Víctimes de l'avorriment

Primer va ser Wolfgang Tillmans (1968), en trencar la presentació convencional de la fotografia en l'espai del museu. Barrejava imatges de fragments de la vida contemporània amb retrats de grups d'amics, bodegons i abstraccions. Els formats eren postals, o murals, disposats casualment per les parets de la sala a punt per ser consumits per una mirada adolescent. La seva obsessió per capturar la vida de les coses petites, intranscendents, el portava sempre a plantejar-se la pregunta: "quan una cosa acaba essent una cosa? L'eterna qüestió kantiana de la cosa en si... En el fenomen de la bellesa succeeix allò inconcebible, el fet que l'objecte contemplat roman dintre de si mateix i, alhora, es reconeix com a portador d'una sensació de totalitat que ja no pertany a res concret. Subjectivitat i universalitat. Subjectivitat sense subjecte.

Un altre alemany, Sascha Weidner (Osnabrück, 1976) busca un domini semblant de la perspectiva des del que és "quasi" sobrenatural de la vida quotidiana, o del detall nu d'allò efímer. Mogut per la fantasia i per aspectes de la seva pròpia vida, aquest artista posa de manifest aquesta barreja carnavalesca de vulgaritat i classicisme lligada a certes pràctiques de la imatge contemporània: "Bernd & Hilla" (la parella de fotògrafs alemanys) són dues torres de dipòsits d'aigua; sota la pell, les venes es converteixen en ramificacions d'un riu, una jaqueta col·locada sobre la làmpara d'una tauleta de nit és la Verge; els plecs d'un llençol busquen parentesc formal amb les formacions muntanyoses d'un país imaginari. Són imatges fragmentàries que "s'autoconserven" infinitament, ja que pretenen la idealització.

Però aquest enfocament no es tradueix tant en un intent de rebel·lia artística com en una penosa insuficiència imaginativa. El resultat és pur avorriment, si tenim en compte la lògica existencialista segons la qual aquesta abúlia seria el motiu principal de sociabilitat (en el triangle artista-espectador- mercat). Per evitar-la, buscaríem la companyia-sense amor dels altres. Una visió pessimista, sens dubte, però reveladora de la impossible paradoxa de la societat actual: que la subjectivitat és allò que menys podem seguir considerant nostre.

Malgrat tot, la falsa sublimitat de l'obra de Weidner es mostra més imponent que els mals modals dels grotescos personatges d'Enrique Marty. L'artista lleonès extreu de l'enorme magatzem d'informació visual a Internet el seu inventari de monstres. No rebaixa els seus efectes, al contrari, els accentua a través de pintures d'éssers ambivalents distribuïdes en una galeria organitzada en estrats escabrosos que al·ludeixen a la pornografia infantil, segrestos de nens i escàndols mediàtics. En el punt més baix d'aquesta jerarquia visual l'espectador es troba enmig d'una instal·lació composta per quatre figures de nens i un home en actitud sexualment intimidatòria. Marty desemmascara de manera brutal l'economia del sexe a la xarxa, i alhora s'abandona a la seva estètica narcisista. Les obres d'art -suposant que aquesta ho sigui- s'assemblen més als malsons que als somnis, sembla dir-nos Marty. L'home passa de jugar amb les femtes a satisfer la lletjor estètica dels seus genitals. Busca la compayia sense amor.

El sublim té la seva base en el més humil, la fantasia es troba en un molest lloc proper als instints més baixos. Si el cos no és només matèria en brut sinó també representació fictícia, l'art ha de fer de mediador entre els impulsos i la consciència.

En l'obra de Marty, subjecte i objecte trenquen aquesta dualitat profunda, aquest meravellós distanciament. El masoquisme erogen -tan lligat al masoquisme moral de la societat occidental- es converteix en aquesta exposició en sadisme al servei d'una estètica amb tota la seva ostentació transcendental. Una fórmula que sembla funcionar, almenys en el Super-jo mesetari. Doctors té l'art, a més de l'església.

Enduring Beauty. Sascha Weidner. Galeria Toni Tàpies. Consell de Cent, 282. Barcelona. Fins al 8 de gener

Ghostdick youtube. Enrique Marty. Galeria Llucià Homs. Consell de Cent, 315. Barcelona. Fins al 12 de gener