P

Tots amorrats aplicadament a una pantalleta: oficinistes, agents de viatges, economistes, arquitectes, taquillers, polítics, redactors i editors, compaginadors, impressors, científics, advocats, compositors... A moltíssimes feines els hi veus, en una actitud que pot semblar que estiguin treballant però també podrien estar fent mots encreuats o llegint els resultats de la lliga de tercera divisió o, qui sap, entrant en relació amb un grup de vés a saber quina mena de conspiradors, que tant poden ser del capitalisme consumista més extremat com a l'inrevés, resistents virtualment organitzats contra tota la fal·làcia patètica del món governat per la violència egotista.

Un brodat invisible, transparent, cobreix tot el planeta i fa que tots estiguem relacionats amb tots, en qualsevol moment podem passar de qualsevol intermediari, la cosa té moltes possibilitats revolucionàries... Ara bé, hi ha dues observacions importants, una la vaig escriure fa anys a la revista Cave Canis en forma de breu oda, sota el títol de LA VIDA: "Ni els llibres ni les pantalles | t'explicaran el que em calles". La segona és que avui, per molta gent, i de manera especial per molts dels que encara ni han començat a llegir diaris, la solitud té o pot tenir forma de pantalla.

Els antics egipcis creuen en la immortalitat de l'ànima d'una manera indirecta: tots tenim un doble, el ka. Del contingut espiritual de cadascuna de les nostres accions, se'n guarda una còpia de seguretat al ka. Així, aquest conserva tota la informació espiritual quan la màquina és morta. La representació visible del doble egipci són dues mans cap amunt, amb els palmells de cara a l'espectador, que surten d'un sol braç sense cos, fent com una U quadrada que sura sobre el cap, sense tocar-lo. Però el doble no queda aquí fora inert, simplement carregat de substància espiritual, sinó que, segons el que tingui a dins i al damunt, influeix sobre la persona i el seu destí. Segons quines ombres hi enviïs, al ka, et pots trobar molt perdut, tu.

Pel que fa al temps, al girar dels anys i dels dies i dels sols, entre els egipcis és l'escarbat, com si fos el ratolinet en sa catifeta, el que fa que es pugui moure tot. En un papir del museu britànic veiem una bella imatge al centre de la qual hi ha la forma humana, esvelta i grandiosa, del déu del sol, amb el disc solar al cap, dret al mig de la barca, mirant endavant, al seus peus hi té els remers de les hores o dels mesos escarrassant-se, però al davant, obrint la marxa, hi ha l'escarbat.

Al museu Puixquin de Moscou hi ha una sala egípcia on s'hi pot veure un sarcòfag buit, obert, amb la tapa al costat, i una etiqueta que diu "Sarcòfag de la sacerdotessa Iu-s-Ankh, dinovena dinastia". A la tapa, entre quatre o cinc ocells de grans ales esteses, hi ha representats pel cap baix i tirant curt quaranta-nou escarabats! En aquest museu també hi ha uns quants bronzes de Maillol, de gran presència, especialment un parell de primaveres dretes, immòbils, inamovibles, ni guapes ni lletges, quelcom de superior, una retenció, en un bronze amb forma de dona, de tot el que una immobilitat pot arribar a irradiar, la primavera! Són escultures sense moviment, sense sensualitat ni erotisme... apunten més amunt.