Novel·la gràfica

La darrera estratègia per ampliar la indústria del còmic o, si més no, mantenir-la es diu "novel·la gràfica". Són llibres il·lustrats i, aparentment, no s'haurien de considerar gaire diferents dels àlbums convencionals, pioners d'aquesta manifestació creativa. L'observació, però, ens fa detectar certes diferències: les novel·les gràfiques sovint són més llargues que els àlbums. L'altra característica del format és que, poc o molt, tendeix a la introspecció filosòfica o psicològica i desatén l'argument per capbussar-se en oceans existencialistes o parodiar llegats literaris (penso en la divertida Orage et Désespoir, de Lucie Durbiano, o en les crues narracions d'Adieu, Maman, de Paul Hornschemeier). El contagi, doncs, no s'ha d'entendre només com una disfressa de màrqueting sinó com una evolució que, com en el cinema, neix a cavall de reaccions primàries (humor, acció, aventura) i, al cap dels anys, busca la identificació a través de la no-acció o de la introversió.

El còmic no és aliè a les mutacions de gènere i de la mateixa manera que el públic no solament ha viscut de superherois literaris i cinematogràfics i ha necessitat alimentar-se amb plantejaments més espirituals i fins i tot intel·lectuals, descobreix l'univers de la biografia mínima, del dietari, de la palla mental i, ben aviat, de l'autoajuda. Sé que, per a molts, el còmic equivaldrà sempre a Superman, a Tintín, als germans Dalton i que, en tertúlies d'amants del format, i com passa amb les discussions sobre flamenc, es polaritzaran les posicions entre conservadors i renovadors. Per aquells que només ens acostem al còmic de tant en tant per veure quin pa s'hi dona, en canvi, la novel·la gràfica és una possibilitat més. Per això seria bo que ningú no caigués en la temptació de convertir la denominació "novel·la gràfica" en sinònim de qualitat per dogma i en una nova roda de molí.