Barceló a la Seu de Mallorca

Si l'altre dia vaig escriure sobre la intervenció de Gaudí a la seu mallorquina, era perquè tenia ganes d'escriure sobre la de Miquel Barceló al mateix lloc, que finalment he pogut veure. I és que l'operació de Barceló té relacions amb la de Gaudí i Jujol. Barceló se l'ha mirada bé aquesta intervenció. Gaudí i Jujol es posen sobre la paret gòtica amb relleu i color. Barceló també. Però si bé els dos primers ho fan amb esperit gòtic, amb una finesa i elegància àuliques, Barceló ho fa amb un esperit barroc, amb el punt d'incongruència amb què el barroc ha dialogat sempre amb el gòtic de les catedrals, i, també com ho sol fer el barroc, ho fa amb un punt de barroeria pagesa. El tapís ceràmic de branques d'olivera de la intervenció gaudiniana és tot d'irisacions i el resultat és com un teixit solemne, refinat, d'ornament sagrat. És un teixit espiritual. El tapís amb què Barceló recobreix les parets gòtiques de la capella del Santíssim és un drap gruixut, més teixit amb espart que no pas amb seda i fil d'or. És carnal, perquè és fet amb una onada de fang, que és allò que és la carn, en últim terme. El diàleg de Gaudí amb el gòtic és un diàleg suau, el discurs gaudinià procedeix dels mateixos arguments del gòtic, és un discurs que recupera allò perdut, que, de fet, elimina la retòrica barroca per deixar que el gòtic torni a xerrotejar plàcidament i a actuar amb tendresa dins de l'ànima. Barceló, en canvi, torna a imposar el barroc, dóna veu altra vegada al barroc, i estableix un diàleg fecund amb el retaule prebarroc del Corpus Christi, que també s'ha mirat molt bé, perquè, també, com en aquest retaule, la figura del Crist nu reclama l'atenció de la mirada i, petit com és, és el centre de tot el garbuix formal de la resta. Esplèndida troballa aquest cos nu de Barceló, flotant dins d'una llum lletosa, fantasmal, transparent però amb les carns pletòriques d'un cos pagès, grumoll d'esperma que fertilitza la terra. I així com, al retaule, la condició de la fusta i la traça encara renaixentista donen una decidida estructura formal al conjunt, al retaule fangós de Barceló la mal·leabilitat de la matèria configura animals i vegetals, peixos i hortalisses, parets seques de cranis i de pans, en un continu en ebullició constant. Un continu només trencat per una xarxa de clivelles. Com passa amb el barroc, però, l'espiritualitat congènita del gòtic s'evapora.

Pel que fa als vitralls, Gaudí, quan va obrir els de l'absis, va continuar la tradició gòtica dels vidres de color. No va dubtar a competir amb els vidres antics existents. Barceló, en canvi, opta per no competir ni amb Gaudí ni amb l'esclat de la rosassa que corona la capella on intervé. Fa uns vitralls espectrals, en grisos, una mica com radiografies del tòrax d'algun dels monstres marins que treuen el cap pel mar de fang de la paret.

Si Gaudí parla a l'ànima, Barceló parla al cos. Ànima i cos, però, són igualment sagrats.