A la varietat des de l'especialització

L'any 1995 el debat sobre els festivals, encara gairebé inexistents, tenia dos punts de vista. Per una banda, hi havia els qui pensaven que un festival havia de ser temàtic, que recollís les millors propostes dins d'una determinada escena musical. Per no perdre perfil i adreçar-se al seu públic objectiu, el festival en qüestió havia de ser poc permeable a altres estils allunyats dels seus paràmetres estètics. El model d'aquesta mena de propostes era el Festival Internacional de Benicàssim, fruit de dos promotors que només apostaven per la música de caire independent, representada en aquell moment per grups minoritaris que gairebé ningú coneixia fora dels circuits d'iniciats.

L'altre model de festival tenia un perfil més generalista, i reunia artistes independents i de multinacional, alternatius i convencionals, comercials i desconeguts. El criteri d'organització buscava ajuntar una sèrie de noms populars que poguessin garantir una bona venda d'entrades. Per sota d'aquests noms, es defensava la contractació també d'artistes independents per acontentar un altre perfil de públic i garantir que el propi festival tutelés el creixement dels artistes que al futur podrien substituir els famosos del present. Aquest model de festival el va representar com ningú el Doctor Music festival, especialment en una primera edició on van coincidir artistes tan dispars com David Bowie i Lou Reed amb Afraid To Speak In Public i Penelope Trip.

Sónar és el primer i més important festival de 'hip-hop' de l'Estat i un dels pocs que, al marge dels de la música ètnica, programa música negra

Aprofitant l'ambigüitat del concepte 'música avançada', aquest festival depara sorpreses a la seva programació des de fa anys

Al mateix temps, un altre festival proposava un model que aparentment s'ajustava al primer criteri. Es tractava del Sónar, un autoanomenat Festival de Música Electrònica i Art Multimèdia. En aquells moments, els inicis dels anys noranta, amb l'electrònica irrompent al panorama de la música popular amb una força descomunal, tothom va pensar, potser fins i tot els propis organitzadors, que només l'electrònica i els entorns digitals en sentit estricte serien el punt d'especialització del festival. El Sónar era, així, un festival especialitzat on només l'electrònica de llibre hi tenia cabuda.

Els anys han anant passant i l'evolució de la música i dels seus mercats ha tingut diverses conseqüències. Una primera: la diversificació de les formes de distribució, formats i informació sobre música (Internet, discos, telèfons, etcètera) han fragmentat el mercat de tal manera que sembla impossible que tornin a existir els grans artistes que agradin a tothom. Els que queden (Stones, U2, Madonna, ...) ja passen dels 40 anys i no sembla que tinguin alternativa del mateix perfil. Dos: l'electrònica ha revolucionat la forma de fer música, però pel que fa a noms, la popularitat, impacte i penetració de la mateixa no ha estat tan forta com es podia imaginar. La seva influència ha estat cabdal, no així l'aparició de nous artistes després de la primera generació (Hawtin, Mills, etcètera). Tres: aquells grups indies que es miraven amb menyspreu per part de la gran indústria resulten ser ara els garants de la supervivència de la música, ja que s'adrecen a un públic que es gasta diners en música tant comprant discos com assistint a concerts.

Com han evolucionat els festivals davant d'aquesta realitat? Gairebé tots especialitzant-se encara més. Benicàssim és un festival de pop anglès; el Primavera Sound és un festival de pop, rock i folk anglosaxó; el Summercase s'hi sembla moltíssim, al de Benicàssim; el Festimad encara busca una personalitat definitiva més enllà d'un discurs de rock aspre; el Viña Rock va només de grups espanyols i ara floreixen multitud de festivals de hip-hop. Davant d'uns fets que indiquen que cadascú pot trobar a la xarxa música remota de la qual rebre informació, l'especialització sembla la millor opció. Es tractaria d'agafar un territori i oferir al públic tot el que hi visqui a dins. Un exemple: a determinats col·legis de Barcelona, myspace ha posat de moda un recitador que es diu Porta. No ha editat cap disc, però ja és als ipods de molts adolescents. En quina mena de festival entraria? Un d'especialitat en hip-hop, molt probablement.

Per contra, el Sónar ha escollit un camí per on només transiten ell i el Festival Periferias d'Osca. Aprofitant l'ambigüitat del concepte música avançada, el Sónar depara sorpreses a la seva programació des de fa anys. Al seu moment van entrar la paraula, les guitarres, el pop i les bateries, el jazz i les trompetes i ara, aquest any, el reggetón. És veritat que el Sónar de dia sembla limitat, dit grollerament, als sorollets fets per asiàtics a l'ordinador, i també que l'evolució del Sónar pot estar vinculada a la poca productivitat de l'escena electrònica, la qual cosa ha obligat els seus organitzadors a buscar fórmules alternatives de programació, però no és menys cert que, ara per ara, el Sónar és el festival que ofereix música més variada. La qüestió, paradoxal si es vol, és que finalment el Sónar és el primer i més important festival de hip-hop de l'Estat espanyol i un dels pocs que, al marge dels de música ètnica, programa música negra. Què vol dir això? D'entrada, sembla evident que si existeix un festival que sense perdre rigor resulta divertit, variat, sorprenent i obert, aquest és el Sónar. És per això que el Sónar s'ajusta a les predileccions d'un públic format i adult, un públic que ha descobert o descobrirà en breu que de música només n'hi ha de dos tipus: bona i dolenta. En definitiva: el Sónar és un festival que ha fet de l'especialització una forma d'obrir-se i no pas de tancar-se. Sigui o no casualitat, al Sónar es pot sentir de tot. L'avorriment és difícil.