Cambó inèdit

Francesc Cambó. Entre la Monarquia i la República (1930-1932)

Borja de Riquer i Permanyer

Editorial Base

195 pàgines. 17 Euros

No hi ha cap dubte que Francesc Cambó segueix sent un personatge omnipresent en la vida cultural i política catalana. Un d'aquells referents amb presència continuada en el debat públic, que sovint s'utilitza per a definir-se i per a justificar posicionaments polítics diversos. I també és cert que aquesta utilització de Cambó és difícil i sobretot arriscada, perquè el líder del catalanisme conservador va tenir una vida política molt agitada, que havia d'anar adaptant-se contínuament als sotracs de la política catalana i espanyola.

Ara ens arriben nous detalls de la biografia de Cambó, situats sobretot però no exclusivament en un període ric i interessant, però massa vegades considerat secundari. Es tracta del temps que va de la fi de la Dictadura de Primo de Rivera, el gener de 1930, a la proclamació de la República, l'abril de 1931, el que es coneix com a Dictablanda, quan les opcions obertes per a substituir el règim de Primo són diverses, i el paper dels polítics catalans -conservadors o republicans- era notable. L'aproximació que ens ofereix Borja de Riquer té una particularitat, i és que parteix de l'anàlisi d'un text inèdit del polític catalanista localitzat a l'Arxiu Joan Estelrich, a més d'algunes cartes privades enviades per Cambó a diversos coreligionaris. El text va ser escrit probablement el 1932 i, per tant, no estava condicionat pels fets històrics posteriors, molt especialment per la Guerra Civil. Aporta dades novedoses sobre l'activitat del polític catalanista, que Cambó no va incloure en les Memòries publicades el 1946. Uns oblits que podem judicar políticament, atesa la transcendència que tenien, com per exemple una entrevista amb el rei Alfons XIII l'estiu de 1930. També podem observar que el càncer de gola que se li va diagnosticar no és el motiu del seu suposat allunyament de la primera línia política, sinó tan sols una circumstància que es va aprofitar més endavant per amagar el seu fracàs per incidir en aquest període de transició. Més enllà d'aquests oblits, i de la seva intencionalitat, el text que ha rescatat Riquer serveix també per comparar la interpretació que feia Cambó de la Dictadura de Primo, i de les primeres passes de la II República, respecte del judici que el mateix polític va fer anys després. Els canvis d'opinió eren força notables, i atribuïbles en gran mesura a l'impacte de la Guerra Civil, que el va deixar fora de joc definitivament.

El Cambó antirepublicà de les Memòries de 1946 és en el text inèdit de 1932 un polític que creu que és possible conviure i fer política amb la República. Els canvis d'opinió sobre el paper que havia tingut Alfons XIII també eren notables. I de la mateixa manera que el Cambó que a les Memòries creu que el cop militar de Franco és l'única opció possible, ens apareix a les cartes privades amb Ventosa i Calvell el mateix juliol de 1936 amb una opció completament diferent, simplement esperant que la ineficàcia del govern del Front Popular el porti al seu enfonsament.

És precisament en una d'aquestes interessants cartes privades, de juliol de 1936, on Cambó expressa el drama de fons de la seva actuació en tots aquells anys, quan li diu a Ventosa, que era el cap de la Lliga a les Corts republicanes: "Infinites vegades, des de fa molts anys, hem comentat tú i jo, la situació difícil que se'ns crea el fet de ser, a l'hora, catalanistes i conservadors (...) quan els conservadors d'Espanya són anti-catalanistes. Aquesta posició incomfortable, que tenim de molts anys, s'es agreujada, des de l'adveniment de la República, pel fet de que les dretes espanyoles són més anti-catalanistes que mai, mentre les esquerres (...) tenen per Catalunya unes atencions que fa molts segles que no havien rebut els catalans de cap Govern espanyol".

En definitiva, una lectura suggerent que ens fa rumiar sobre uns episodis i uns personatges concrets, però també sobre com les circumstàncies personals i polítiques condicionen el que expliquem del passat. Ho sabíem perfectament, però paga la pena recordar-ho.