Un club d'esquerres i republicà
Sóc un separatista de Gràcia". Ramon Vergés (Barcelona, 1942) és un gracienc barceloní convençut, un apassionat de la vida social i cultural de la vila de Gràcia. Historiador de professió, no amaga que el futbol és una de les seves principals passions, un "vici meravellós", pregona, que ha donat sentit a la seva vida. I les seves idees secessionistes les trasllada al seu equip, el Club Esportiu Europa. Ramon Vergés és una enciclopèdia del club escapulari de l'Europa. Arguments no en falten. Nascut al carrer Gran de Gràcia, el seu pare el va fer soci de l'entitat esportiva la temporada 1942-1943 i actualment té el carnet de soci número 9. Diuen d'ell que és el "cor de l'Europa". En Vergés és l'autor dels únics llibres de la història de l'Europa.
L'entitat va néixer el 5 de juny de 1907, fruit de la fusió de dues penyes modestes que es deien Madrid i Provençal. Fundador de la Primera Divisió de la Lliga espanyola de futbol (junt amb 9 equips més), va jugar a l'elit les tres primeres temporades, de 1928 a 1931. Amb la implantació del professionalisme, l'Europa se'n va anar en orri esportivament, encara que el seu prestigi social ja era una evidència. El club de barri havia arrelat a la societat civil barcelonina fins al punt que fins a la Guerra Civil, l'Europa era el tercer equip català, amb el Barça i l'Espanyol.
Vergés resumeix en dos conceptes la primera etapa de l'Europa fins a la decapitació de la República. "El perfil del soci del club era de gent obrera. Gràcia sempre ha estat d'esquerra i republicana". I en un tot nostàlgic, afegeix: "Des de la recuperació de les llibertats, tot ha canviat".
Sens dubte la dècada del anys 20 va ser la més gran que ha viscut l'Europa, tant a nivell esportiu com social. Amb 6.000 socis, era el segon club amb més abonats de Catalunya, després del Barça. Segons relata Vergés, la vinculació de l'Europa amb el barri de Gràcia era fantàstica a l'època. "A la temporada 1925-1926, els jugadors de l'Europa van formar una colla de Sant Medir", explica. "Es deia els Ben Plantats. I sortien al carrer a participar de la festa amb els veïns".
L'Europa no va tenir camp propi fins al 1940, al terreny del Nou Sardenya on està ubicat en l'actualitat. El camí de l'entitat cap al nucli central del barri va ser una peregrinació. La majoria dels socis de l'època residien als carrers del Pare Claret i d'Indústria. L'equip va començar a jugar en un camp situat a la Sagrada Família. Després es va traslladar al carrer Marina, més tard a Pare Claret, Indústria, Sardenya i Encarnació, darrere de les casernes de Lepant. "Cada vegada s'acostava més al barri, al carrer Providència", explica Vergés.
Una transhumància que va prosseguir durant la Guerra Civil, obligat a marxar dels camps de les casernes, on va jugar a Primera Divisió. I acabada la guerra, com a represàlia, aquest camp el van convertir en un cementiri de material bèl·lic.
"Quan l'any 1939 van entrar les tropes del general Franco van ordenar recuperar tots els cotxes i camions que la CNT i la FAI van requisar als poderosos", explica Alexandre Pujol, de 78 anys i soci número 1 de l'Europa. "Els camps de futbol eren els magatzems de tot aquest material bèl·lic. El camp de l'Europa va ser l'últim a quedar net". Aquell any, el 1939, l'Europa era un club sense estadi ni local social. Apàtrida. No podia jugar al lloc. Anava de prestat. Ara al camp de l'Horta, ara al de Sant Martí i l'altre diumenge a Sants. Tots eren equips de barris, de treballadors, tots solidaris amb l'Europa, un històric ja reconegut en aquells temps. La mateixa sort varen patir els locals socials de l'entitat gracienca. Un del locals socials on l'Europa va instal·lar les seves oficines, del 1931 fins al 1953, era el bar Les Heures, situat a la plaça Rius i Taulet, un bar que avui encara existeix.
La dictadura va intentar aniquilar l'esperit i la ideologia revolucionària dels clubs de futbol de barri de la ciutat. I l'Europa no se'n va escapar. Tots els noms de les juntes directives de les entitats tenien l'obligació de passar per la censura del Gobierno Civil. "Fins al 1960 els presidents de l'Europa havien estat vinculats a ERC i al PSUC", recorda en Vergés.
Alguns clubs, i molt concretament el Jupiter, vàrem sofrir encara una repressió més bèstia. "Al Jupiter, el van obligar a canviar el nom, l'uniforme i l'escut", explica Vergés. "Es va anomenar durant dos anys Hércules; l'escut, que era una estrella de cinc puntes, els el van esborrar; i el color gris i grana, els colors de la FAI, varen ser canviats pel color verd" . "En canvi", continua Vergés, "la samarreta blava de l'Europa amb el seu escapulari ja els anava bé, a la gent del règim. En Franco era molt de portar escapularis".
Aureli Llauradó i Martorell (Reus, 1919-2000), ebenista i militant històric del Partit Socialista Unificat de Catalunya, va treballar incansablement, i en temps ben difícils, per la recuperació de les llibertats nacionals i democràtiques. El CE Europa es convertí en una de les seves grans passions. Vetat a la primera directiva, a les següents ja no li van dir res.
Als anys 50 i 60, la vinculació de l'equip amb el barri fou molt estreta. Cada any, per la festa major, venien a jugar al camp del carrer Sardenya el Barça i l'Espanyol. Pel 75è. aniversari de l'Europa, el club va donar, per les festes de Gràcia, un premi de 25.000 pessetes al carrer que fes el millor guarniment de l'Europa, premi que es va endur el carrer Sant Lluís.
Amb la democràcia, tot va canviar. Les últimes directives no van ser gaire fidels a la filosofia de l'Europa. La majoria era gent de fora del barri. Malgrat tot, Vergés recorda els noms de presidents europeistes i bones persones com en Bernardino Balagué, Josep Bartrolí i Conrad Pugés. Aquest últim va coincidir amb l'últim play off a la Segona B que va jugar l'Europa.
Qüestió de testosterona
Pels ulls d'un nen nascut a principis dels cinquanta al barri de Gràcia, el Club Esportiu Europa formava part d'un imaginari col·lectiu com era la festa Major i els seus envelats, els cinemes de programació doble, el bar Alaska i el record de Carmen Broto, els enyorats combats de boxa de Gironès, i tantes coses que donaven a aquell espai urbà una identitat intransferible.
De fet, no era gens estrany que l'Europa ocupés un primer pla en les meves evocacions infantils. Havia nascut al carrer Sardenya, molt a prop del portal on vivia la família de Ramallets, el mític porter del Barcelona de les Cinc Copes, i potser el futbolista més popular sortit de la pedrera de l'Europa, juntament amb el recentment desaparegut Gonzalvo III, amb qui va jugar els Campionats del Món de Río de Janeiro.
Com que no tenien cap proesa esportiva per explicar, malgrat que havien retornat a la Tercera Divisió, els socis veterans s'aferraven als feliços vint i al triomf sobre el Barcelona a la Final de la Copa de Catalunya de 1923. El meu germà havia trobat els cromos dels integrants d'aquell equip al Mercat de Sant Antoni, i sovint observava els Bordoy, Cros, Julià, Pelao, i Alcázar amb el respecte que es té pels herois mitològics. No era cap broma haver doblegat al Barcelona de Samitier, malgrat que després vam perdre la final de la Copa amb el Bilbao a Les Corts. Sobre aquest partit s'explicaven les més pintoresques anècdotes: que els socis del Barcelona van animar els bascos per rencúnia a l'Europa, que havia vençut l'equip de la burgesia catalana, de la desgràcia de les pilotes al pal, i d'altres tòpics que conformen la literatura dels vençuts.
Però l'esdeveniment que va desbordar la meva passió europeista va ser l'arribada del meu pare a la junta de l'Europa recomanat pel nostre dentista, que, casualitats del destí, va morir d'un infart en un partit entre l'Espanyol i l'Sporting de Lisboa, la nit del naixement dels cinc dofins. Des de llavors, em vaig convertir en espectador privilegiat de tot allò que esdevenia al Club. Podia estar present als fitxatges, escoltar les mentides dels intermediaris -que sempre em recordaven al Manolo Morán de Bienvenido Mr. Marshall-, acompanyar-lo als desplaçaments i, sobretot, viure de primera mà la prèvia al partit. Vestidors de canyes amb bancs de pedres per als massatges, l'olor de loció que ens impregnava, els salts dels jugadors per posar el cos a punt, i els carajillos de conyac. Tot finalitzava amb una xerrameca del meu pare sobre la tàctica a executar, que era d'una simplicitat absoluta: es tractava de tenir més testosterona que el contrari.
Vistos els resultats que va obtenir, el meu pare no devia anar gaire errat. L'Europa va pujar a 2ª Divisió la temporada 62-63, i l'any següent va quedar a dos punts de disputar la promoció d'ascens a 1ª Divisió amb l'Espanyol de Kubala. En acabar la temporada el meu pare va marxar, i no va tornar fins a principis dels setanta. Encara avui, em sembla veure la seva silueta caminar per les semi-buides grades del camp del carrer Cerdenya, per recordar-nos que el futbol és més una passió que la retòrica de les tàctiques.
Carles Balagué és cineasta
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
