Itineràncies

Hem tornat a sobreviure a un temps mediàtic saturat de campanya electoral, de debats entre polítics. I de vaga de firmes dels periodistes de les cadenes públiques per la imposició de la lògica de la representativitat en comptes de la importància de la notícia (per cert, ara que estem emmig d'un parèntesi entre l'extenuant marató de votacions viscuda a Catalunya en els últims temps: ¿no hi ha una manera d'arreglar aquest tema abans que se'ns tirin a sobre les properes eleccions?). Sense cap intenció de reivindicar el "pa i circ" amb què els emperadors romans mantenien la població contenta i sotmesa, en aquest context de promeses i cridòria hem agraït com mai que la televisió ens oferís oportunitats de desconnexió de les baralles ideològiques, per endinsar-nos en realitats més acollidores. Una d'aquestes ocasions ens l'ha proporcionat el Taller.doc, l'espai dedicat al gènere documental amb la mirada dels nous creadors que Televisió de Catalunya emet els divendres a la nit al Canal 33. L'entrega més recent és una aventura compartida amb els integrants del Circ Raluy, un reportatge que, més enllà dels artistes, intenta acostar-se a les persones.

"Qui sap on s'hauran d'acabar instal.lant els pallassos i equilibristes ambulants"

Ara que el circ català negocia amb la Generalitat un pla integral per, entre d'altres millores, posar ordre la normativa caòtica, diferent arreu, que en regula les condicions d'exhibició, el documental s'obre amb una imatge que ens recorda que l'essència del circ és moviment. A l'inici d' A pas de circ, amb guió i direcció d'Alejandro Zarate, al front d'un grup d'alumnes del Master en Documental i Societat de l'Escola Superior de Cinema de Catalunya, les caravanes dels artistes busquen el millor lloc en el descampat que els acollirà en un nou periple. Els carromats antics dels Raluy van arribant al terreny buit (cada dia en queden menys. Qui sap on s'hauran d'acabar instal·lant els pallassos i equilibristes ambulants) on tornarà a començar el ritual que composa la seva vida: aixecar la vela, assajar els números, escollir el vestuari, maquillar-se, actuar i tornar a replegar-ho tot, de nou en marxa cap a una altra destinació.

D'una manera indirecta, sense veu en off, sense ni tan sols rètols que permetin l'espectador conèixer el nom dels protagonistes del reportatge, A pas de circ els mostra des d'una distància més curta, lluny dels focus, amb una dimensió humana. Veiem els interiors de les caravanes que els serveixen de llar, els acompanyem al súper a comprar menjar, coneixem les relacions que s'estableixen entre els artistes, les parelles, l'amistat. Són ells mateixos els que s'expliquen a partir de les accions. Hi ha una marcada vocació poètica en aquesta manera de contar les coses. Tot i que s'enyora una mica més d'intenció periodística que ens permeti saber, per exemple, per què en un temps en què molts busquen quedar-se a lloc, sense bellugar-se de la cadira, ells han escollit aquesta vida de contínua itinerància.