La mort de Jesús

Després d'haver publicat Jesús, el jueu (1973), Els manuscrits del Mar Mort (1977) i La religió de Jesús, el jueu (1993), Geza Vermes (Hongria, 1924) va convertir-se, almenys en el món anglosaxó, en l'hebraista més reconegut i respectat per jueus i per cristians. Les investigacions de Vermes són tan serioses -penseu que ell va ser el primer que va tenir accés, com a estudiós, als rotlles trobats a Qumran l'any 1947- que han amistançat, per art i gràcia d'un mateix Déu, les nissagues dels descendents de Moisès i dels germans de la doctrina cristiana: és un mèrit excepcional.

Sobre aquesta base filològico-històrica, Vermes encara va escriure un llibre fonamental (The Authentic Gospel of Jesus, 2003) en què, posant de costat els evangelis sinòptics (Mateu, Marc i Lluc) amb el de Joan, esbossava una teoria històrica de la vida i la doctrina de Jesús apassionant. De fet, qualsevol de nosaltres que agafi per separat els quatre evangelis "autoritzats" del Nou Testament trobarà incongruències i contradiccions entre ells, sense que això hagi de fer-li trontollar per força la fe que tingui: el treball de Vermes ha estat sempre tan ben documentat, que cap persona sensata, ni jueva ni cristiana, no es pot posar les mans al cap després de llegir-lo amb calma i bona fe.

Als jueus els estava prohibit exercir la condemna a mort, i en tot cas l'haurien lapidat

Ara Vermes, gairebé com una excrecència de l'últim llibre citat, ha escrit un opuscle sobre la passió de Crist (La pasión: La verdad sobre el acontecimiento que cambió la historia de la humanidad, Ares y Mares, Barcelona, 2007) en què, sempre contrastant els quatre evangelis canònics, arriba a conclusions d'una enorme sensatesa sobre els últims dies de la vida de Crist, des de la seva entrada a Jerusalem fins a la seva crucifixió i enterrament.

Vermes comença el llibre recordant que cap dels tres evangelis sinòptics són coetanis a la vida de Jesús: el més antic, que és el de Marc, es pot datar cap a l'any 70, i la resta entre els anys 80 i 110 del nostre temps. El de Joan, que presenta una doctrina molt evolucionada respecte als altres tres, seria posterior a l'any 125. Davant aquest fet incontrovertible, l'autor fa dues coses: acarar les versions a ulteriori dels quatre evangelistes, i contrastar les seves llegendes amb tot el material que ens ha llegat la història del segle I, bàsicament Flavius Josefus, Filó d'Alexandria i Tàcit. Entre això i el coneixement de la llengua aramea que parlava Jesús, Vermes arriba a conclusions tan sorprenents com el fet que, quan Jesús és interrogat tant al Sanedrí jueu com per Pons Pilat, quan aquests li pregunten si es considera "rei dels Jueus", ell respongui sempre "Tu ho has dit", però no en el sentit auto-inculpatiu que donem a aquesta expressió, sinó en el sentit: "Això ho dius tu, no jo", que és tota una altra cosa.

En resum: Jesús va organitzar, com diu la Bíblia, un bon escàndol en expulsar a garrotades els mercaders del temple; els jueus de Jerusalem van témer que aquell il.luminat excités uns avalots que els haurien indisposat amb les autoritats romanes de Jerusalem, i gràcies a l'ajut de Judes, l'haurien agafat pel seu compte dos dies abans de la Pasqua, a l'hort de Getsemaní, després que sopés amb els seus deixebles (carn de xai a la brasa, per més senyals; i cap instauració de l'Eucaristia). Van portar-lo a Anàs, i aquest el va fer portar a la casa de Caifàs, on va passar la nit. El matí del divendres (14 del mes Nisán) el Sanedrí va celebrar consultes i va decidir processar Jesús i portar-lo davant el governador romà, acusat de sedició. Pilat no va veure culpa en aquell home, però sí que va veure la turba furibunda dels jueus ortodoxos, a l'atri de casa seva; i llavors, en aquest cas per ell estalviar-se problemes amb aquesta població hegemònica a la ciutat, el va condemnar a la mort per crucifixió, cosa que només podia fer ell: als jueus els estava prohibit exercir la condemna a mort, i en tot cas l'haurien lapidat, no clavat en creu. Jesús va ser crucificat aquell mateix dia, força d'hora (l'hora terça, o sia les 9 del matí, o l'hora sexta, segons Joan, o sia migdia). Va morir a les tres de la tarda del mateix dia, el nostre 7 d'abril de l'any 30 -estudiant la vida d'Herodes això vol dir que tenia cap a 35 anys, potser més i tot- acompanyat només d'unes quantes dones fidels de Galilea. Josep d'Arimatea, potser Josep i Nicodem, es van encarregar de sebollir el seu cos en una tomba, just abans de la festivitat de la Pasqua.

Uns diuen que va ressuscitar al tercer dia; d'altres recorren a les mateixes dades històriques que Vermes per suposar que el van baixar de la creu encara viu -perquè jueus i romans ja estaven prou satisfets amb l'escarment-, que el van guarir, i que per això va poder-se aparèixer als seus deixebles al cap d'uns quants dies, ja una mica refet. Aquí entra altra vegada la diferència dels punts de vista entre els que tenen fe en Déu i en el seu Fill Redemptor, i els que només tenen fe en els fets històrics. En un cas així, només es pot dir que cadascú cregui el que li sembli oportú.