"No pots crear un públic a l'estiu i abandonar-lo a l'hivern"

Quaranta-cinc anys és una xifra més que respectable per a un festival, i molt més en un país com el nostre, on cada any apareixen i desapareixen certàmens similars. Xifra màgica de la qual només pot presumir el Festival Internacional de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, el més antic de l'estiu català. A partir del 6 de juliol, el festival celebrarà aquests 45 anys amb un cartell farcit de grans noms amb vells amics que han estat convocats per celebrar-ho. Albert Mallol comparteix la direcció del festival amb la de l'escola Municipal de Música de Sant Feliu de Guíxols i és el responsable, primer integrat a Joventuts Musicals i després assumint ja tota la responsabilitat, dels importants canvis que el festival ha viscut en els últims vint anys. "El festival és municipal des que, el 1997, el Consistori va assumir els deutes que feien inviable que Joventuts Musicals pogués continuar", explica Mallol, abans de matisar que els deutes provenien no d'una mala gestió sinó dels retards en el cobrament de les subvencions, que a poc a poc anaven acumulant interessos bancaris. Un problema que ha estat a punt d'acabar també amb altres festivals, com el de Jazz de Terrassa.

"No pot ser que en alguns festivals el públic no pagui ni el 10% del preu de l'espectacle"

Pregunta. Com neix un festival d'aquestes característiques en una ciutat de poc més de 20.000 habitants?

Resposta. A Girona durant l'estiu no havia ni dansa, ni teatre, ni música. Res. Barcelona consumia totes les ofertes culturals. El festival va néixer d'un grup privat que va pensar que també podia fer-se música fora de Barcelona aprofitant que les nits d'estiu ajuden a sortir de casa: la televisió és molt dolenta en aquesta època i ve de gust passar una estona a la fresca. Aquest grup privat va mantenir el festival fins que, el 1982, va passar a les mans de Joventuts Musicals. Inicialment es feien concerts de cambra a l'església o davant la Porta Ferrada, d'aquí al nom que encara conservem, i així es va mantenir mentre Joventuts Musicals es va fer càrrec de la programació. Ho fèiem amb voluntat de servei, tots teníem altres feines i organitzàvem el festival de forma gairebé clandestina, en hores mortes.

P. El festival neix centrat en la música clàssica. Com s'obre a altres estils musicals?

R. Fa deu anys a Girona hi havia ja molts cicles de música clàssica, però la província seguia òrfena de música pop, rock o jazz. Només el concert de cada estiu d'Ana Belén i res més. Per trencar aquesta dinàmica vam decidir portar Joe Cocker. Va ser el primer artista pop internacional que va actuar a Girona, i vam comprovar que aquest caràcter interdisciplinar ens ajudava a crear un nou públic. Per això aquest any hem volgut que sigui Cocker l'encarregat d'inaugurar el 45è. aniversari.

P. En els últims anys el festival ha crescut de forma exponencial. Quin és el secret?

R. El secret, si n'hi ha, és en una programació coherent que sempre s'ha basat en criteris artístics, a diferència d'altres festivals gironins que tenen un criteri més empresarial o de gerència que artístic. Si vols programar, per exemple, Les quatre estacions de Vivaldi, les ha de fer un Fabio Biondi o algú que marqui diferències i no la primera orquestra que estigui de passada. És necessari fer propostes als artistes, suggerir-los programes nous. Anar introduint coses noves més enllà de les programacions rutinàries. La nostra idea és anar fent cada cop més produccions pròpies que marquin un punt d'inflexió dintre de la programació o coproduccions amb altres festivals. Aquest any ja hem començat treballant amb els festivals de Peralada i Santander. I aprofitar tot això per atreure públic. A l'estiu la gent sol sortir més a la nit. Si aquest públic, a més de prendre's una copa a la fresca, ve a escoltar un concert i no ho passa malament, repetirà.

P. S'ha de programar pensant en el públic local o també en els turistes?

R. En tots. Actualment, amb la rapidesa dels mitjans de comunicació i de locomoció, no pots pensar només en la teva ciutat, ni en la teva comarca, has de tenir una voluntat de país i intentar arribar a tothom. S'ha de programar amb qualitat, però amb mires àmplies i pensant tant en el públic local com en els turistes. Els que vénen per la nostra zona consumeixen molta música clàssica i jazz. Un festival, si no vol quedar-se estancat, ha de sumar i no restar. I tampoc pots crear un públic a l'estiu i abandonar-lo a l'hivern. Un festival s'ha de completar amb una programació estable la resta de l'any. En el nostre cas així havia estat històricament i hi ha el compromís electoral de tornar a crear la programació estable que la gent demana.

P. Hi ha un nombre excessiu de festivals a l'estiu català?

R. De festivals catalans pensats per a Catalunya no n'hi ha tants, a tot estirar una dotzena. La resta són cicles de concerts, una activitat cultural lloable però complementària. A l'estiu hi ha molts transeünts i tothom intenta rendibilitzar els seus espectacles. Un festival ha de tenir presència a la ciutat i alhora crear públic nou, servir de punt de trobada amb els artistes i no oblidar el component pedagògic.

P. La majoria d'aquests certàmens viuen exclusivament dels diners públics. Ho veu lògic?

R. A Catalunya la indústria cultural és de les més importants. En el nostre cas la titularitat és municipal, però sobre un pressupost de 1.100.000 euros només disposem d'un 34% de diners públics. Un 20% procedeix de patrocinadors privats i la resta, de la venda d'entrades. El just seria un 33% de cada cosa. Amb aquestes xifres pots atrevir-te ja a programar coses de major risc, en cas contrari la dependència econòmica t'impedeix progressar i el festival s'estanca. El que no és lògic és que tot el pressupost recaigui en l'Administració. No es pot permetre que en alguns festivals el públic pagui menys del 10% del preu de l'espectacle.

P. Tanta inversió pública ha fet que els espectacles elevin les seves pretensions econòmiques i demanin un preu molt per sobre del real.

R. Cert, és una de les guerres del nostre festival. Jo acostumo a acabar les converses dient: "Molt bé, si creus que el teu espectacle val això, jo et deixo l'espai, poso la producció, la publicitat i el personal i tu t'emportes la taquilla". Al final acaben acceptant les nostres condicions.

P. Es consumeix la cultura de forma diferent a les poblacions petites?

R. Sens dubte, en haver-hi menys oferta hi ha molta més curiositat. De totes maneres, actualment la gent es mou molt i l'atracció de Barcelona com a capital cultural segueix sent enorme.

P. És necessari acabar amb el centralisme cultural barceloní?

R. Acabar, no, però entre tots hem de sumar esforços. Hi ha molts locals a Catalunya que programen música. Vivim en un país petit i en una hora et plantes davant de qualsevol escenari. Jo cada setmana baixo a Barcelona per veure espectacles. Per què no pugen els barcelonins a Sant Feliu de Guíxols per a veure'n un?