"L'autoproducció és el present"

Si en l'escena artística catalana se li pot posar a un músic l'etiqueta d'incansable aquest és Dani Nel·lo. El saxofonista barceloní compagina les seves activitats estrictament musicals al capdavant de Tandori Lenoir i altres grups, amb els seus espectacles teatrals i les seves col·laboracions amb importants noms del món de la dansa i el teatre. Actualment, Nel·lo està representant a la sala Muntaner de Barcelona, dins del Festival Grec, El perseguidor, sobre un text de Julio Cortázar. L'obra es va estrenar ahir i estarà en cartell fins el proper diumenge amb les localitats esgotades per a totes les sessions.

Pregunta. Com neix la idea de dur el text de Cortázar a l'escenari?

Resposta. Era un repte perquè es tracta d'una obra que tothom ha llegit o, com a mínim, n'ha sentit parlar. Va ser una idea de Barcelona ab libitum, la productora de l'agent literària Carme Balcells. Anteriorment havíem fet junts El pianista i em van tornar a cridar.

"El sector privat és un depredador insaciable que et xucla la sang i després et llença"

P. La música utilitzada és tota de Charlie Parker, inspirador del text original. Ha estat difícil interpretar Parker?

R. Des del primer moment vaig dir que no anava a fer de Charlie Parker perquè aquest no és el meu idioma, ni tan sols toco el saxo alt com ell. Hem utilitzat el seu repertori però no intentant fer covers , hagués estat un suïcidi i no tindria cap interès. Hem buscant un so Parker però a la nostra manera, sense sacralitzar res. De la mateixa manera que els llibres són per ser llegits, la música és per ser tocada. No seria lògic que la música de Parker es quedés com una icona del segle XX i que ningú la toqués.

P. En el món del jazz segueix oberta la controvèrsia entre els que defensen la interpretació dels temes jazzístics tal com van ser escrits, a l'estil de la música clàssica (és la postura del popular Wynton Marsalis) i els que creuen que tot s'ha de reinterpretar amb total llibertat. La seva postura a El perseguidor encaixa en la segona opció?

R. Com que jo no vinc del món del jazz no em toca aquesta disputa. Ara bé, una interpretació hermètica i encadenada no m'interessa en cap camp, per a això prefereixo escoltar els discos originals. En canvi, considero necessari que tota reinterpretació mantingui l'esperit de l'original.

P. En les seves últimes experiències s'uneixen repetidament la novel·la negra amb el rhythm and blues i el jazz. Per què?

R. Són dues passions que tinc des de l'adolescència, ajuntar-les sobre un escenari era un somni. L'impacte que un llibre o un disc té en la teva adolescència és immens: jo vaig descobrir moltes baixes passions en la novel·la negra i la banda sonora natural d'aquestes novel·les és el jazz, el blues i el rhythm and blues.

P. Per què la novel·la negra i el jazz lliguen tan bé?

R. No sempre va ser així. A les novel·les negres o pel·lícules de l'època daurada el jazz no hi apareix per res. Al cinema, els Bogarts i tot allò, la música sol ser dels compositors europeus que van dur a Hollywood l'expressionisme alemany, com ara Miklos Rozsa o Bernard Hermann. Rozsa és el compositor de cinema negre per antonomàsia. El canvi succeeix en la dècada de 1950, la novel·la negra surt al carrer i en aquest moment al carrer el que havia era jazz. Tot comença amb Anatomía de un asesinato, d'Otto Preminger, amb música de Duke Ellington, i l'explosió arriba amb el pas de la novel·la negra a la televisió: 77 Sunset Street, Johny Stacatto, ... Aquestes sèries van aconseguir que la relació es popularitzés molt i arribés, fins i tot, a la nouvelle vague francesa. La popularització ha estat bona però també s'ha creat un clixé: una distorsió de Philippe Marlow i el Harlem Nocturne gravat en la pell.

P. Fora de l'escenari també ha treballat unint aquests dos mons. Per exemple, en posar música i gravar el cedé que acompanya la novel·la El blues del detective inmortal, d'Andreu Martín. Com va sorgir una col·laboració tan inusual?

R. En la meva adolescència Andreu Martín em va ajudar a entrar en el món de la novel·la negra. Quan preparava aquest llibre, un homenatge a Vázquez Montalbán, em va demanar ajuda perquè el protagonista és un saxofonista de Barcelona i volia saber coses que ens succeïen en les actuacions. Llavors va néixer la idea de gravar una banda sonora per a la novel·la. Vam escollir temes clàssics que li agradaven a ell i a mi.

P. Ahir va estrenar El perseguidor i fa tres dies van concloure les representacions de Fairy a la Nau Ivanov (també dins el Grec).

R. Es tractava d'una obra de Carme Portaceli per a la qual he escrit i interpretat la música en directe al costat del meu col·laborador habitual Jordi Soto. Amb Portaceli hem aconseguit unir moviment, text, escenografia i música com si es fos un sol llenguatge. El resultat és molt excitant.

P. Fairy era un producció de la Factoria Escènica Internacional, a la qual pertanyen, entre altres, Carme Portaceli i vostè mateix. Pot parlar-nos d'aquest col·lectiu?

R. Som un grup de gent que intentem posar en pràctica els nostres propis somnis sense dependre de les grans productores.

P. L'autoproducció és el futur?

R. És el present! És l'única manera de no dependre dels que mouen els fils de la cultura. El sector privat és un depredador insaciable que intenta xuclar-te la sang i després et llença. I això succeeix amb la música, el teatre, la dansa i amb molts altres aspectes de la cultura. Des del moment que a la mateixa Administració ja no li interessa el que no és rendible és que alguna cosa no funciona bé. I estem parlant de cultura, i no de productes de neteja. Els artistes no podem esperar que els problemes se solucionin sols com qui espera que demà surti el sol. Hem d'actuar, prendre el rumb de les nostres carreres.

P. Com ha arribat personalment a aquesta situació?

R. No ho sé, però després del divorci que vaig tenir amb el pop-rock fa uns deu anys m'he adonat que, en aquest món, la imatge de l'èxit s'ha distorsionat fins a convertir-se en una cosa obscena. Molts es perden només buscant aquest èxit o cauen en allò tan trist de com que he tingut èxit amb una cosa seguiré fent coses similars. És com comprar el mateix número de loteria perquè una vegada et va tocar. A mi, com a mètode de vida artística, no m'interessa.

P. Quins canvis hi ha hagut en el món de la música en les tres últimes dècades?

R. El poder que tenia la música fins als anys setanta s'està banalitzant. La difusió actual de la música és genial: la música és arreu però de forma incontrolada o maltractada. T'obliguen a escoltar música al metro, als ascensors, ... Als setanta un disc et durava un any. Estava produït per tenir una vida llarga. Ara, en canvi, la música és de consum molt ràpid, per això els joves, quan busquen coses de veritable consistència, van a parar als discos d'aquella època o anteriors.

P. Tant Los Rebeldes com el seu primer grup, Nel·lo y la Banda del Zoco, es regien pels patrons del pop-rock, però els seus nous projectes han anat en una altra direcció.

R: Necessito buscar constantment coses noves. L'interessant d'una vida musical és que sempre hi ha coses noves per descobrir. El teatre em permet escriure i tocar coses que per iniciativa pròpia no tocaria mai.

P. Quins altres projectes té?

R. Un parell de coses escèniques encara per concretar. Aquest any també vull gravar dos discos instrumentals, un en petita formació i l'altre amb una banda gran i una cantant. Tot en estil jazz noir.

P. Teatre, novel·la, dansa, Tandori Lenoir, grups grans, combos petits,... La diversificació del seu treball no li resulta problemàtica?

R: No. A mi el que m'agrada és tocar. Estic envoltat d'una gran família de músics i sé amb qui puc comptar per a cada cosa. És sa tocar amb gent diferent.

P. Hi ha una xarxa per a aquest tipus de música a Catalunya?

R. Xarxa no, però hi ha alguns clubs que treballen dur per mantenir una programació més o menys estable. Soc pessimista: si no ha canviat res en els últims deu anys...