Segle i mig de Bovary

Ara fa exactament cent-cinquanta anys (fin avril) Gustave Flaubert (1821-1880) publicava, a l'editorial Michel Lévy, l'edició princeps de la seva primera novel·la acabada, Madame Bovary. Com és sabut, el llibre va tenir un impacte enorme en la classe lectora francesa, i més encara després que va ser portat als tribunals per atemptar contra la moral atès el comportament disbauxat d'aquesta pobra noia de pagès que s'enamora del doctor Bovary mentre busquen, plegats, el fuet -el que esperona els cavalls- que el metge ha perdut entre un munt de sacs que hi ha a la cuina de la casa.

La idea general que hom té d'aquesta novel·la és que parla de dues coses: els amors adúlters de l'esposa del metge rural, i la seva tirada a allargar més el braç que la màniga, tant en qüestions de diners com en qüestió de fantasia: el famós capítol I.6 del llibre explica perfectament fins a quin punt la literatura romàntica que havia llegit la senyoreta Rouault, com ja va passar-li a Don Quixot, havia deformat la seva visió del món i l'havia dut a crear-se un univers fantasmagòric i irreal. D'aquí naixeria un altre dels estereotips que la gent ha tret de la literatura universal, el bovarisme, tan ben estudiat per Jules Gaultier en un llibre de molta anomenada: la patologia encara afecta una bona porció de les dones d'aquest món, especialment les proclius a l'empolainament, l'òpera del segle XIX i la despesa gratuïta.

"Vomitaré damunt els meus contemporanis el fàstic que em provoquen"

Però Madame Bovary posseïa, in nuce, un altre tema, que de vegades passa desapercebut als lectors i resulta de la més gran importància, tota vegada que assenyala el fil conductor de la major part de l'obra entera de Flaubert: la crítica de l'estultícia humana, la burgesa en especial. Encara sota la commoció de la divisa pública de Lluís Felip d'Orléans -"Enrichissez-vous!"-, que significava el triomf del comercialisme i el capitalisme contra la veneració de la vida intel·lectual que havien mostrat els il·lustrats que Flaubert tant admirava (Voltaire, el primer), l'autor de Madame Bovary va trufar el seu llibre de contínues referències a la moral de la classe burgesa que s'obria camí cap a aquells anys del Segon Imperi, i, molt especialment, d'informacions sobre els ideals menuts d'aquesta classe, que Flaubert, tot i pertànyer-hi, detestava. Això és el que es troba en tota la trama lateral de Madame Bovary protagonitzada per l'apotecari Homais, que no té més ambició a la vida que aconseguir la Creu de la Legió d'Honor, cosa que celebra, irònicament, l'última línia del llibre.

Certament, no hi ha hagut escriptor més brutalment agressiu contra l'ideari de la burgesia francesa del segle XIX -i, per extensió, europea i americana dels segles XX i XXI- que Gustave Flaubert. De fet, el primer llibre que va covar la seva tremenda intel·ligència va ser Bouvard et Pécuchet, la crítica més severa i sardònica que mai s'hagi escrit contra els somnis petits d'aquesta classe tan expandida a tot el món. Quan, en relació amb aquest llibre que no escriuria fins al final de la seva vida (edició pòstuma i inacabada, 1881), Flaubert escrivia: "De moment tinc la moral força alta, però estic forjant una cosa en la qual exhalaré la ràbia que porto a dintre. Sí, per fi em desempallegaré de tot el que m'ofega. Vomitaré damunt els meus contemporanis el fàstic que em provoquen encara que hi hagi de deixar la pell; serà una cosa extensa i violenta", quan escrivia això l'any 1872, no feia sinó culminar una burgesofòbia que havia nascut, pròpiament, amb Madame Bovary. L'any 1858, en efecte, havia escrit a Mlle Leroyer de Chantepie: "En aquests moments, no hi ha ningú que es preocupi de l'Art en si. [Ressò del pròleg a Mademoiselle de Maupin, de Théophile Gautier, novel·la que ara trobareu reeditada a Clásicos Mondadori per iniciativa d'Andreu Jaume]. Ens precipitem d'una manera espantosa en allò burgès, i no m'agradaria arribar a veure el segle XX. El segle XXX ja serà una altra cosa". I, altra vegada en simetria amb aquestes paraules escrites un any després de publicar Madame Bovary, el mateix any 1872, és a dir, a l'inici de la redacció de Bouvard et Pécuchet, li va escriure a Ivan Turguèniev: "La Burgesia està tan embajanada que ja no posseeix ni l'instint de defensar-se ... Sento com emergeix del fons de la terra una Barbàrie irremeiable. Espero haver-la dinyat abans que la burgesia hagi arrasat amb tot ... Mai no havien contat tan poc els interessos de l'esperit. Mai no havia estat tan manifest l'odi contra tota grandesa, el menyspreu del Bell, l'abominació de la literatura".

Totes aquestes citacions demostren el que hem dit en començar la columna: Madame Bovary significa l'inici d'una guerra contra els ideals menuts de la burgesia, una guerra que agafaria dimensions apocalíptiques en la darrera novel·la de Flaubert. Madame Bovary fa avui cent-cinquanta anys, però potser encara en fa més que vivim en el món que Flaubert va abominar i diagnosticar amb tanta fúria com intel·ligència.