Pa

Home, la tradició de menjar-ho tot amb pa, dels macarrons al raïm, és un costum de pobre més que romànic, gòtic. De quan pintaven sempre el fons del quadro del mateix color (per exemple, daurat), fos l'escena d'interior, d'aire lliure o d'entremig, perquè per ells tot es retallava sobre un camp d'or i no hi havia cap altra manera d'empassar-s'ho, ni es plantejava. Pels romànics per contra tot era més fantasiós, el fons podia ser magrana, o negre, o podia simplement no haver-n'hi, que és com situar-se directament a l'absolut.

Això del romànic fou una de les mans a què es va agafar l'esclat de color del segle de Miró i de Ponç. Però Miró, a més d'això i de moltes altres coses, dominava la caricatura del dinou i tota la complexitat del dibuix neoclàssic i barroc, com es pot veure amb el sabatot del 1937, que presenta l'atmosfera de la guerra amb aquella seva efervescència d'al·lucinació psiquedèlica. En una superfície que podria ser una taula o el terra, qui sap, amb un esclat de bellíssims colors foscos i brillants, inesperables, hi ha el sabatot, una forquilla clavada en una patata (o és una poma bullida?), una ampolla de vi negre presidint al bell mig amb posat piratesc i aspecte d'acabar de passar per una erupció volcànica, i més al fons mig pa moreno. Al fons de tot, ombres que semblen fantasmes i podrien ser simplement ombres, o uns dobles misteriosos dels objectes reals (sabatot, forquilla dreta sobre una fruita, botella i pa), o l'ànima que se'ls hi escapa. El quadro és fosc, nocturn, la nota dominant és el negre. Tot i ser una pintura d'allò més dinàmica i àgil, és immòbil com un bodegó i tots s'hi estan ben quiets, el pa més que els altres. El fons tant podria ser una paret com l'infinit. La forquilla, per cert, és una mica daliniana.

La famosa cosa daliniana de les crosses corbades, les forquilles flexibles i els rellotges tous irà a parar, amb els anys, a un també famós pa hiperrealista pintat en una panera hiperrealista pintada al cantell d'una taula de fusta hiperrealista, també (i també pintada, és clar, puix que es tracta d'un quadro a l'oli). El surrealista volia això: ser realista. Tot i ser una pintura d'allò més detallista, és d'una senzillesa absoluta. Però el pa dalinià, i els molts altres pans que adornen la seva iconografia, des de les parets de la torre Galatea fins a les postals de l'artista amb la barra de pa al cap, no són realistes pel fet que estiguin més o menys detallísticament pintats. No. Són realistes perquè són pans.

En la mironiana patata enforquillada hem dit que l'objecte forquilla era dalinià en tant que forma, i s'ha d'afegir que en el món mental dalinià, en tant que concepte o sensació (els conceptes dalinians sempre van lligats a la sensació de la cosa), l'enforquillament és molt important, gairebé tant com l'enfonsament d'un ganivet del tipus que sigui en la carn d'una síndria del tipus que sigui. Un cas d'enforquillament extra-fi és el del pèl a la sopa, on el contrast entre la punta aguda i la massa tova fa fàstic (por), amb una sèrie de mecanismes molt ben mirats pel gran figuerenc, exemple i model de l'escriptor artista, en el sentit oscarwildià del crític artista, que també ho és.