Catalunya: la 'botiga' electrònica

Juny de 1994. Ha passat ja la ressaca olímpica i Barcelona es prepara per acollir la primera edició del festival Sónar, una iniciativa arriscada en un país que fins llavors ha demostrat poc interès per la música electrònica. El dj francès Laurent Garnier, una de les estrelles del cartell d'aquest primer Sónar, es queixava en aquestes dates que havia passat pel megastore Virgin de Barcelona i en la seva secció de música electrònica només havia trobat discos de Depeche Mode, Erasure i Jean Michel Jarre, artistes que poc tenien a veure amb l'esperit del techno d'aquesta època. Era un símptoma clar de com estava un panorama, el de la música electrònica a Catalunya i a Espanya, que, amb la irrupció del Sónar, canviaria de forma dràstica, fins a fer de Barcelona la meca electrònica per a molts aficionats de tot el món, tant pels seus festivals com per la seva exuberant escena de clubs.

Però molt abans que el gran esdeveniment barceloní fes possible aquesta transformació, la música electrònica ja havia fet acte de presència a la capital catalana, que, tradicionalment, ha servit de porta d'entrada de molts dels corrents d'innovació cultural i musical que s'han produït a Espanya. Concretament, als anys setanta Barcelona va veure sorgir grups com Macromassa, Suck Electronic o Neuronium, pràcticament els únics que a Espanya estaven connectats amb el krautrock i amb els correus còsmics alemanys que van anticipar en gran mesura l'electrònica actual.

Els anys vuitanta, contràriament, van constituir una fatigosa travessia del desert, i només al final de la dècada Barcelona va aconseguir adherir-se de nou a la gran revolució que s'estava gestant a nivell internacional, la del house i el techno sorgits a Chicago i Detroit, respectivament.

L'acid house va penetrar a Barcelona gràcies a les sessions de César de Melero a l'Ars Studio i de Raúl Orellana a l'Studio 54. Aquest últim, a més, va patentar un subgènere, el flamenc house, amb singles d'impacte europeu com Real wild house i Guitarra, que van afegir senyes d'identitat pròpies a la música de ball del moment.

Paral·lelament, va sorgir el fenomen dels megamixes auspiciats per Toni Peret, Quim Quer i altres a l'empara de les primeres companyies discogràfiques dedicades a la música de ball més comercial, com Max Music, Blanco y Negro (llar també dels primers discos del duo de tecno-pop OBK), Ginger i Metropol. És l'hora del Max Mix i el Bolero Mix, artefactes de grats records per a molts, i per a d'altres francament rebutjables.

Tampoc cal oblidar que en aquesta mateixa època es va desenvolupar la segona generació de grups avantguardistes catalans, pròxims a l'estètica industrial i casetera, com Klamm, La T, Error Genético, Avant Dernières Pensées, Iury Lech o Jumo. Els dos components d'aquest últim grup, Enric Palau i Sergi Caballero, van ser els creadors, juntament amb el crític musical Ricard Robles, del festival Sónar.

- L'edat d'or. Molt probablement, l'impuls experimentador i audaç de la cèl·lula Jumo va ser la que va fer possible que el Sónar encertés la fórmula perfecta: aquest difícil però joiós equilibri entre la música de ball més hedonista i l'avantguarda radical, que constitueix el secret del seu èxit. El naixement d'aquest emblemàtic festival de la modernitat barcelonina va coincidir amb una altra sèrie de fets significatius que van cristal·litzar en una espècie d'edat d'or: els primers fanzines i publicacions sobre el fenomen (Self o el Disco 2000), l'aparició de segells (Cosmos, Higlamm, Minifunk, So Dens) i, sobretot, un cabal d'artistes i discjòqueis que van conformar una escena més o menys sòlida, en la qual van destacar Alex Martín, Feel Action, Ángel Molina, Tony Verdi, Teen Marcianas, An Der Beat, Peanut Pie, Zero, Sideral, Kosmos, Omar, Loe, Vanguard, Protozoo, Professor Angel Dust, Jordi Grau o el col·lectiu Barzelona Electrònika. L'any 1995 es va editar Disco 2000, una recopilació que va donar carta d'identitat a tota aquesta efervescent escena que, llavors, encara somniava amb un possible enlairament internacional.

A aquesta sensació hi contribuïa també el sorgiment de sales i clubs com Nitsa-Apolo, Moog, les gironines Blau i Sala del Cel i, més tard, Row, Fellini, La Terrrazza, Mond Club, Razzmatazz i, en un altre ordre de coses, Scorpia i Chasis, que va generar la revolta de la mákina catalana, amb Nando Dixcontrol com a ideòleg principal. La proximitat del gran superclub Florida 135, situat a Fraga, a la franja catalanoparlant de la província d'Osca, també va contribuir de forma decisiva a l'assentament d'una escena que ha anat creixent en totes les múltiples direccions de la música electrònica i que s'ha vist publicitada a través de revistes com Deejay, Danceworld, DJ1 o les diverses publicacions de tendències com ara aB, H i Suite.

- Reflexions en el segle XXI. Gairebé una dècada i mitja després que el festival Sónar comencés a caminar, i ja inaugurat el segle XXI, s'imposa una reflexió que eviti qualsevol tipus de prejudici. Sembla que Barcelona, més que exercir la funció de factoria de creació electrònica que li correspon, aprofitant la seva tradició botiguera, s'està limitant a vendre bé la seva imatge i el seu producte estrella. Són molts els que es pregunten per què tenint Barcelona una privilegiada posició internacional gràcies al Sónar i a la seva condició de ciutat cool, no ha sabut explotar millor la seva cantera, l'escena electrònica catalana i, per tant, l'espanyola. ¿O és que, potser, hi ha poc per exportar més enllà del clima, el savoir vivre i la cultura de la festa?

En qualsevol cas, Barcelona segueix treient profit d'un festival que, per mèrits propis, s'ha convertit en centre de pelegrinatge de la comunitat electrònica internacional. Un esdeveniment de gran prestigi que, a més, va més enllà de la pura faceta musical per endinsar-se en els fèrtils terrenys d'això que podria denominar-se cultura electrònica.

Per altra banda, la capital catalana es beneficia també del fet que alberga les principals distribuïdores nacionals de música electrònica (Satélite K, Red Musical, Decoder) i, malgrat que la recent desaparició de la magnífica revista Beat (que va começar essent la versió espanyola de la francesa Trax) ha deixat una mica òrfena una escena necessitada d'aires renovadors, el cert és que la nau segueix endavant gràcies a l'impuls de nous artistes i discjòqueis.

Entre ells hi ha noms com Iñaqui Marín, Jaumëtic, Pablo Bolívar i tota la plana de l'imprescindible segell Regular, els abanderats dels sons més experimentals (Alku, Evol, Fibla, 12Twelve, Balago, el segell spa.RK), les derivacions electròniques del free jazz i la lliure improvisació de Ferrán Fagès, Aleatory Grammar i Pau Torres, la techno-sardana de l'iconoclasta Guillamino, la delicada folktrònica de Ten Thousand Islands i First Aid Kit o les exploracions dubstep del col·lectiu Reboot.

I fins i tot, per què no, gràcies al vessant més electrònic d'aquesta escena mestissa representada per Ojos de Brujo, 08001 i Macaco fonamentalment, que ha constituït en els últims anys una de les senyes d'identitat més poderoses de la cultura musical barcelonina. La roda, està clar, segueix girant.