contradiccions col·lectives que l'afecten, sinó també a Occident, on ha assolit un èxit meritori entre un públic fidel que es fascina amb l'aplicació de tics de la tradició autòctona en escenaris remots o desconeguts. No és estrany. A Em dic Vermell -una mica per sota de la magnífica i més directa El llibre negre- l'acompanyen les millors armes de la literatura de gènere i grans dosis tant d'inventiva com d'ofici. El decorat, amb tot, és una mica de cartó pedra: més enllà d'algunes qüestions mínimes, no s'enfronta a la reconstrucció minuciosa d'un lloc i un període, ni escapa a la impossibilitat de tota novel·la històrica a l'hora de recrear una època. I és potser per això que, al capdavall, apel·la a la pura seducció de les narracions -"no hi ha mentida a què no sigui capaç de recórrer sempre que la història sigui bonica i ens la creguem"-, perquè més enllà de la decadència posterior a les conquestes, o dels retrets ambigus a la pròpia història, la ficció literària és l'espai en què explota amb més exigència les seves qualitats.