Pianos i pianistes

La portada, i contraportada, d'aquest Quadern d'aniversari recull 25 fotografies. Una per a cada any. Maradona en una portada d'una publicació cultural? Per justificar-ho o criticar-ho hauríem d'entrar en la interminable i apassionant història del concepte "cultura". Un concepte que, en l'ús modern, és una metàfora relativament nova del seu sentit primigeni: el cultiu de la terra. Hem fet un recull gràfic d'aquests 25 anys. Se'n podrien fer mil més de diferents. No es tracta d'una cronologia primmirada. És un àlbum mental on no tots els episodis ocupen el mateix racó del nostre cor. A les pàgines interiors trobareu la crònica d'aquests 25 anys de cultura a Catalunya. Però l'hem volgut emmarcar en un recordatori llampec de fets que van succeir. George Steiner va descriure amb la seva saviesa monumental com l'Europa cofoia de la seva cultura, d'haver protagonitzat la Il·lustració i l'imperi de la raó, va veure amb una tràgica perplexitat que aquesta mateixa cultura no li servia per aturar les bestieses inhumanes del segle XX. L'Europa culta també era l'Europa del nazisme i els gulags. Per què? Doncs perquè la cultura no es construeix solament emmagatzemant coneixement, també és una manera de viure.

El Quadern ha defensat un concepte obert de cultura que anés més enllà de la que és produïda expressament sota la seva invocació. Cultura no són solament coneixements, també llenguatges. La cobertura simbòlica amb què travessem les coses, les accions, i que necessitem per a explicar-les.

El seguiment informatiu de la creació a Catalunya va ser el motiu fundacional d'aquest Quadern. I fer-ho en català, sumant aleshores una difusió inèdita dins del panorama de les publicacions culturals en aquesta llengua... Hem procurat estar atents no solament a la gent que està a primera fila sinó també mirar la cuina de les noves fornades. Sense papanatisme davant de la figura consagrada ni tampoc d'una escenografia tramposa, penjim-penjam, de la modernitat. Estar igualment còmodes en l'elogi merescut com en la crítica, sense intocables. Joan Ferraté, sempre punyent, va escriure en aquest diari que els creadors tenen una funció accessòria i decorativa en la societat i que aquest és el paper que la societat catalana està disposada a conferir als seus escriptors. Si un intel·lectual vol fugir-ne, no ser el reflector dels valors comunitaris, el conflicte amenaça. Ferraté tenia raó en la descripció d'una societat que només accepta la cultura mesella i instrumental però, i perdó per la gosadia, errava en atribuir a la societat catalana aquest únic tarannà. Hi ha moltes catalunyes i les que ens agraden són les que accepten el risc, el debat, repensar les veritats. Tot això també constituteix patrimoni, la cultura com a obres il·luminadores i, també, processos.

El Quadern ha procurat narrar aquesta construcció i fent-ho no solament en som uns relators sinó que volem intervenir, humilment, en la seva construcció. "Un piano no ha escrit mai una partitura", deia Joan Brossa. Hi ha d'haver pianos, però els administradors públics han cregut massa sovint que fer política cultural només era comprar pianos i, de vegades, ...al pianista. Escriure sobre cultura és escriure sobre els homes i les dones. Dels que la fan i dels que la consumeixen. Una obra, en el fons, l'acaba el seu lector o espectador que participa igualment del procés creatiu. En aquest sentit, llegint i mirant, explicant el que hem llegit, escoltat o mirat, som igualment membres d'aquesta confraria. Còmplices en l'esforç, i des de la crítica. Perquè aquesta és la manera saludable de créixer.