Crisi de què?

Opinar sobre la situació del tèxtil és difícil, sobretot tenint en compte la seva complexitat. Si es prenen com a base les dades estadístiques subministrades per diferents institucions públiques i privades, es corre el risc de divulgar fal·làcies. Una interpretació sectària les valora, facilitant resultats a la carta a qui i com interessi. La desconfiança augmenta per les enormes llacunes, per no dir mars, existents en alguns punts, sobretot aquells referents al delicat tema del cost econòmic, pagat i pagador per cada ciutadà, conseqüència d'injeccions pecuniàries que els respectius governs van inserir i insereixen al sector. Això obliga a opinar amb un criteri conceptual.

En els meus llargs cinquanta anys en el tèxtil, ocupant diferents llocs i càrrecs, variats subsectors i diferents punts geogràfics, sempre m'ha perseguit una paraula: Crisi. En van seguir tres més. Una màgica: Disseny. Després: Formació. Rematant la sèrie, la panacea salvadora de destins: Valor afegit. Crisi? Dues de les més grans empreses de l'Estat Espanyol estan fonamentades en el tèxtil. Nul·la rendibilitat? Una de les majors fortunes individuals del món és deguda, o així es ven, a la manipulació i venda de productes tèxtils. En aquest conjunt industrial i econòmic és inqüestionable que alguna cosa no funciona. Prèviament al seu desenvolupament, en qualsevol acció humana és indispensable tenir definit un concepte, que marcarà la rectitud del camí cap a l'objectiu final. Si el concepte és únicament especulatiu, el camí serà una calçada recoberta de llestesa. En canvi, si aquest és pràctic, lliscarà l'acció sobre la pista de la intel·ligència.

Tres qüestions es desvirtuen totalment en els seus camins i respectius objectius. Totes tres són de responsabilitat compartida entre polítics, sindicats i empresaris. Per què? Molt senzill, controlen directa i indirectament els estadis econòmico-financers; dirigeixen les accions del pensament i els manipulen amb finalitats centrades en la perdurabilitat partidista. Per comprovar el que acabo de dir, pregunto: Hi ha algú en aquest país que contesti quin ha estat i és l'import real del cost de la formació de futurs professionals? Quin ha estat el fruit i destí dels milers de milions dels tangibles i intangibles?

Fa cent anys que el sector està en crisi, és cert, crisi conceptual. El provincianisme ha estat el seu permanent corc. La còpia vil de producte propi i forà. L'ampul·losa paraula creació ha estat i està a totes les boques. Es presenta amb gran soroll a falsos investigadors. Passarel·les: xamans il·luminats amb plantejaments extravagants. Gairebé tota la cúpula empresarial ha repetit, i repeteix: crisi. Els treballadors observen, en alguns d'ells, un progressiu enriquiment individual. Els que professionalment van escollir investigar i transformar els seus resultats en producte contemplen atònits com el fruit del seu treball és desacreditat per la imposició d'un altre producte, a vegades de qualitat inferior, però, això si, extern. Relegats sense remissió a la còpia, exigint-los afusellaments al menor cost. Armes sense munició: Disseny? Els textilers tenim molta moral: vivim en permanent crisi, ens colen el disseny utòpic, tenim formació a l'expectativa, algú confia en la panacea del valor afecgit i la deslocalització. ¡Subsistirem!

Antoni Bargalló i Pi és dibuixant i investigador de Teixits. Ex director de l'Escola Superior de Disseny Tèxtil (ESDIT).