Finals de gener

Ja em temia que arribaríem a finals de gener amb el clima càlid i molest de tot el mes, però, malgrat això que en diuen el canvi climàtic i l'escalfament del planeta, el gener, el meu mes de naixement, s'ha portat com cal i ha acabat com un senyor, amb fred i neu, amb cels blaus netíssims, amb núvols alts i benignes, amb un ventet encoratjador.

Aquests dies finals de gener tenen un encant especial: la llum. Una llum que ens indica que vol créixer, que, de fet, ho fa. Una llum que retalla les coses, les perfila, que escurça les distàncies perquè il·lumina els darrers termes del paisatge amb reflectors especials. Una llum que ens vol rescatar d'aquelles tenebres en què ens cabussàvem a començaments de tardor, aquelles tenebres que venien carregades de tot de mals averanys. I aquesta llum que comença a entrar a les clarianes dels boscos i dels cors té el seu triomf quan pot posar-se sobre les tofes polsoses de les mimoses. Res millor, en aquests finals de gener, que les mimoses florides sota el blau nítid del cel tramuntanós, il·luminades per la claror de vidre de la llum renaixent. Espurneig feliç, el de les mimoses, alegria senzilla, sobreabundància cordial. I és que la mimosa no és pas una flor sofisticada, ni per la forma dels seus pètals, ni pel seu perfum, no, el que impressiona de la mimosa és la seva abundància, la seva, diguem-ho clar, generositat. I la seva disponibilitat per rebre la llum fina de finals de gener i encendre's joiosament en la fredor de l'hivern de forma premonitòria. Foc primerenc d'una primavera encara llunyana, foc d'infinites guspires esperançades.

La capacitat de somni de quan som adults reposa en l'arsenal de coses que, de nens, ens han parlat

Si el mar està en calma, si reflecteix el blau transparent del cel i es tenyeix d'un blau ultramar elèctric, entre dues aigües, en els fons de roca rosada, hi ha un altre guspireig meravellós: els eriçons de les garotes. I que bé que lliga el blau del mar, el del cel, el groc auri de les mimoses, amb el negre ferruginós de les garotes. Acord paradisíac de finals de gener.

I quin regal dels déus, dels déus benignes d'aquest final de gener esplendorós, el somni d'una cala, aquella "embosta de mar entre turons" carneriana, amb un caminoi per baixar-hi suaument, sota els pins, i amb una mimosa florida que es retalla sobre el mar. I, a baix, el guspireig d'atzabeja de les garotes dins de l'aigua, l'olor de mar, de iode, de salabror. I, sobre la sorra granada, el banquet suculent de les gònades taronja, grills d'una fruita protegida per mil punxes bellugadisses, sabor intens de fertilitat perdurable.

És un somni d'ara perquè algun dia ha estat una realitat. Somnis i intuïcions s'han de fonamentar per força en experiències. Si no, d'on vindrien? Del fons inconscient d'herència de l'espècie? En aquest cas d'aquest somni meu d'avui, mentre escric aquest paper en una nit d'insomnis urbans, sé que hi ha un precedent en la meva experiència infantil, en l'escenari estiuenc d'una cala no tan idíl·lica, amb un camí per baixar-hi, rude i desarbrat, una cala de pedres, amb canyes i plomes de gavina, amb boles de quitrà, vidres esmerilats d'ampolles trencades, i, és clar, sense cap mimosa florida, perquè no hi havia cap mimosa ni n'era el temps de florir. Però les garotes sí que hi eren, sí que brillaven al sol, movent les seves punxes rovellades, sí que guardaven a dins aquell tresor dolç i salat alhora, aquell grumoll amb gust de llàgrima, però de llàgrima de felicitat. El somni d'ara es nodreix d'aquell dia, l'experiència s'artistitza, pren forma. En certa manera, el desig l'afaiçona. Però l'impuls ve de lluny, ve de la lliçó que rebem, de nens, de les coses.

Les coses estan en els fonaments de la nostra primera educació. La nostra capacitat de somni de quan som adults reposa en l'arsenal de coses que, de nens, ens han parlat. Coses que s'han quedat callades al fons de la nostra consciència, experiències que, al cap dels anys, sorgeixen decidides, reclamen una oportunitat, malden per ser-nos imprescindibles i articulen la nostra vida adulta i les nostres obres d'art. Coses que es converteixen en paraules i que formen part dels nostres poemes, si és que som poetes i escrivim, o que, simplement, formen part, com a estímuls, dels nostres desigs profunds de felicitat i de supervivència, d'alguna mena o altra de fertilitat.