Quatre gats i vuit rates

És cosa que es produeix amb relativa freqüència veure una persona que acaba de comprar un diari i que, havent arribat a la primera cantonada, llença en una paperera el suplement literari que ell ja sap que aquell periòdic porta en unes pàgines més o menys centrals en aquell dia: és una cosa que no li interessa gota, i la menysprea sense el més petit escarafall. Pot semblar-nos una actitud indecorosa i poc cívica, però ve a ser el mateix que el fet que una persona de lletres, posem per cas, llenci de seguida que pot les pàgines d'economia d'un diari o un suplement dedicat als esports amb profusió: ja no hi ha una massa lectora, possiblement de cap diari nacional o internacional, que tingui el mateix interès a assabentar-se de com puja o baixa l'índex Nikkei, a quin preu es venen les casetes amb hortet, com es fa un cateterisme, qui va escriure El Lazarillo, com evoluciona la lesió d'un futbolista, com resoldre un sudoku o com anaven vestits, al casament de tal o tal persona, els prínceps de Gal·les. La informació general, plural i polifacètica que sempre dóna un diari és una cosa que, pròpiament parlant, ja no té lectors: per això tots els diaris, avui dia -no en altres temps- endrecen aquesta informació en una sèrie de seccions clarament discernibles.

"Només queden quatre gats que estan més interessats en els suplements literaris que en la resta de notícies"

Ha passat a la història aquell moment en la vida del periodisme -això va succeir sobretot als segles XVIII i XIX- en què rarament es podien separar, per l'ordre o l'aparença en què apareixien estampades, les notícies relatives a la política, les col·laboracions literàries, la llista de defuncions, els deports, la gastronomia, els assassinats, la borsa, les decisions ministerials o els anuncis sobre les matèries més diverses. Ara cada diari ordena escrupolosament i regularment la seva informació, i qualsevol lector assidu, del diari que sigui, sap on trobar la informació que més li agrada, o necessita, o que li dóna distracció, o que l'estarrufa patriòticament, o que li permet de passar una estona d'esperança en la sala de vetlla d'un difunt.

Les pàgines culturals-literàries, com ho és ara el nostre Quadern, s'han convertit, de fet, en unes pàgines tan suplementàries (de supplementum, "acció de suplir o de reomplir"), o més, que qualsevol altra secció especialitzada, potser amb l'afegitó que, en aquest cas, les pàgines es poden separar i llençar a la brossa amb una facilitat prodigiosa. Separar la "política nacional", o "els esports" o "l'economia" és més laboriós, i per això no ho fa gairebé ningú: es fullegen les pàgines corresponents d'una en una, amb desmenjament, fins que arriba una altra secció que torna a fer el lector més content que un gat amb dues rates.

Si la cosa és així, és a dir, si és especialment visible que la informació cultural i literària d'un diari s'inclou en dies senyalats a mena de complement que pot obviar-se, llavors hi ha dues coses que encara poden fer-se: la primera és acabar de fer visible (amb un color de paper diferent, per exemple, o amb el quadernet corresponent lligat amb grapes) el caràcter de "separata" d'aquesta mena de suplements; i la segona és fer-se a la idea -gens platònica, per cert- que només queden quatre gats (amb vuit rates), entre la massa lectora d'un periòdic, que estan més interessats en aquell suplement setmanal que en tota la resta de notícies que el diari porta impreses, i que, doncs, aquestes pàgines han de servir els seus interessos selectius d'una manera quasi exclusiva, aristocràtica, amb un punt d'indiferència cap al lector comú, i sense cap mania: lletra tot, poca foto, i continguts de pes. Un servidor, com els meus lectors ja deuen suposar, tiraria per aquest camí.

Si són tan pocs els qui s'interessen per la mecànica dels edificis de Gaudí o de Calatrava -posem per cas-, per l' sfumato de Leonardo o els cops d'espàtula de Van Gogh, per un article sobre els Diàlegs de l'Aretí o sobre Les temptacions de sant Antoni de Flaubert (coses rares totes elles per al lector d'estar per casa), llavors, ¿per què els suplements literaris fan la viu-viu, inútilment, bo i intentant que tots els lectors del diari trobin alguna cosa d'interès a aquelles pàgines? Si així els ho sembla, tingueu per cert que el contingut serà banal. En conseqüència: fem que no hi trobin res d'interès per molt que ho busquin, i donem als lectors interessats de debò unes pàgines de cultura i de literatura d'aquelles que es podrien col·leccionar de tan selectes com en serien els articles, tan ben escrits com estarien, o tan extravagants com ho serien les matèries desgranades. Davant el dilema "complement per a tothom"-"suplement per a quatre gats" (i vuit rates), hom es decanta valerosament i decidida per la segona opció: altrament, aquestes pàgines es tornen de seguida un poti-poti, ni tu ni vós, ni gra ni boll, ni carn ni peix.