"No sé on vaig, però sé qui sóc"

Es diu Jairo Pereira, però tothom el coneix com Muchachito. Bombo Inferno és el complement artístic del seu nom de batalla, i la rumba urbana i swing amb un ritme multiplicat per mil és el seu oferiment artístic. Fet al carrer i als bars, Muchachito Bombo Infierno s'ha fet un forat als gustos del gran públic només amb dos elapés: Vamos que nos vamos (2004) i Visto lo visto (2007), tots dos editats a Satelite K. Tot acabant l'any, Jairo i la seva banda acaben gira, i ho fan a Barcelona (12, 13 i 14 a la Sala Apolo) per més tard anar a Madrid (dia 27).

Pregunta. Perquè s'estima més fer tres concerts en una sala petita en lloc d'una sala gran?

Resposta. Les sales tenen un problema i és que foten fora la gent quan el concert s'acaba. No es tracta d'això, sinó que la gent pugui prendre unes copes, xerrar i passar una bona estona en companyia del amics. A la penya no la tracten bé a les sales. I a mi, Razzmatazz, una sala gran, em sembla una sala freda. M'estimo més tres dies a l'Apolo que un a Razzmatazz, tot i que he vist concerts molt macos en aquesta sala, que per altra banda té bones condicions, tot sigui dit.

"Sóc de barri. Una hora a Santa Coloma i em sento el més viu del món"

"M'agrada la música que parla de coses que estan a prop, no importa l'idioma"

P. Es penedeix de no haver editat el seu segon treball amb una discogràfica?

R. Gens ni mica. Les discogràfiques cada vegada aposten menys pel màster, per la gravació, i cada dia s'inverteix menys en gravar en condicions. Elles fan els seus negocis amb els patrocinadors, etcètera... A més a més, si d'entrada no vens molts discos de seguida s'acaba el pressupost de promoció i deixes de ser important per la companyia. Aquest és el tema.

P. Vostè edita el seus discos i controla el seu management. Què passa amb la venda d'entrades per als seus concerts?

R. És el proper canvi. Les empreses de venda de tiquets es poden quedar fins a dos euros en una entrada de 15, que és el que acostumem a cobrar nosaltres. A més a més has de descomptar la producció, viatges, lloguer de sala i els cartells. Aquestes despeses no es poden reduir, la primera sí. Els gestors de la sala El Clap de Mataró, que es mereixen un monument, estan experimentant amb un nou sistema de venda a partir del propi web de cada grup. Serà el següent pas en el camí de reinventar el funcionament del negoci musical.

P. Vostè reinventa molt, però el seu origen és el bar. Què tenen d'interessant? què hi ha après?

R. Als bars els dec les cançons i moltíssims amics, gent a la que considero família. Són una ajuda. Professionalment vaig aprendre a ser fort. El micro em va trencar les dents en algun cop, quan algú anava al lavabo i li donava un cop. Per això li dic rumboxing al que faig, perquè estigués com estigués havia de tocar com a mínim tres hores. Havia de fer-ho el millor possible. I a més a més, a diferència del que passa en un concert, als bars t'has de guanyar l'atenció del públic.

P. El primer disc té els bars com a referent. L'amor és el motor del segon. Bars i amor: queden més temes?

R. Sí, hi ha més temàtiques que els bars i l'amor. El que passa és que vaig amb compte perquè per fer una crítica social has de ser molt intel·ligent, no val qualsevol frase. Denunciar és més difícil que parlar d'una festa. No vull ser pancartero. Jo faig servir metàfores que moltes vegades passen desapercebudes. Crec que els polítics són cada vegada més unes estrelles del rock. Ja no es tracta de solventar els problemes de la gent, sinó de quedar maco a les fotos i no perdre ni un minut per deixar-te veure al lloc on ha passat alguna cosa. Tot es fonamenta en quedar bé.

P. Pensa que els ciutadans estan cada cop menys sensibilitzats amb les qüestions públiques?

R. Jo no crec que la gent estigui cada vegada més dins de casa seva sense voler saber què fan els altres. Ara bé, el que no es pot fer és demagògia amb els problemes del personal. Si mires les estadístiques pots veure què importa als espanyols i penses: "joder", sembla mentida que preocupin aquest temes quan la relació amb la gent, l'educació i l'ètica no es valoren, com tampoc les qüestions que afecten la consciència humana. Et pares a pensar si de veritat a la gent li preocupa el que surt a les enquestes o si no serà que aquests problemes són els que els polítics desitgen que preocupin la gent. Per això llegeixo diaris cada cop menys, no em crec res. Estic informat, però cada vegada filtro més. Springsteen va dir que estem a una època en què una mentida pot semblar una veritat i una veritat, mentida. De tota manera vull seguir pensant que la gent es pot sensibilitzar davant de determinats problemes.

P. Els bars i els barris serveixen per això?

R. Sense dubte. Són espais on la gent es relaciona i parla, on conviu. Jo sóc un paio molt fet al meu barri, des que vic a Madrid trobo a faltar l'ambient del barri i la meva gent. Quan veig el turó que domina Santa Coloma amb els seus blocs de color m'emociono com un gilipollas, i ho dic de veritat. Una hora a Santa Coloma i em sento el més viu del món. No es tracta de viure a Madrid o Barcelona, es tracta del meu barri.

P. I no creu que estan en regressió valors de convivència que vostè destaca a les seves cançons?

R. Jo crec que vivim temps de molta confusió, estem molt confusos. Ens estem acostumant a coses noves. Ens va costar acceptar la nostra pròpia emigració interna i ara ens hem d'acostumar a la que arriba de fora. Ens falten hores de forn per a molts temes.

P. I què opina dels joves que fan dels centres comercials el seu lloc de convivència?

R. Formen part d'una altra generació, per exemple ells no tenen el culte al disc que tenim nosaltres i van amb un Ipod, on porten 400 cançons que s'han baixat d'Internet. Ells parlen de cançons, i si el disc té dibuixos no importa. Passar-se el temps en un centre comercial, doncs depèn de com es faci. Jo estava totes les tardes en una bolera amb els meus col·legues fent el cafre. Anaven a un bar que era lo peor , era tipus McDonalds i es deia McPeters, imagina-t'ho. Tothom té temps per malgastar i adonar-se després de les coses. S'ha de tenir confiança en la gent jove que puja i que va despertant. Mira, nosaltres érem la generació X que no anava a fer res a la vida. Posar lloses a sobre dels altres és molt fàcil. No es pot generalitzar.

P. Vostè fa rumba, però la toca a molta velocitat.

R. La rapidesa en tocar els temes és una qüestió de ritme intern de cadascú. Per això porto el bombo, per marcar el ritme, el meu batec. Hi ha vegades que escolto una cançó lenta ballant-la com si fos ràpida. És la meva forma de bategar. El tempo d'una cançó el pots fer tocant a sobre del temps, una mica davant o una mica al darrera. Al funky es toca darrere. Sinatra cantava darrere, l'escolto molt, la seva música converteix la teva casa en màgia. A la furgo escoltem I've got you under my skin per donar-nos ànims. Evidentment jo canto per davant del temps, és la tècnica que s'adapta millor a les meves característiques.

P. Vostè creu que forma part de la cultura catalana?

R. Em sento molt colomino, de Santa Coloma, vaja. Sóc xarnego, represento el costat xarnego, no perquè vulgui prendre posició, sinó perquè és el que sóc. Com a xarnego formo part de la cultura catalana.

P. Escolta música en català?

R. Sí, escolto música en català, la que crec és sentida. Escolto Joan Garriga (La Trova Kung Fu), perquè el considero molt sincer. També Albert Pla, canti en l'idioma que canti, o Joan Manel Serrat, canti en l'idioma que canti. M'agrada la música que parla de les coses que estan a prop, no m'importa l'idioma.

P. Què creu que és l'art de carrer?

R. Art de carrer és el fet sense complexos, sense mirament i, si m'apures, sense mitjans.

P. Segons aquesta resposta el seu segon disc és menys de carrer que el primer.

R. Si amb això vols dir que és menys fresc, ho puc acceptar. Sóc autocrític i crec que en algunes coses m'he equivocat. Accepto les crítiques, no puc ni vull estar sempre a dalt de l'onada. Ara bé, el més important és que la gent canti les cançons als concerts, i ho continuen fent.

P. Sap on va Jairo Pereira?

R. No sé on vaig, però sí sé qui sóc.