Un parell de gestes i unes quantes guerres
La memòria de Josep Duró es manté intacta i el record sorgeix a l'instant: "La temporada 1966-67, en la Copa del Generalísimo, vam eliminar el Zaragoza dels cinc magnífics, el de Santos, Canario, Marcelino, Villa i Lapetra. Va ser tota una gesta, malgrat que després vam perdre amb el Córdoba...". En aquella època, els anys seixanta, Duró vestia de curt i lluïa, amb orgull, la samarreta escapulada de l'Europa. En la maduresa de la seva carrera esportiva havia anat a parar al club gracienc després de passar pel Barça, el Murcia, l'Oviedo, el Condal i el Santander, i allí s'havia trobat amb Florensa, Alcoriza, Eulogio Martínez, Sastre i Carranza, entre altres ex jugadors de Primera Divisió que van contribuir a què l'Europa visqués la seva segona època daurda.
Als anys 60, l'afició de l'Europa va poder veure el Barça de Kocsis, Czibor i Kubala
"Aquell Europa es posà al nivell del Barça i l'Espanyol, al queal va superar alguna vegada"
Ramallets: "El meu pare em deia: he anat a l'Europa i m'he assegut a la teva tribuna"
El club de Gràcia havia inaugurat la dècada sense estar-se de res: amb el campionat de Tercera Divisió en la temporada 1961-1962 i aconseguint el desitjat ascens a Segona Divisió, en la següent, després de superar el Condal de Mieres. "Aquell va ser un gran moment", assegura el cineasta Carles Balagué, llavors un adolescent que seguia amb entusiasme la labor del seu pare com a vicepresident de l'Europa. "Era la segona vegada consecutiva que intentàvem l'ascens i els directius van haver de sortir al carrer a vendre entrades; estaven desbordats". "Aquell equip", segueix, "estava format per futbolistes emblemàtics, com Duró, un jugador de gran qualitat tècnica que va arribar a jugar de central, de mig volant i de mig i es va convertir en el capità".
La bonança, recorda l'historiador Ramon Vergés, va permetre dotar el Sardenya, el vell estadi del club, de gespa natural i, una mica més tard, d'il·luminació artificial, tot un esdeveniment. Tant fou així, que l'honor d'estrenar els nous focus el va tenir el primer equip del Barcelona. Encara que fos en l'inici de la seva decadència esportiva, els aficionats de l'Europa van poder explicar als seus amics que havien vist el Barça de Kocsis, Czibor, Evaristo, Kubala i unes quantes glòries més.
En el seu primer any a Segona, l'Europa es va quedar a les portes de pujar a Primera i, llavors, alguns dels seus seguidors, els més vells, van somiar amb repetir les gestes dels feliços anys vint, l'època gloriosa del club. Paradoxalment, aquesta s'havia inaugurat amb un fet històric protagonitzat per la secció de bàsquet que, el 8 de desembre de 1922, va disputar, davant el CE Laietà, el primer partit oficial de bàsquet de la història d'Espanya. Aquesta mateixa temporada, la 1922-1923, l'equip de futbol va viure el seu major moment de glòria: es va proclamar campió de la Copa Catalunya després de derrotar el Barça per 1-0, un triomf molt sonat que li va obrir les portes de la Copa del Rei. Com un matagegants, l'Europa va anar derrotant tots els seus rivals fins a plantar-se a la final. A l'estadi blaugrana de Les Corts, l'esperava l'Athletic de Bilbao. "Aquella va ser una final molt desgraciada", afirma Vergés. "L'Europa va enviar 10 pilotes al pal i l'Athletic, en un únic contraatac, va marcar el gol". "Per si això no fos suficient, els seguidors del Barça, dolguts per la derrota a la Copa Catalunya, van animar l'Athletic i la gent de l'Europa s'ho va prendre molt malament. Aquest fet va nodrir el ressentiment entre les dues aficions, que ha anat passant de pares a fills", explica.
La dècada encara li reservava un parell d'alegries a l'Europa, que, poc a poc, s'havia guanyat el dret de ser considerat un més entre els grans. El 1924, després de derrotar el Nacional de Montevideo (1-0), es va convertir en el primer equip europeu en derrotar el campió olímpic. "Les cròniques expliquen que, al camp de l'Europa, que estava darrere de la caserna de Lepant, hi havia unes 12.000 persones", relata Vergés, autor de diversos llibres sobre el club gracienc.
Quatre anys després, l'Europa es va convertir en un dels nou equips fundadors del primer campionat de Lliga d'Espanya, en què va quedar vuitè classificat. "Aquell Europa se situava al mateix nivell que el Barça i l'Espanyol, al qual va superar en alguna ocasió", explica Vergés. Baixant un graó per any, les dues següents temporades, l'Europa va mantenir la categoria, abans d'iniciar el seu veritable declivi.
Eren els anys 30 i el professionalisme havia arribat al futbol. L'Europa, modest -els jugadors cobraven 100 pessetes per partit guanyat i 150 al mes-, va haver de baixar del carro. I el clima político-social tampoc el va ajudar. Va intentar afrontar la crisi fusionant-se amb el Gràcia sota el nom de F.C Catalunya -l'equip amateur va mantenir el d'Europa-, però l'experiment no va funcionar. La República li va permetre malviure en les categories regionals, en lligues amateurs i mantenir l'esperança de temps millors. No van arribar. Va arribar, això sí, la Guerra Civil, que va acabar amb tot. La victòria de Franco va suposar la fi de la Lliga Catalana que es disputava en zona republicana i la Lliga, que s'havia parat al 36, no es va reprendre fins a la fi de la contesa.
Sense saber ben bé com, als anys 40 l'Europa va anar aixecant el cap. Vivia en la penúria, però la seva massa social, lluny de donar-li l'esquena, es va anar incrementant -als anys 20, havia superat els 6.000 socis- i alguns noms il·lustres van començar a aparèixer en la seva alineació: Gonzalo III, Mauri, Ramallets..., a qui havia reclutat el senyor Eudal de la Penya de Grana de Numancia. Ramallets era veí del barri, tenia 17 anys i amb el seu primer sou va comprar a la seva germana un vestit i una gavardina per a la festa major. "Em van costar 750 pessetes", recorda el gat amb ales, com el va batejar Matías Prats (pare). Era l'any 42 i els aficionats del carrer Sardenya van poder disfrutar de Ramallets durant un curs i mig, abans que el servei militar el dugués al Mallorca i després el fitxés el Barça. "Recordo les estones que em passava traient pedres del camp, acabat d'inaugurar", diu Ramallets; "i que vaig començar jugant amb dos defenses i vaig acabar amb cinc. ¡Com ha canviat això!". El traspàs de l'insigne porter al Barça va aportar uns bons diners a l'Europa (unes 30.000 pessetes), que va poder construir l'antiga tribuna coberta, més coneguda com la de Ramallets. "El meu pare em deia: he anat a l'Europa i m'he assegut a la teva tribuna", explica, amb un somriure, Ramallets.
Superats els mals tràngols, van arribar els Florensa, Pedrín, González, Alcoriza, Duró, Maurici, Elizondo, Roselló, Cros, Granés i Alcázar i van retornar la glòria a l'Europa. "El camp estava ple de gom a gom, no hi cabia ni una mosca", recorda Duró, als seus 74 anys. Però el 1968 la Federació li va arrabassar: una reestructuració de la Segona Divisió va enviar l'Europa i altres clubs a Tercera. Era l'inici de la gran crisi, que el va arrossegar fins a les categories regionals als anys 70 i 80, i de la qual només es va recuperar als 90, quan va retornar a Tercera i es va estabilitzar.
