Peixos barrocs

L'antologia de Poesia catalana del barroc preparada per Albert Rossich i Pep Valsalobre (edicions Vitel·la) que surt a la llum aquests dies serà molt important per tots: hi trobem autors considerables que només es podien llegir en manuscrits, com el tarragoní Antoni Massanés o Maçaners, i poemes difícils de trobar fins avui, com la Comparació de Catalunya amb Troia, publicada anònima el 1641, quan començava la guerra dels Segadors: els castellans hi són els grecs que vénen decidits a arrasar la ciutat: els successos de Troia, diu, "que són del Principat, si no la còpia, | casi l'original, tant se pareixen". No són pocs els poemes d'aquesta antologia que es refereixen a aquesta guerra, en diferents tons: un de Francesc Fontanella, presentat pels antòlegs com una composició "que conté referències a la situació desesperada de la ciutat de Barcelona durant el setge de 1652 per les tropes de Felip IV, tractades des d'una perspectiva jocosa", la Lletra que féu en lo últim del siti de Barcelona l'any 1652, ens conta que s'ha acabat el pa i sobretot el vi: "-La botella s'és morta, | vagen-la a enterrar. | -Dintre nostres entranyes | enterrada jau." Un dels problemes de no tenir menjar ni beure és que fins l'amor decau: "La senyora Venus/ tremolant està, | que sens Baco i Ceres | no es pot escalfar." El refrany que es repeteix a cada estrofa és que si Baco nos falta / tot nos faltarà.

A l'antologia, a més de molts anònims, hi ha més de vint autors. Els més ben representats hi són Fontanella, Josep Blanch i Francesc Vicent Garcia, el famós Rector de Vallfogona, sobre el qual han aparegut també fa poc unes pàgines lluminoses al llibre Cecília de Florejats, d'Albert Roig. L'escrit de Roig arrenca amb una bella citació del romanç de Madò Cucafera, adreçat a la confraria dels pescadors de Tortosa: una llista de peixos que és un dels plaers lingüístics més substanciosos que podem tastar. Els romanços del Rector són per mi el millor del barroc. En un escrit meu que sortirà com a epíleg dels Doce poetas catalanes del siglo XX d'Orlando Guillén quan finalment es publiquin, he observat, seguint Roig, que el Rector, "amb un català ple de formes acastellanades (no tant per afluixament de l'idioma com per tria estètica, per barroquisme) i conreador d'una seva musa ben peculiar i que sempre ha sigut molt estimada pel poble pla, poeta sovint jocós, eròtic i burlesc, té, també, la seva gravetat. No fila seda sinó estopa. En la immunda / gruta de l'univers, alberg de pena, sí, però Garcia no s'aventura en les tenebrositats de Quevedo, el seu negre sempre té reflexos d'albergínia, no pot defugir allò que en diríem l'alegria catalana. A l'últim moment, quan el bufarut temporal anava a tancar de cop la porta de la immortalitat, Garcia allarga el peu, impedeix que se li tanqui i, pels pèls, s'hi esmuny".

La poesia de Garcia, malgrat el famós "desengany" barroc del món, mostra una alegria material, immediata, gairebé tàctil, una molt ben amanida manera epicúria de fruir de la sensació immediata de les coses, un plaer visible, més que en el contingut dels poemes, en les comparacions, en la manera de col·locar els mots, en la sensació física del parlar.