L'altra Fira de Frankfurt

Tinc la impressió que bona part de la polèmica que segueix envoltant la invitació cursada per la Fira del Llibre de Frankfurt a la cultura catalana està adquirint dimensions exagerades, quasi en la mateixa proporció en què resulten exagerades les expectatives i les inversions públiques destinades a la participació en aquest esdeveniment. I tot parteix d'una confusió inicial, a saber, la veritable significació de l'esmentada fira.

Perquè no hi ha una fira, sinó dues. Una d'elles té abast mundial, i és un mercat on es compren i venen drets d'autor, i on, de passada, i només de passada, es produeix un intercanvi cultural de dimensions veritablement globals. I hi ha una altra fira que és merament local, una fira del llibre en llengua alemanya, i amb una repercussió molt limitada a causa, entre altres coses, del fet que l'alemany no és la lingua franca del món de l'edició senzillament perquè no la coneix més que un nombre molt limitat d'editors.

"El que podria ser important és, sobretot, el que podríem fer després de Frankfurt"

M'explico. La Buchmesse té dos centres neuràlgics. En el pavelló alemany se celebra la més important de les fires alemanyes del llibre. L'afluència en aquest pavelló, en les hores en què és obert al públic, és immensa. En aquest pavelló els llibres i els lectors, els mitjans (televisions, ràdios, premsa escrita), s'ocupen dels llibres publicats en llengua alemanya per les editorials alemanyes i suïsses. A més, en el context d'aquesta fira (del llibre publicat en alemany, repeteixo), se celebren conferències de premsa i lectures públiques, i es concedeixen premis com, si no recordo malament, el dels llibreters alemanys. És també aquest, el de la fira del llibre alemany, el context en el qual hi ha un país, una cultura o el que sigui, convidat. I aquest país o aquesta cultura convidats munten la seva carpa en un dels patis situats en el recinte firal, i a més participen amb diversos tipus d'activitats de promoció cutural a la fira del llibre alemany, i només a la fira del llibre alemany.

Aquesta fira és un dels centres neuràlgics de la Buchmesse. L'altre és el gran mercat en el qual s'ha convertit Frankfurt per a la resta del món, el món que a penes coneix, amb estadístiques a la mà, l'idioma alemany, el món global que utilitza l'anglès com a mitjà de comunicació. Es tracta d'un univers paral·lel a l'anterior, sense contacte digne d'esment. Gairebé sense curiositat. Els editors de França i d'Austràlia, d'Itàlia i d'Hongria, de Hong Kong i d'Estocolm, quasi ni trepitgen el pavelló alemany, ni tenen tampoc temps per assabentar-se tan sols que hi ha un país o una cultura convidadats per la Buchmesse.

Estan tots ells extraordinàriament ocupats en altres coses. Se'ls veu parlant animadament, explicant-se històries, novel·les, llibres de no ficció, els uns als altres, preferentment en anglès, ja sigui en el cada vegada més gran Agent's Center, amb dues-centes o més taules ocupades per representants literaris d'autors de tot el món (alguns dels quals venen o intenten vendre drets d'autors que escriuen en llengua catalana), o bé en el pavelló dels editors en llengua anglesa, que són els principals, malgrat que no els únics, venedors de drets de traducció a la resta d'idiomes.

Recordo que un any, anant del centre d'agències cap pavelló dels anglosaxons, vaig trobar al terra, una mica trepitjat, un fulletó sobre el país convidat. Era Turquia. Me'l vaig endur (mai se sap on està el gran llibre secret, el gran talent ocult que un tracta de descobrir en el mercat dels drets d'edició) i en la calma de l'avió, ja de retorn cap a Barcelona, li vaig donar un cop d'ull. No hi sortia, en aquest fulletó, Orham Pamuk. Cosa evidentement sospitosa. Malgrat tot, me'l vaig llegir sencer.

Feia tota la pinta d'un fulletó oficial. Les pèssimes versions angleses de les novel·les i obres de no ficció recomanades per algun organisme oficial no em van entusiasmar precisament. Cap editor que es preï es fiarà mai de la selecció que un govern pugui fer. Tots sabem que els autors elegits són, simplement, no els escriptors més interessants, sinó els més interessats, els que viuen prop de la pomada.

Un destí similar tindrà el fulletó de la selecció catalana, tant si el senyor Bargalló fa cas al meu benvolgut Jordi Llovet com si no li fa cas. No és tan important el que pugui succeir a Frankfurt, i no és cert que la cultura catalana s'estigui jugant gran cosa en aquesta fira. Llançarem els diners i malgastarem energies en polèmiques que no conduiran a quasi res.

L'important és el que ha succeït abans de Frankfurt (les traduccions globals de Jesús Moncada fa anys, i d'Albert Sánchez Piñol recentment; i les de Quim Monzó i alguna de Sergi Pàmies entre mitges). I el que podria ser important és, sobretot, el que podríem fer després de Frankfurt. Hi ha molt per fer en defensa de la difusió de la cultura catalana. Si m'ho permeten, ho deixo per a la pròxima ocasió.