Fatxes

Resulta sorprenent que a Catalunya, un país tan progressista, hi hagi tantíssims fatxes. Alguns hi viuen i hi treballen. Altres pateixen una sobtada metamorfosi tot just entrar en contacte amb alguna vegueria.

Entre els primers, l'Albert Boadella n'és exemple paradigmàtic. Porta més de 30 anys fotent-se de les banderes, de les pàtries, dels capellans, de les verges... En fi: arreu seria considerat un bufó, un àcrata o totes dues coses. Però aquí és un fatxa.

Entre els segons destaca el Fernando Savater: de res no li serveix que porti anys escandalitzant capellans i patriotes. Tan bon punt trepitja terra catalana, el nostre Voltaire es transmuta en un fatxa.

El mateix li passaria a un jacobí, si encara en quedessin. Quin trist final: més de dos segles carregant la llosa de fanàtic menjacapellans i de revolucionari per arribar a Catalunya i ser assimilat a un fatxa. Tenint en compte la nostra originalitat, és perfectament comprensible que qualsevol que es negui a arraconar tota diferència en nom de l'interès sagrat de la nació mereixi que se'l tingui també per un fatxa. I si a més s'atreveix a demanar més hores de castellà a l'escola -sense ni tan sols posar en qüestió la immersió!-, llavors ja és un fatxa dels grossos, comparable al que desaprovi que es multi un bar per tenir la carta només en castellà o al que se li'n refotin les seleccions nacionals catalanes.

Amb tants fatxes diferencials -és a dir: fatxes que només són considerats fatxes a Catalunya- algú podria pensar que estem en un país de fatxes. Per sort, això no és així. La nostra originalitat ens preserva d'aquest mal. Aquí no considerem fatxes tots els que s'emboliquen en la bandera per amagar els errors i les misèries pròpies i col·loquen com a nucli únic d'acció política la nació mil·lenària. Només són fatxes si la bandera és l'espanyola. Afortunadament, gràcies a aquest fet diferencial, Catalunya continua com a gran baluard progressista. I ara, amb el tripartit, més que mai.