La memòria del futur

Mirar cap enrere duu el perill de la nostàlgia. Quanta, quanta gent morta. De vegades amics. Però si mires la llista dels creadors que han mort durant els darrers 25 anys, t'impressiones. Brossa, Martí Pol, J. V. Foix, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, Terenci Moix, Manuel Vázquez Montalbán, Miró, Dalí... tots pesos pesants de la cultura que s'ha fet a Catalunya. I t'adones del seu llegat. La seva empremta és viva. Encara que ja no els trobarem al Jamboree sempre podrem escoltar el jazz de Tete Montoliu o aquella salsa que va acabar en rumba de Gato Pérez.

Passeges pel mercat de Santa Caterina i penses en Enric Miralles, que va morir tan jove, als 45 anys, i que no va arribar a veure les seves últimes obres, i sí, sents una mica de tristesa, perquè trobes a faltar un Miralles que vingui a reformar el mercat del teu barri. I quan vas al Lliure, recordes que tot això s'ho va inventar Fabià Puigserver, i si trepitges el Liceu saps que el va reconstruir Ignasi de Solà Morales. Sempre podrem veure les magnífiques fotos en blanc i negre de Català-Roca i sempre enyorarem les divertides provocacions de Brossa, el poeta sense límits.

Així és la vida. De vegades, una mica injusta. Montserrat Roig i Maria Mercè Marçal, com Miralles, van moir massa joves. I tenien tants projectes, tantes coses per fer. Encara que amb això de la mort l'edat no hi té res a veure. Pels que el van estimar, Terenci Moix, que tenia 61 anys, també va morir massa aviat, i quan passes per aquell bar del carrer Muntaner t'imagines que és a dins bevent un martini.

I el Manolo? És inevitable, quan penses en ell se t'humitegen els ulls, però de seguida et vénen al cap les paraules de Carme Balcells: "No ploris. Encara que visquis 100 anys mai arribaràs a viure el que ha viscut el Manolo en 64". Vist amb la perspectiva del temps i després d'haver llegit els dos volums pòstums de Milenio, cada cop et creus més que MVM, volent-ho o no, havia dissenyat la seva mort en aquell llunyà aeroport de Bangkok, on molts anys abans hi havia enviat la seva Teresa de Los pájaros de Bangkok. I ja saps, per descomptat, que la sèrie Carvalho és una de les millors cròniques que s'han escrit des de la Transició fins als primers anys del segle XXI. I això no ens ho treu ningú.

Si la mort de Vázquez Montalbán va ser un cop, la de Carlos Barral i la de Jaime Gil de Biedma, tan seguides, ens van deixar una mica orfes. El gran editor i escriptor va morir just quan, després de deixar la política, començava una nova vida, el desembre de 1989. Menys d'un mes després moria el seu gran amic, el poeta que va canviar el rumb de la poesia espanyola, Gil de Biedma. Deu anys més tard se n'anava Goytisolo i la irrepetible Escola de Barcelona va quedar desballestada. També són irrepetibles les xerrades amb aquells escriptors tan erudits com bons conversadors, Néstor Luján, Joan Perucho o José María Valverde. Tampoc tornaran els seminaris clandestins que impartia Manuel Sacristán perquè els joves aprenguessin les beceroles del marxisme.

Si algun dia sents que ets fas gran i que trobes a faltar totes aquelles persones i coses que van ser part de la teva joventut, el millor és anar-se'n a la Fundació Miró, passejar i contemplar les obres del més universal dels nostres pintors. Irradien tal alegria, transmeten tanta felicitat, que pots sortir fent bots per Monjuïc. I tot torna a estar bé.