Històries originals

La memòria dels reis. Les quatre grans cròniques

Stefano Maria Cingolani

Editorial Base

328 pàgines. 20 euros

La voraç moda de la novel·la històrica troba en la Catalunya medieval una mina d'arguments que, potser per sort, encara està infraexplotada. El rei actual d'aquest mercat, Ildefonso Falcones, no ha ocultat que La catedral del mar segueix de prop el Llibre del rei Pere III (1319-1387), última de les grans cròniques que, en a penes cent anys, entre la fi dels segles XIII i XIV, converteixen el gènere historiogràfic en una fita clau de la literatura medieval. Cent anys que veuen, també, l'apogeu polític hispànic i mediterrani dels comtes de Barcelona esdevinguts reis d'Aragó, València, Mallorca i Sicília.

Poques persones deuen saber més sobre aquest gènere que Stefano Cingolani, autor dels set volums de Monuments d'Història de la Corona d'Aragó, que traurà la Universitat de València, i d'una biografia de Jaume I (1208-1276) ja a impremta. Tot aquest saber s'aboca en La memòria dels reis, publicat l'any passat dins una luxosa edició facsímil de les primeres edicions impreses de les cròniques del rei Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner (1265-1336) i Pere III. L'edició solta d'ara, amb una acurada selecció d'imatges en color i notes (gràcies a Déu!) a peu de pàgina, facilita la difusió d'un gran treball d'investigació.

A mig camí entre el manual i l'assaig, Cingolani posa al dia el que se sap sobre la factura i el sentit de les cròniques i n'aventura noves interpretacions. I, sobretot, situa les quatre grans cròniques dins la tradició d'escriptura històrica que s'inicia al monestir de Ripoll, a la fi del segle X, amb els primers reculls d'annals en llatí. Cingolani ofereix així una visió àmplia i documentada del conjunt de la historiografia medieval catalana, encaixant, entre els capítols dedicats específicament a les quatre obres clau, un preludi i tres interludis que descriuen una rica constel·lació de cròniques, sovint inèdites o poc estudiades.

Del repàs dels textos en traiem una clara idea d'un temps en què Catalunya mirava poc cap a Castella i força cap a França i la Mediterrània. Cingolani prevé, però, contra lectures identitàries de les cròniques: els autors exalcen el regne amb consciència dinàstica, de casal, no pas com a romàntic símbol de la col·lectivitat. La història nacional encara s'està fent, a mesura que s'escriu, i hem de saber entendre, doncs, aquesta construcció de la realitat, feta amb relats de primera mà. Cal llegir amb moderada credulitat: atents als mites fundacionals, que són clares manipulacions, a les deformacions dels fets en funció del missatge monàrquic, als embelliments novel·lescos, que omplen el buit de la narrativa cavalleresca, cultivada més al nord. Allò que diuen les cròniques no necessàriament es va dir, però defineix idees, voluntats i decisions històriques. I en el cas de Ramon Muntaner, clama Cingolani, "no se l'ha de creure gairebé mai", ja que parla sobretot d'ell mateix, fins i tot quan parla d'altres personatges. Les quatre grans cròniques no són novel·les històriques: són relats impressionants que Cingolani sap fer prou atractius perquè el lector d'avui hi busqui l'emoció d'una època de glòries i de crueltats no tan llunyanes.