Sociologia

Segons les estadístiques, cada ciutadà de l'Estat Espanyol dedica una mitjana de quatre hores diàries a veure la televisió. Ja se sap que aquestes xifres sempre són tramposes i, per això mateix, tant se val si hi ha gent que la mira poc o gens (hi ha qui assegura no tenir cap receptor a casa): a d'altres potser els fa companyia tot el dia. La qüestió és que TV-3 ha volgut esbrinar què li passaria a una família o, més ben dit, a cinc, si durant dues setmanes se n'haguessin d'estar obligatòriament. Això és, ras i curt, Sense tele, un veritable experiment sociològic (esgarrifa una mica pensar que al programa li pugui correspondre la mateixa etiqueta que a d'altres com ara Gran Hermano i derivats). Els quinze dies del temps real de la prova s'allarguen aquí en un mes: quatre espais, de mitja hora de durada, emesos els dimecres a la nit.

En una pirueta endogàmica, la cadena ha escollit "el poble més mediàtic de Catalunya" per localitzar-hi aquest experiment. Aquest no és altre que Breda, l'escenari real on TV-3 situa el famós Ventdelplà de ficció. El presentador del programa és Pol Izquierdo, a qui va costar molt de trobar les famílies disposades a passar per l'experiència, que quan tot just començava molts dels protagonistes ja consideraven amarga.

Entre les persones majors no hi va haver voluntaris, ni manera de convèncer ningú de participar-hi. És més, algun avi titllava la idea del programa de passa endarrere, astorat per la possibilitat que quelcom així pugui fer-se en una societat evolucionada. Primera lliçó: la tercera edat no es veu en cor de prescindir de la televisió en la tasca de fer anar passant dies i empenyent anys.

Però és que fins i tot els que havien accedit amb més determinació van rebre Izquierdo amb malfiança quan, sense avisar, es va presentar als seus domicilis per emportar-se els televisors. Segon aprenentat-ge: són rares les cases que només en tenen un aparell, i a alguna n'acumulaven fins a cinc. Una webcam instal·lada a les llars dels participants permet seguir-ne les reaccions al llarg de les dues setmanes d'abstinència. Caldrà esperar a veure tots els programes per treure conclusions. Per saber si s'acostumen a l'absència i són capaços de trobar-hi el gust. El programa seria un èxit si demostrés que és possible superar la dependència de la televisió i els conversos glossessin els aspectes positius de viure sense ella (és a dir, d'aprendre a fer-ne un ús intel·ligent i selectiu). Però el més probable és que Sense tele ens ajudi a confirmar com n'estem d'enganxats.