"El teatre de carrer ha perdut qualitat, és massa codificat"

El gestor i productor cultural Jordi Colominas (L'Hospitalet de Llobregat, 1961) afronta la seva primera edició com a director artístic de la Fira de Tàrrega, que s'inagura avui i se celebrarà fins al diumenge. No amaga un cert nerviosisme, però sobretot se'l veu il·lusionat amb el projecte. Reivindica el protagonisme dels espectacles de carrer, entesos amb tota la diversitat a què el gènere pot donar cabuda, i al mateix temps desitja que Tàrrega es converteixi en un ferm aliat dels creadors autòctons. Té quatre edicions per aconseguir-ho.

Pregunta. En quines condicions va trobar vostè la fira?

Resposta. En els últims anys, l'entorn ha canviat molt. Tàrrega ha consolidat el seu prestigi, és una trobada de referència, però d'un temps ençà han aparegut moltes fires i festivals, les companyies tenen moltes estratègies per presentar les seves produccions. Per això la fira ha de reafirmar el seu lideratge com aparador creatiu.

"Les lleis del mercat no afavoreixen les propostes menys convencionals"

P. A quin tipus de creadors ha d'acollir?

R. Hi han de conviure els diferents llenguatges de les arts escèniques, la dansa, el circ, el text, però amb una especial dedicació al que jo crec que és l'ADN de la fira. Em refereixo al teatre de carrer, entès amb una mirada oberta, rica, que defugi els tòpics i aposti per la innovació i la qualitat. Espais oberts, no convencionals, per a un teatre que busca una nova relació entre actor i espectador. I no estic parlant de res estrany, aquí en vam tenir una bona collita als anys 80 gràcies a gent com La Cubana, La Fura, Albert Vidal o Comediants.

P. Es tracta, doncs, d'una tradició interrompuda?

R. En certa manera, sí. Aquell moment era molt especial, tot estava per inventar, no hi havia referents. Després comencen a aparèixer les noves infraestructures i xarxes, les empreses es consoliden, i tot això fa que hi hagi hagut un procés d'estandarització. A més, crec que ens hem tornat coíservadors, autocomplaents, menys atrevits. Les lleis del mercat han imposat a vegades unes regles de joc excessivament dures o que no afavoreixen aquells que opten per solucions menys convencionals.

P. I així, creu que el teatre de carrer ha perdut qualitat a Catalunya?

R. Sí. Ara tinc la sensació que està massa codificat. Aquí s'ha afavorit una gran feina d'experimentació al voltant del text, de la nova dramatúrgia, però no ha passat el mateix amb els creadors que utilitzen altres llenguatges. A més, molts creadors catalans són molt més coneguts a fora que aquí, i al mateix temps tenim serioses dificultats per veure el que s'està fent fora.

P. A Tàrrega li correspon el paper de fer que ens arribin aquestes propostes internacionals?

R. Sí, és una de les seves tasques. Ha de permetre que tant els creadors com els espectadors més curiosos puguin veure quines són les últimes tendències. I entre d'altres coses descobrirem que estan molt emparentats amb el que fèiem aquí als 80.

P. Vostès reben cada any unes 800 propostes de companyies que volen participar a la fira. Per què és tan actractiva per a elles?

R. A Tàrrega hem aconseguit fidelitzar la presència de programadors estrangers. Les companyies saben que d'aquí poden sortir amb molt bones gires.

P. I el públic, què s'ha d'emportar a casa de la seva experiència a Tàrrega?

R. Qualitat. Per desgràcia hi ha gent que associa Tàrrega a aglomeració, excessiva massificació. I el que volem és que pensin que han vist una cosa sorprenent, intensa i teatralment sòlida.

P. I això com s'aconsegueix?

R. El repte és l'equilibri. Han d'aparèixer noves regles de joc que permetin reconduir la demanda i l'oferta. Tothom ha de satisfer una mica les seves il·lusions, inquietuds i expectatives. Tant els professionals com els que només venen a passejar.

P. L'espectacle inaugural, TIR, de Deambulants, es fa en col·laboració amb el Teatre Nacional de Catalunya, i vostè ha manifestat que una de les seves voluntats és establir complicitats.

R. A nosaltres ens fa molta il·lusió que la principal institució teatral del país hagi entès aquesta sensibilitat. M'agradaria ampliar aquesta política de complicitats amb tantes entitats com sigui possible.

P. A més, el treball amb Deambulants forma part de la seva intenció de col·laborar amb joves creadors d'aquí.

R. Efectivament. En la mateixa línia tenim també Jordà Ferrer, d'Antigua y Barbuda, o Josep Pere Peyró i la seva companyia, La Invenció, amb La tanca, i Kiku Mistu, que proposa una narració de contes a dintre d'una haima.

P. Quin compromís estableix la fira amb la continuïtat de les companyies, perquè no sigui només un bolet aïllat?

R. Nosaltres tenim l'avantatge de comptar amb un equip de persones que treballen durant tot l'any. Podem donar continuïtat i regularitat a determinats processos de treball, ajudant-los en la gestació i intentant que tinguin la màxima difusió, recomanant-los als programadors internacionals que ens visiten. No em conformo només en fer una bona programació.

P. Hi ha alguna estructura estable per aquesta cooperació internacional?

R. La Unió Europea ha donat llum verda a un projecte en què la fira ja estava treballant abans que jo arribés, que és una xarxa de sis festivals de teatre de carrer impulsada des de Tàrrega. La xarxa ha de servir per fer coproduccions d'espectacles en què participin creadors de diferents àmbits i països i afavorir l'intercanvi artístic.

P. Quatre anys són suficients per consolidar un model de direcció?

R. Subscric plenament el que va dir el meu predecessor, Llorenç Corbella, quan va acabar la seva etapa: quatre anys és poc per desenvolupar un projecte propi.