Reconciliació

Quan va accedir a fer-se càrrec de la presentació de La Marató que TV-3 ha dedicat a les malalties cardiovasculars, de ben segur que el periodista Miquel Calçada no es devia imaginar quantes sorpreses li depararia la jornada. D'entre totes elles, una d'impagable: l'oportunitat de reconciliar-se amb el Rei d'Espanya. Per entendre les raons de la disputa ens hauríem de remuntar molt temps enrere. Tant com gairebé 14 anys. Va ser el 20 de gener de 1994, quan el presentador es va veure enmig d'un sorollós i recordat conflicte diplomàtic amb la Casa Reial, en què va mediar fins i tot l'aleshores president Pujol, arran del tracte dispensat a la infanta Elena per part d'alguns convidats al programa Persones Humanes, que Calçada conduïa quan encara se'l coneixia pel sobrenom de Mikimoto. S'ha de dir que possiblement la reconciliació no tingui validesa legal, ni tan sols simbòlica, perquè ben bé no es tractava de Joan Carles I, sinó del seu imitador més incisiu, Toni Albà. El còmic li va fer saber a Calçada que el perdonava. I que "la niña" tornava a estar lliure, per si de cas hi pogués estar interessat...

Calzada no va semblar gaire emocionat pel gest monàrquic. De fet, es va mostrar bastant impassible, fins i tot una mica hieràtic. Una actitud que, per cert, el va anar acompanyant al llarg de la veritable prova de foc que suposa estar al front d'un especial televisiu de 13 hores de durada. Ha de ser molt dur mantenir el ritme durant tant de temps, el cansament i la tensió del directe deuen fer de mal combatre. Però se suposa que, en un programa d'aquestes característiques, on es vol incidir directament en les emocions dels espectadors a fi d'aconseguir la màxima quantitat de diners possible en donatius, s'ha de veure el presentador sincerament il·lusionat. Si hi ha un lloc en televisió on podria estar justificada una certa sensibleria, on fins i tot s'agraeix alguna demostració de feblesa, és en aquests tipus d'espais. Calçada no s'ho va permetre.

Està clar, però, que això no va interferir en el gest solidari de l'audiència. Amb uns ingressos al frec dels set milions d'euros, La Marató va tornar a posar en entredit la suposada gasiveria catalana. El programa va atraure una mitjana de 393.000 espectadors, i un 18,3% de quota. Possiblement més d'un va canviar de canal, colpit a desgrat per algunes de les descripcions científiques adreçades a divulgar les malalties relacionades amb el cor. Un pèl dur veure Mònica Terribas assistint a la dissecció d'un cor, en viu, davant del públic (tot i ser de porc, feia molta angúnia i no va resultar tan didàctic com era d'esperar). O en Josep Cuní en bata blanca contemplant aortes obertes amb sincer interès, atenent a les explicacions d'un expert en la matèria que l'anava il·lustrant sobre les raons per les quals algunes estaven en pitjors condicions que la resta. Tant es va ficar en matèria, que en algun moment semblava ell l'entès.

Encara un comentari que pot semblar anecdòtic, però té el seu què. Enguany, el marcador dels diners no s'actualitzava de forma periòdica, sinó simultània. La major part del temps apareixia sobreimprès a la pantalla. Tot i que el presentador s'obstinés de tant en tant en consultar-lo, saber cèntim a cèntim com anava creixent la bossa solidària n'anul·lava la sorpresa. Estaria bé que La Marató s'hi reconciliés per a properes edicions.