Bagami-as pula in mortii mati

Dies feliços a la presó

Martí Sales

Empúries

285 pàgines. 16 euros

Un llibre, de fet, comença per la coberta, i no s'ha de ser especialment perspicaç per descobrir cap on van els trets de Dies feliços a la presó, un recull de textos, per dir-ho d'alguna manera, escrit per Martí Sales (Barcelona, 1979): és una coberta en blanc, amb dos braços en blanc i negre que surten de dos calabossos, on un vol agafar la corona de flors que l'altre té lligada i que, per lògica, no vol cedir. Aquí s'hi ha d'afegir que el retrat de l'autor també pertany a la mateixa artista que s'ha encarregat de la portada i, enlloc de la fotografia canònica que sol aparèixer en l'edició normal d'un llibre, el que hi ha és una mena de caricatura de l'autor. Dies feliços a la presó té una gran virtut: no li importa gaire la literatura però sí la representació física del text. Sobre el contingut literari del llibre, se'n parlarà més avall, però ara el que cal és informar sobre com és el llibre. Ja s'ha dit que la coberta és com és, que no hi ha fotografia de l'autor sinó que es prefereix l'opció còmic, però el que acaba atrapant simpàticament el lector és la quantitat de pàgines que Sales ha publicat sense escriure: quan es té un llibre a les mans, quan encara no s'ha iniciat la lectura, quan encara és només una sola promesa de felicitat futura, quan se'l contempla i se'l veu com una font immediata de possible plaer, tot lector el fulleja i va espigolant frases d'una banda i de l'altra, d'una pàgina cap a l'altra, sense que es faci la lectura seriosa que qualsevol llibre es mereix. Amb Dies feliços a la presó passa una cosa que, miraculosament, no havia passat mai: de totes les vegades que s'obre a l'atzar el llibre, quasi sempre surten dues pàgines on una és en blanc i l'altra anuncia un número, el del capítol següent. Si algú de Greenpeace llegís aquest llibre podria enfadar-se amb una plausible quantitat de raó per la quantitat d'arbres destruïts que s'hi ha invertit, i tot, al cap i a la fi, per una qüestió d'estètica trivial.

Sales pertany a la generació de Borja Bagunyà, la que transita per aquella zona que encara no voreja la trentena d'anys, una generació que s'estima més aparèixer com a cracks literaris rupturistes, enfadats amb el món, i amb la insinuació d'un instint creatiu i un talent literari sense cap base, i que s'oblida que l'única manera possible d'escriure un text amb cara i ulls és haver-ne llegit molts, abans, dels altres. Dies feliços a la presó és un llibre fals: deixant de banda que, de les 285 pàgines, n'hi ha 176 en blanc, deixant de banda que de les pàgines escrites, n'hi hagi un número notable de textos escrits així: "Arribaré mai a poder intervenir, taxatiu, en la seqüència de les accions diàries?/ Aconseguiré que el taxista s'aturi aquí i no només enllà? La quotidianitat és la més alta de les forces de la natura", deixant de banda que la pregunta que es pot fer el lector sigui alguna cosa semblant a "i a mi que m'importa?", la qüestió radica en saber per què hi ha editors que s'entossudeixen a publicar coses impublicables: hi ha editors de pres, hi ha editors caçadors, i hi ha editors pastor, però el que no s'acaba d'entendre és que hi hagi editors que no tinguin cap mena de pedigrí, i que s'entusiasmin en amargar la vida als lectors. Sales i Dies feliços a la presó ho aconsegueixen perquè no hi ha cap sentit, perquè l'esperit narratiu és inexistent, perquè la ganduleria amb ínfules artístiques és inabastable, perquè el tipus de la prosa és el que s'ha esmentat abans, perquè quan s'hi entén alguna cosa es pensa que seria millor no entendre-ho, perquè el punk-yeyé no interessa ningú (Sales és un cantant de punk-yeyé i no sap que l'escriptura és una altra cosa, que no hi ha escriptura punki), perquè el lector vol llegir llibres llibres i no una exhibició banal de narcisisme. No cal tenir por d'escriure bé: l'escriptor tan sols ha de dedicar-hi anys llarguíssims per aconseguir que una frase sigui llegible. No cal publicar llibres amb tantes pàgines en blanc per ser en el rànquing del cànon. Si algun dia Sales i Dies feliços a la presó es traduís al romanès, costa poc imaginar què diria el crític d'Adevarul: bagami-as pula in mortii mati.