Manaven els de sempre

A Catalunya sempre han manat els de sempre. No hi ha hagut revolucions a la francesa, o a la russa, que per la via violenta descavalquessin del poder una classe social i la reemplacessin per una altra. Hi ha hagut, això sí, avalots. I revoltes. I guerres civils, i de separació, i internacionals. I totes elles barrejades, com en el Corpus de Sang de 1640.

Però per sota mil daltabaixos, la història del poder català en l'etapa de la independència, entre els segles X i XVIII, és el relat d'una continuïtat bàsica quant als seus protagonistes. Continuïtat, no continuisme. Junt als poderosos d'antic, emergeixen nous grups socials que es van integrant en les estructures del poder. Hi participen pas a pas, però en posició perifèrica, subordinada. De manera que els de sempre no han estat sempre exactament els mateixos. Els que han estat exactament els mateixos han estat els exclosos de tot exercici continuat del Poder amb majúscules. En l'Antic Règim, sobretot els pagesos, un 90% de la població. Ahir, els treballadors, encara més si doblats d'immigrants.

Al principi, el més poderós és el rei, però com que li calen diners, cedeix competències i la Monarquia és 'paccionada'

Els pagesos són un 90% de la població, no tenen poder ni llibertat

La Generalitat històrica colla el rei, però en les seves ternes no es cola cap representant de les classes socials més baixes

El poder català d'aquella època és un triangle. Els angles són el rei, la ciutat i el país. O la Monarquia, el Consell de Cent i la Generalitat.

El rei i la llei

Al principi el més poderós és el rei. Des del segle X, els comtes de Barcelona, partint d'un esqueix carolingi, s'inventen a poc a poc un país. Són guerrers i itinerants, maldant per un espai, en combat continu amb l'islam (el 985 Almansor ocupa i destrueix Barcelona). Acaben, ja comtes-reis (d'Aragó) construint un imperi mediterrani (Sicília, excursions a l'Orient, no només per a escriure el Tirant lo Blanc). És l'esplendor del XIII i el XIV, que marca la naixença de la "primera nació d'Europa", d'un "Estat-nació excepcionalment precoç", com escriu Pierre Vilar, rival de Castella, Venècia, Gènova, el Papat.

Aquests reis dicten normes, en forma d'"ordinacions" i "pragmàtiques"; exerceixen el poder executiu i fan la guerra. Manen, a través d'una administració reial formada per un cos consultiu, el Consell Reial, i un seguit d'alts càrrecs com ara el majordom (administrador), el camarlenc i els secretaris, el canceller (encarregat de la justícia) i el vicecanceller, el protonotari, el mestre racional (tresoreria), els veguers (governadors comarcals i administradors de justícia) i els batlles (amb funcions econòmiques i microjudicials). I se succeeixen un a l'altre per via hereditària.

Però tenen una feblesa endèmica: la manca de recursos amb què finançar tanta expansió militar, territorial i naval. Els obtenen dels súbdits, reunits en Corts, a qui compensen amb trossos de poder, amb privilegis, que es converteixen en lleis. Així es va configurant, no sense conflicte, una mena de restringit Estat de Dret avant la lettre, l'autoritat de la llei per sobre la potestat del monarca: els súbdits, en Corts, reclamen el compliment d'Usatges, Capítols de Corts i Constitucions, ratifiquen el rei i fins i tot, quan hi ha buit de poder (mort de Martí l'Humà sense descendència) l'elegeixen (Compromís de Casp, 1412). És el pactisme. La Monarquia és paccionada, el rei no ho és "per la gràcia de Déu", ho és per pacte. "Poc valria fer Leis i Constitucions si no eren per Nós e nostres officials observades", ratifica Ferran II (el Catòlic) el 1491: és la "Constitució de l'Observança", la joia d'aquesta corona. Un fet diferencial, dels de debò: des del segle XVI, els Habsburg són "reis absoluts de Castella i només monarques constitucionals" a Catalunya/Aragó, compara John Elliott. Amb ells, arriba Penélope, a desteixir: no cediran poder, lluitaran per recuperar-lo. I la nació catalana, per mantenir-lo. Fins la derrota del 1714, el punt final del pactisme i les institucions pròpies.

Els reis de Catalunya/Aragó són de la terra. Fins i tot els Trastàmara contractats des de Casp s'abracen a la causa del seu nou regne. I parlen la llengua del país. L'emperador Carles V és el darrer en fer-ho. Els successors seran absentistes, recelosos o enemics del sistema català, la monarquia pactista de ratificació parlamentària.

Patricis de les ciutats

Amb qui primer comparteix el seu poder el comte és amb la gent de la ciutat, de la qual és únic senyor. Qui és aquesta gent? Primer, al segle IX, alguns aristòcrates rurals que acudeixen a Barcelona per traficar amb la casa comtal. Després apareixen grups de "ciutadans preeminents", juristes i notaris. I els menestrals: els sabaters, que el 1203 constituiran la primera "confraria", seguits de ferrers, moliners, mercaders, teixidors, mariners. I els primers negociants: Ramon Berenguer IV empenyora les rendes urbanes el 1148, en benefici d'onze burgesos, els primers financers reials. Al segle XIII, "sota la pressió frenètica dels crèdits reials i baronials, un grup de famílies urbanes" es converteix en "un patriciat capaç d'administrar els recursos locals i de dirigir les energies col·lectives de la ciutat, col·laborant amb el seu senyor", i no pas oposant-s'hi, relata Stephen P. Bensch. El Rei va a "fer imperi" marítim (Sicília, Egipte, el Magrib), de la mà dels patricis, que aprenen a comandar vaixells en comptes de castells. I s'organitzen. El 1183 apareixen els primers representants urbans elegits, els cònsols. El 1249, Jaume I estableix el que aviat es convertirà, el 1265, en Consell de Cent, un autèntic govern municipal que durarà fins als Borbons.

Aquest patriciat de "prohoms" o "ciutadans honrats", un reduït grup, que fins i tot en els segles XVI i XVII mai ultrapassarà les 120 persones, és el que mana: entre 1249 i 1291, 24 famílies ocupen la meitat de les magistratures municipals; d'elles, vuit (els Adarró, Burgès, Burget, Durfort, Grony, Guerau, Lacera i Llull) ocupen la quarta part de les poltrones. Comparteix el Saló de Cent amb les altres dues mans (mercaders i menestrals), però comanda, perpetuant-se: acapara les sis conselleries permanents, primer gràcies a la cooptació (els cessants designen els seus successors), després de 1491, malgrat la insaculació (el sac de la sort). És la Biga, que només perd efímerament les regnes del poder el 1453 en la guerra civil del XV, contra la Busca. Aquesta és el sindicat del poble, mercaders modestos i artesans, aquells a qui Jeroni Pau qualifica de xurma no apta per a governar. Els del poble menut es recolzen en el rei Alfons el Magnànim, fastiguejat amb "los grossos" que "fins assi avian regida la ciutat e la havian tota robada y destruida". Els menuts duren poc.

Però existeixen. Fins i tot pugen, d'agremiat a mercader, de mercader a ciutadà honrat. No en ràpid ascensor, sinó per lentes escales, i amb discreció. És el cas del botiguer lleidatà de draperia Nicolau Gralla, segons un relat de l'època exhumat per Pierre Vilar: "de tenderos pasaron a caballeros sus hijos y con el tiempo hicieron un gran papel en el público en los cargos de maestro nacional o intendente, embajador, etcétera, ni se desdeñó la gran casa de Montcada de casar con una hija de esta familia". A cops, entre protestes dels nobles (1681) perquè "s'han despatxat alguns privilegis de militars y ciutadans en personas que han exercit officis mecanichs". La mobilitat social és limitada: un 87% dels pares i els fills ostenten el mateix rang social. A Castella és pitjor, per l'abisme entre nobles i pobres, per la separació entre hidalgos i grandes: al XVIII, a Burgos un de cada tres caps de família serà noble; a Catalunya, un de cada cent, ha calculat Vilar. Catalunya registra un noble per cada 300 habitants; Castella la Vella, un per cada tres. També és més encarcarat el sistema de Venècia, on des de 1297 una glamurosa i impenetrable oligarquia urbana practica una serrata, un auto-blindatge que impideix accedir-hi a cap representant del poble: "200 famílies privilegiades" aconsegueixen "monopolitzar el govern de la República", ha escrit Charles Diehl. O el de Gènova. Barcelona forja l'estabilitat d'una "forma alternativa", integrant nobles antics i nous, absorbint la mà menor en l'elit, conclou James S. Amelang. Però una cosa és el tímid accés a la sala de màquines i una altra, dur el timó. Una cosa és acompanyar el que mana, i una altra, manar. En aquest ou, els de sempre són rovell; els altres, clara.

La Generalitat

Després de la ciutat ve el país, el tercer angle del poder. Perquè la ciutat té més pes que el país. "Catalunya era Barcelona", rescata Joan Reglà. Les Corts representen la població. A ulls d'avui, molt relativament, perquè el 90% rural viu subjecte a la terra o només semilliure, però aleshores és el que hi ha. Pere III el Cerimoniós està en guerra ferotge contra Pere de Castella. Demana diners als diputats. Com que en temps de guerra és difícil reunir-se, i com que el finançament ha de ser a llarg termini, i més endavant sostingut amb deute plurianual, deleguen les funcions fiscal-financeres, el 1359, en una comissió permanent: creen la Diputació del general, o Generalitat, que representarà a la generalitat del país.

La Generalitat també es compon de tres braços, el militar; el nobiliari (que inclou tant l'alta com la baixa noblesa); i el reial, és a dir, les ciutats i les viles. Inicialment la formen tres consellers i tres "oïdors". S'encarrega de recaptar i administrar el "donatiu" de les Corts al rei. Decideix sobre l'endeutament públic i totes les qüestions fiscals, excepte les municipals. Estableix impostos universals, generals sobre tota la població (a diferència d'altres sistemes impositius medievals), anomenats generalitats. Controla de fet els exèrcits reials,fins i tot l'estratègia militar, perquè aquesta ve condicionada per la disponibilitat de recursos i el monarca no pot crear impostos propis sense l'acord de Corts. Així, la Terra és més rica que el rei. Al segle XVII, les rendes reials al Principat totalitzen

37.000 lliures; la meitat que les 80.000 lliures de què disposa la capital; i un quart de les 184.000 que recapta la Generalitat.

Tenint així collat el rei, la Generalitat va acaparant més i més competències, com és la d'armar la flota, autoritzar la sortida de cavallers fora de Catalunya, o nomenar els capitans dels estols. Fins arribar al camp de la política pura. Durant la guerra civil del XV, arriba a declarar-lo "enemic públic" de Catalunya, el 1461 li imposa l'obligació de demanar permís abans d'entrar al territori català. I el 1481 s'erigeix, gràcies a la "Constitució de l'Observança", en vigilant i garant de l'escrupulós compliment de les lleis per part de la Corona. Acumula, doncs, un poder immens. Els consellers (generalment tres) són iguals. De dret, no hi ha president. De fet, en fa les funcions el del braç eclesiàstic, protocolàriament precedent al noble i al ciutadà, és un primum inter pares. Per això els 121 presidents de la Generalitat medieval i renaixentista són, gairebé en exclusiva, clergues: alts dignataris nascuts al Principat, en general avesats a l'alta cultura. Només registrem mitja dotzena de foranis (nascuts fora del territori de la Corona d'Aragó), però són nacionalitzats, per ofici, influència i residència abans de catapultar-se a la presidència. Es tracta de Miguel Delgado, nascut a Santo Domingo de la Calzada i abat de Poblet (1476); Juan Payo, samorà, abat de Poblet (1488); Lluís de Tena, andalús de Guadix i bisbe de Tortosa (1617); García Gil de Manrique, de Guadalajara i bisbe de Girona (1632); Alfonso de Sotomayor, de Carmona, bisbe de Barcelona (1677), i el logronyès Benet Ignasi de Salazar, també bisbe de Barcelona (1689). La llista dels restants membres de les ternes confirma aquesta radiografia: nascuts a casa, classes altes, i nivell densd'estudis, civils o militars. No es colava un home de la perifèria social, cultural o geogràfica. Ni per mal de morir.