Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Reportatge

I amb ells va arribar la política

Si a Madrid tenien el Rockola, a Barcelona hi havia el Zeleste. Fins aquell moment, el punk no tenia locals propis. Diversos bars de barri i sales del Raval havien fet el seu paper. És a partir d'ara quan se'ls afegeixen els locals dels voltants de Zeleste, com La Parra, el Rodri, el Descontrol i el bar dels Bolingas, el més emblemàtic de tots, també conegut com Los Cerdos. Un rònec establiment gallec, situat davant de Santa Maria del Mar, que es va convertir en lloc de trobada.

Locals que aviat van ser acompanyats per sales com el Café Voltaire, el Necronomicón (on treballava la Lupe, de Las Vulpes), el 666, el Increíble Pero Cierto, el Concèntric o un lloc -a la platja de la Barceloneta i del qual ningú recorda el nom- on l'amo lluïa una rata de claveguera ensinistrada. Sense oblidar el Fantástico, on servien cerveses de litre que els parroquians podien trencar sobre els bancs i les taules de formigó, mentre escoltaven els Dead Kennedys o els Damned.

Al 1983, de botigues n'hi havia ben poques. Una porteria de les Rambles, on venien samarretes i xapes; i Informe, al carrer del Carme. Allí es podien trobar les maquetes i les revistes fotocopiades, de disseny tronat i barroer. Entre els fanzines més coneguts hi havia Punk Rock, Fuera de Banda, Último Grito, Atraccions, NDF i Melodías Destruktoras (aquests dos últims d'en Johnny Destruye). O Drama del Horror -revista i banda alhora- on hi estava Albert Brutus, futur membre de GRB. Aquell any arriba el hardcore, més polititzat que el punk. El debat per l'autenticitat passa a ser un debat sobre compromisos, sobretot quan esclata el rock radical basc. "No tan sols es tractava de tocar més ràpid -diu l'Albert-, sinó de deixar de mirar-se al mirall". Ara hi havia una exigència que anava més enllà de l'estètica i es començava a parlar d'anarquisme.

Albert Brutus encara està ficat en el món de la música i recorda aquells anys com una època molt emocionant. El seu grup -GRB- va aparèixer al 1984 i se'ls considera la primera banda de hardcore català. El nom el van treure de les plaques del Gremi de Restauració de Barcelona, que eren visibles a molts bars. I com tots, van patir l'arribada de l'heroïna, que va causar moltes baixes en les files punk. "Vivíem ràpid, com autèntics suïcides, i ens excloíem voluntàriament d'una societat que no ens oferia cap futur".

D'aquesta mateixa fornada són Acció Directa i Fuck Off. També comença un altre grup fonamental, els Sentido Común, que té com a cantant a Tina Gil (coneguda als noranta com a cantautora). A Cornellà surten Monstruación i neixen Kangrena i els Anti-Dogmatikss. Tanmateix, el que marca el moment és l'aparició dels skins, amb el grup de Santa Coloma Decibelios com a abanderats. D'aquella mateixa població eren els Pisando Fuerte, famosos perquè el cantant i el guitarra eren Pedro Pico y Pico Vena, que van inspirar els personatges de l'Azagra, a El Jueves. El còmic ja tenia herois punks com Makoki, aparegut l'any 1977. Però és a partir de mitjans dels vuitanta quan surten els personatges més típics, amb el PGB (Partit de la Gent del Bar). O amb Max i el seu edulcorat Peter Punk.

Aquell 1984 un grup d'amics es veien sempre a tots els concerts, "davant l'escenari, a la dreta". Eren Xavi, de Piorreah; Quique Jovellar, de 100.000 Profilácticos; Joan, de La Conjura de los Necios i Lucky, del bar Mensakas. Quique defineix aquell punk com a "música accelerada, diversió, cervesa i porros, sense haver-se de preocupar de res". I Joan emfatitza que "no era necessari ser un virtuós per fer música", així que tots ho van provar. Potser qui va tenir més sort d'ells va ser Xavi, cantant i únic supervivent de Piorreah, l'únic grup punk que mai s'ha desfet. Els seus concerts sempre portaven cua, com una actuació a Lleida on -com que al local que els havia contractat actuava la Paloma San Basilio- van tocar a sobre d'un autobús, recorrent la ciutat.

Tots quatre recorden les primeres baralles amb els skins -molts d'ells punks reconvertits-, amb els quals inicialment compartien locals. Però molt aviat van començar el problemes, sobretot després del concert d'inauguració del Necronomicón -amb Piorreah i Decibelios- que va acabar a hòsties. Des de llavors, van sovintejar les baralles a la plaça Reial, les agressions i els enfrontaments, originant una llegendària hostilitat entre totes dues afeccions.

La ressaca del punk

L'any 1985 el punk català està pràcticament mort. Els skins destrossen, un dissabte a la tarda, el Café Voltaire, la policia tanca l'Increíble Pero Cierto i el Concèntric. I a Zeleste desembarca el rock melòdic català, més presentable, que aviat ocupa les sales de concerts, les emissores de ràdio i sobretot TV-3, on rep una promoció extraordinària. Aquell any neixen les darreres bandes, com els Subterranean Kids. També surten els Electroputos i els HHH de Banyoles, un dels millors grups de hardcore del moment. O els Últimos de Cuba, famosos pel concert Nicaragua Rock al Palau d'Esports de Barcelona. I després, el silenci. Una llarga nit, que va esborrar dels noranta el que va ser el moviment més inquiet i transgressor d'aquest costat dels Pirineus.

I així arriba aquest 2007, ple d'actes commemoratius. Els Sex Pistols anuncien que tornen. Per mig món giren bandes d'imitadors, com els Sex Pistols Experience (que el 2006 van tocar a la Fira del Disc de Barcelona) o els Rebel Truce, que toquen el repertori dels Clash. Abunden els articles a la premsa (com aquest) i les referències als noticiaris de televisió. Encara estan en actiu grups com HHH o Algo Tóxico (amb Silvia UR, autora d'un web, - http://silpivipiapa.blogspot.com-, dedicat al punk barceloní). Segueix també Piorreah i Xavi està escrivint unes memòries que, segons diu ell, feriran sensibilitats. Al revival punk que vivim s'hi afegeixen antigues bandes que tornen a ajuntar-se, com Subterranean Kids, Odi Social, Skatalà o Últimos de Cuba. Gent que ara comparteix escenari amb nous grups, com els Red Banner, Mordazas, Totälickers, Sosas Caosticas o Humman Bastard.

Estem davant de la tornada del punk? Però, de quin punk estem parlant? En els darrers mesos sembla tornar la vella murga de l'autenticitat. Els okupes són punks? Ho són els amos de gossos atrotinats que demanen caritat tocant la flauta, i a qui els punks amb qui he parlat no dubten en anomenar crostas o garrapatas? Són punks els Anonymous, que van representar Andorra al passat festival d'Eurovisió? Preguntes que podem esbrinar en un dels darrers supervivents d'aquells anys. El bar Mensakas, al carrer Blanqueria. Un vell resistent, que ha reunit els fidels durant una dècada de travessies del desert.

El Mensakas va obrir l'octubre de 1985 com Associació de Missatgers de Barcelona. El portaven el Konan i el Lucky, un històric amb molta memòria, que encara recorda els dies que no podien obrir a tothom, per por de ser atacats pels skins. El local encara llueix vells cartells de concerts, amb parets sòbries, música molt alta i un futbaka, on han jugat cada nit els parroquians. El Lucky també està de celebració, el vint-i-dos aniversari del seu estimat local, al qual -de mica en mica- s'hi van acostant les noves generacions. Encara que això, definitivament, ja serà una altra història. Potser d'aquí a trenta anys més algú ens ho explicarà.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 11 de octubre de 2007

Más información