Divorcis

L'amenaça de divorci entre Convergència i Unió forma part del paisatge polític de la democràcia. De manera cíclica, els dos partits s'estomaquen verbalment a través dels mitjans de comunicació i, un cop s'adonen de la magnitud del mullader, s'espanten i fan una passa enrera que tendeix a la reconciliació. En els temps de Jordi Pujol, Unió es queixava de menyspreu. Ara, en temps de Mas, es repeteix l'acusació.

El protagonisme d'Unió el posa Duran i Lleida, que interpreta el paper de l'indignat dolgut amb una convicció que fa sospitar que els seus socis de coalició l'exciten més per acollonar-lo i entretenir-se que no per raons polítiques. La desunió i la divergència són instrumentalitzades per buscar l'acudit fàcil i per simplificar unes relacions d'interès que, sense pastissos de poder que repartir, han perdut part del seu sentit.

La cagarel·la s'estén no solament als programes d'humor sinó també a la política, i els ciutadans tornem a tenir la sensació que aquest capítol del culebrot, amb la mateixa gesticulació i els actors una mica més joves, ja l'hem vist. Des dels partits d'esquerres, hi ha una silenciosa satisfacció, perquè tothom sap que la desunió de l'adversari és el millor premi pel qui mana.

En la història d'aquests partits que ara manen, però, l'amenaça de divorci no ha estat una tradició tan consolidada com en la coalició de centre-dreta. Els partits d'esquerra tenen una altra patologia i s'estimen més l'escissió, una tendència malaltissa a autodestruir-se i a crear corrents interns prou inestables com per forçar l'atomització. En conseqüència, tenim un panorama força engrescador: opositors que no s'estimen, que s'amenacen de divorci, socis governants amb una llarga tradició de canibalisme i, finalment, un partit hegemònic que basa la seva cohesió en el ciment del poder.