Una porta inquietant

L'edifici de la biblioteca i casal d'avis de Sant Antoni, al carrer Comte Borrell de Barcelona, és el resultat del concurs d'arquitectura convocat per a aquest solar. El projecte guanyador partia de la idea de voler ser una gran porta a l'interior d'illa. Sens dubte, als membres del jurat els va semblar una ocurrència genial, però observada amb calma no sembla tan evident. En primer lloc, perquè l'edifici ja és ell mateix un accés a l'interior de l'illa; en segon lloc, perquè en tractar-se d'un centre cívic, i per tant un edifici públic, el seu pati és públic. Això és el que hi ha darrera de fer que l'edifici tingui una porta, o que l'edifici sigui una porta, i per tant no resulta tan clar que aquesta hagi de ser monumental. En qualsevol cas, una cosa és conceptualitzar l'edifici com una porta i l'altra és que ho sigui realment. Això últim és el que s'ha fet aquí. El resultat és un edifici que no té finestres ni cap vestigi constructiu que permeti establir una relació amb l'illa a través del seu element més simple, identificatiu i eficaç: la façana al carrer.

Aquesta gran porta amb els seus brancals de planxa metàl·lica plegada reserva l'interès espacial en travessar-la. Si mirem cap a dalt es veuen plans inclinats amb vidre i algunes plataformes que semblen ponts. El color negre, que no figurava als dibuixos inicials, les planxes de gruix just i el seu especejament i la inclinació del sostre li confereixen l'aspecte d'un artefacte intergalàctic com els que hem vist al cine. Si algú organitzés una trobada d'imitadors de Darth Vader en aquest lloc, tindria un èxit espectacular.

El contrast més intens es reserva per a l'interior del pati d'illa on l'edifici prolonga la seva planta baixa abraçant un dels costats. Aquí dominen l'acer de les lames i pilastres, els vidres i el terra, que també és negre, accentuant tot plegat la pulcritud conceptual de l'edifici. L'estètica del que s'ha anomenat minimalisme no conviu bé amb aquest interior i amb el seu paviment de sorra que acaba per embrutar desconsideradament el negre metàl·lic de la planta baixa, més apropiat per a una botiga de roba. El minimalisme, que va convertir el que per a molts era carestia, simplicitat i pobresa en categoria estètica de nous rics obsessionats per la seva dieta, ha perdut aquí la batalla.

Però més enllà d'aquesta confrontació se'n pot percebre amb claredat una altra de molt més important. La formalització de l'edifici no fa a penes distincions entre el carrer i l'interior, gairebé no matisa la seva situació. Des de l'interior de l'illa encara és percebut amb més estranyesa. El seu envoltori, sever, negre i metal·litzat resulta encarcarat i no l'aconsegueix transformar ni la variada forma i plec de les seves lames, amb una clara intenció de cercar un efecte desordenat. Per contra, al fons de l'escenari que acull aquest objecte trobem les galeries de l'interior d'illa sense cap afectació en el seu desordre, tal i com ho expressa la roba estesa o la gent que bada per finestres i balcons. Tot plegat acaba per portar-nos a què aquesta manera d'entendre el interiors d'illa com una prolongació del carrer és una de les equivocacions més flagrants en matèria d'urbanisme que s'han produït a Barcelona. Per explicar el que suggereix aquest contrast podem recórrer al cinema altre cop; mentre que aquest nou negre edifici pertany a la categoria de les superproduccions fantàstiques, l'interior del pati d'illa pertany al documental. El més extraordinari és que el documental és millor.