Prenzlauer Berg

Les ciutats tenen els seus llocs mítics. Alguns, ho són per tothom. D'altres, ho són per uns quants. N'hi ha que ho són per pocs. I potser cadascú de nosaltres en mitifica algun perquè, un dia, una llum especial que hi rebotava va fer dringar com monedes d'or les fulles d'un til·ler encarat cap a la tardor o perquè va trobar una placa emotiva al costat de la porta d'una església tancada. Potser només ha estat per això que Prenzlauer Berg s'ha erigit com un lloc mític del meu Berlín privat. L'atzar em va dur a passar-hi cinc dies per assistir a un seminari de traducció que tenia lloc a la Kulturbrauerei, una antiga cerveseria que ocupa més de mitja illa del barri, entre Schönhauser Allee, Sredzki Str., Knaack Str. i Danziger Str. L'antiga cerveseria Schultheiess es va salvar de la destrucció, segurament perquè aquell barri, un barri obrer, no tenia cap centre vital per fer desaparèixer. Carrers rectes, plantats de til·lers nous, que els antics van ser llenya en la freda postguerra, amb cases de pisos sense interès arquitectònic. Edificis eclèctics de les acaballes del segle XIX, edificis racionalistes dels anys trenta, edificis de formigó de l'etapa soviètica. Allà hi vivien amuntegats els obrers, entre malaltia i misèria, els anys vint, com explica Joseph Roth a les Cròniques berlineses. El doctor Kollwitz en tenia cura. La seva dona els dibuixava. N'hi havia que devien treballar a la cerveseria Schultheiess, en aquests edificis de totxo vermell, vagament neogòtics alguns, al voltant d'uns patis amb llambordes. Ara que el barri es renova, que està ple de parelles joves amb criatures, perquè és possible trobar-hi pisos barats i espaiosos, la cerveseria s'ha convertit en un centre cultural. Hi ha restaurants, cafès, cinemes, teatre, tallers per a artistes. En un dels edificis hi ha el Literaturverkstatt, el taller de literatura on cada matí vaig caminant des de l'hotel per passar unes hores amb Harald Hartung, traduint poemes. Jo els seus, ell els meus, amb l'ajut còmplice d'una intèrpret entusiasta. A tot el barri s'hi estan obrint botigues de moda, floristeries, cafès agradables i tranquils, s'hi restauren edificis i se n'hi construeixen de nous: habitatges, escoles, guarderies.

Passejar per aquests carrers, en aquesta tardor incipient, és un exercici plàcid i melancòlic. El passat encara hi és present i el futur s'hi anuncia, a vegades, fins i tot amb una certa violència. El capital està prenent possessió d'un barri que conserva encara traces de tant de dolor passat. I si bé massa memòria històrica és negativa, també ho és l'excés d'oblit. Passejant, arribo a Zionskirchplatz. Al mig de la plaça -un jardí amb grans arbres, bancs, i uns parterres encara amb flors-, hi ha l'església que li dóna nom. De totxo vermell, neogòtica, anodina. Tancada. Al costat de la porta, a la dreta, una placa de llautó ens recorda que, als anys trenta, el pastor Dietrich Bonhoeffer hi preparava els joves obrers per a la confirmació.