_
_
_
_
_

"En tot ser humà hi ha zones de foscor i zones de llum"

Tinc la vida molt tristeta, sense alegria ni sort, i tant se me'n donaria, que Déu m'enviés la mort". Amb aquestes paraules que no desborden precisament ni optimisme ni alegria s'obre el nou disc de Lídia Pujol. Dotze cançons després, el plàstic es clou, de la mà d'Albert Pla i amb la col·laboració de Dolo Beltrán, parlant de somiatruites "que li foten una pedrada al Rei d'Espanya" o somien "escoles sense muralles, ni classes, ni reixes, ni mestres, ni tonteries d'aquestes". Entre els dos extrems trobem tot tipus de venjances, assassinats, incestos, traïcions, adulteris, violència de gènere, necrofília, violacions i tractes amb la mort. Realment Els amants de Lilith (editat per Resistencia) no és un disc per a esperits impressionables o primmirats.

El nou disc de Lídia Pujol, 'Els amants de Lilith', està basat en el cançoner popular
Al treball hi ha col·laborat Albert Pla, que ha escrit una de les cançons
"En les cançons populars hi vaig trobar l'esclat de les passions"

Pregunta. El seu primer disc personal, iaie (2004), es movia entre somnis i il·lusions en un ambient de conte de fades. Tot ha canviat en aquest segon plàstic ...

Resposta. En el meu primer disc volava alt i no veia el món, ara he tocat de peus a terra. Allò va ser com la cara i això és la creu de la moneda, ara estic desitjant saber què hi ha al mig.

P. Parli'ns del contingut d'Els amants de Lilith.

R. La temàtica és molt especial però tot procedeix de la tradició. Buscant cançons populars per pobles de Catalunya en vaig trobar algunes amb un denominador comú: l'esclat de les passions, la llibertat d'exercir l'animalitat que tot ésser humà porta a dins. Qui vol li posa tanques i qui no vol es deixa anar i ... a la presó [riu]. Tots aquests continguts estan en la nostra tradició catalana. El català és asenyat i benpensant però també existeix tot això. En tot ésser humà hi ha zones de foscor i zones de llum, miserables ho som tots i els catalans també.

P. Totes les cançons procedeixen del cançoner popular?

R. Totes menys una [Somiatruites] escrita per Albert Pla. En alguns casos he retallat la lletra per adaptar-la a un minutatge més modern ja que, en tractar-se d'antics romanços, eren excessivament llargs. En altres he canviat una mica la música perquè cantava coses molt fortes i la melodia em quedava una mica farigola. He introduït elements propers a la contundència dels textos.

P. Ha buscat el paral·lelisme entre aquests temes una mica escabrosos i la realitat actual?

R. La nit de l'estrena se'm va acostar una psicòloga i em va dir que reflectien el que veia cada dia a la consulta. En el meu cas, si no m'identifico amb alguna cosa no puc seguir endavant. En anar descobrint aquestes cançons he trobat coses que m'exalten i que vull criticar i altres que veig en mi i que vull polir al llarg de la meva vida. Quan vaig fer el meu primer disc no vaig voler parlar del món perquè m'exaltava i, quan m'exalto, començo a dir tacos . Em quedava a la superfície, sense aprofundir, era un forma d'evadir-me d'aquesta realitat. Ara, en canvi, m'he submergit. He descobert que m'agrada més parlar del que som que del que aparentem ser.

P. Com encaixen aquestes cançons en el panorama actual de la cançó catalana?

R. He cantat en molts idiomes sense tenir mai predilecció per cap i m'ha costat arribar al català. M'identificava més amb el castellà del meu pare, és a dir: les coses clares en castellà. Quan m'empipo, renego en castellà i la cosa visceral no em sortia en català fins que he conegut aquestes cançons, he trobat coses terribles que es poden expressar amb normalitat en català. Una normalitat que s'havia perdut en la generació de la postguerra espanyola en què tot era molt més formal, semblava que no es podia parlar en català de tot això. En conèixer-ho m'ha vingut de gust cantar aquestes coses en la meva llengua materna. Em ve més de gust parlar de tot això que de disseny.

P. Comparant el disc amb els seus treballs anteriors s'aprecia un canvi de registre gairebé radical.

R. He buscat més la meva vena d'intèrpret teatral que de cantant. Abans cantava, aquí he d'explicar unes històries. Cada cançó té una dramatúrgia interna, el text i com dir-lo és més important.

P. El disc conserva de principi a final un cert aire medieval.

R. Volia buscar una sonoritat antiga perquè la música no s'apartés molt dels textos i conservés aquell aire de llegenda, una mica en la línia d' El nom de la rosa . A més d'instruments antics hi he posat cadenes o cops de destral. Un imaginari molt de pel·lícula.

P. En la seva posada en escena com es reflecteix tot això?

R: S'ha cuidat molt el vestuari i la il·luminació sempre amb el referent d'El nom de la rosa però pensat també en la llum d'alguns quadres de Rembrant. Una ambientació romànico-gòtica amb dos actors que representen l'amor i la mort.

P. El disc s'ha gravat parcialment en directe i en estudi. Per què?

R. L'embrió va créixer i va créixer fins a convertir-se en el que és quan el vam presentar al Teatre Nacional de Catalunya. Allí vam poder gravar-lo i posteriorment hem pogut afegir coses i canviar-ne d'altres a l'estudi. Fins i tot hem gravat de nou alguna cançó. Jo m'ho passo molt bé a l'estudi perquè pots dedicar moltes hores a introduir veus o instruments. Generalment m'han de parar els peus perquè ficaria massa veus.

P. Prefereix gravar a l'estudi o actuar en directe?

R. Uf!!! ...

[contrastant amb la seva habitual impetuosidad pensa en silenci durant uns segons] L'escenari és com saltar al ruedo, és molt arriscat. Pots tenir grans dies però també altres en què has de dissimular tot el que està passant en el teu interior. Dies en què començaries a córrer però no pots perquè t'està mirant tothom. Aquests dies fas tot el que pots i, de vegades, escoltes la cinta del concert i veus que ha sortit magnífic. Per contra, en altres ocasions t'ho passes d'allò més bé a l'actuació i et deixes anar, però en escoltar l'enregistrament veus que no val res.

El nou disc de Lídia Pujol, 'Els amants de Lilith', està basat en el cançoner popular

Al treball hi ha col·laborat Albert Pla, que ha escrit una de les cançons

"En les cançons populars hi vaig trobar l'esclat de les passions"

Una cantant amb experiència al teatre

- Lídia Pujol (Barcelona, 1968) es dóna a conèixer l'any 1992 amb el seu espectacle dedicat a la música jueva: Cançons del gueto. Un any després s'incorpora a la formació de música medieval Els Trobadors i col·labora amb el poeta nord-americà Allen Ginsberg

- El 1995 forma duo amb Sílvia Comes gravant dos discos: Sílvia Comes i Lídia Pujol i Al entierro de un hoja seca van dos caracoles

- El 1997 inicia la seva experiència professional al teatre de la mà de Sergi Belbel amb Morir. Posteriorment, entre d'altres experiències teatrals, treballa amb Calixto Bieito a La ópera de cuatro cuartos, de Bertold Brecht (2002), i el 2006 dirigeix el seu propi espectacle, Parlant prevenim l'abús, al teatre Romea de Barcelona

- El 2004 presenta el seu primer disc personal: iaie. Discogràficament ha col·laborat també amb Miquel Gil, Brian Dunning, Pat McDonald, Jabier Muguruza, Les escoles al Palau i Sopa de Cabra

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_