Contrastos

Encarar-se des d'una òptica moderna a la pintura realista que es continua practicant al segle XXI no deixa de ser complicat. A partir de la revolta impressionista i tot el que li va venir al darrera, sembla que el realisme pictòric hauria quedat relegat únicament als horribles retrats oficials i a la pompa vàcua dels salons carques, però ha sobreviscut bo i prenent identitats diverses. Els mateixos fundadors de les avantguardes històriques van recuperar puntualment la figuració tradicional, entre finals de 1910 i els primers anys vint, amb un estil fred i distant.

Picasso retratava Olga i el seu fill seguint Ingres, Gris ho feia dibuixant els caps del clan Kahnweiler o els poetes cubistes Max Jacob i Pierre Reverdy, i Lipchitz esculpia a la manera tradicional les efígies estilitzades de Reverdy i Coco Chanel. Els italians i alemanys moderns feien el mateix. I l'historiador Franz Roh batejava aquest moviment generalitzat com Realisme Màgic, molt abans que la literatura hispanoamericana es fes seu el terme. Més tard, des de l'ortodòxia contemporània i potser veient l'evolució desgraciada d'alguns autors concrets, es va voler interpretar d'una manera una mica tendenciosa aquesta figuració dels vint com un precedent dels totalitarismes d'entre guerres i es va ignorar, tant com va ser possible. Arran d'això, noms interessants anaven quedant enrera, entelats pels prejudicis ideològics i estètics. Només es van acceptar alguns artistes solts, la radicalitat i originalitat dels quals els feia dignes de figurar a la història de l'art, com ara Otto Dix, Christian Schad... el fenomen de Balthus o el més recent de Lucien Freud. Però Francis Picabia seguia descol·locant tothom amb les seves provocadores pin up dels anys quaranta, impertinents i talperes. Poc després hi haurien més desercions, com la d'Hélion, i en seguirien moltes d'altres amb una pila de seqüeles, bones i dolentes.

Leticia Feduchi (Madrid, 1961) presenta, fins a finals de mes, la producció recent a Artur Ramon Col·leccionisme. Tot i haver estudiat a l'Escola Eina barcelonina, se situa de ple en la tradició de Carmen Laffón i Antonio López, de qui va ser puntualment alumna. El realisme contemporani té més predicament a Madrid que no pas a Barcelona, malgrat que aquí tingui acceptació entre el públic i compti amb fidels exquisits, sobretot entre els homes de lletra. No és cap casualitat que Feduchi hagi treballat per a l'agent literària Carmen Balcells i sigui apreciada per Álvaro Mutis o Gabriel García Márquez. Les connotacions amb l'obra de López són bastant evidents, sobretot en els nus, ben resolts, però Feduchi encara se'n va més enllà per mirar directament el segle d'or. Si no fos pels característics fons blancs, tractats amb una subtilesa que denoten el coneixement de la pintura abstracta informal, es podria dir que els seus quadres són refractaris al sacsejament brutal que ha sofert la pintura a partir mitjan segle XIX.

El realisme duu implícita l'anècdota. Els pintors dels anys vint van salvar-se gràcies a la fredor gèlida d'un neoclassicisme renovat o, en el cas dels alemanys, a un cinisme devastador. En canvi, els artistes de la Sala Parés, com ara Sisquella, Togores o Domingo sucumbirien, abraçant-la de ple, a partir mitjan anys trenta. Feduchi esquiva l'anècdota perjudicial eliminant les referències a l'entorn, tal com destaca Lola Jiménez-Blanco, i confereix una distància càlida a les figures i els objectes. I és precisament en els grans formats on la seva pintura actual sembla respirar millor i es desfoga amb naturalitat.

Totalment als antípodes, es troba l'obra de Jonathan Hammer (Chicago, 1960) que viu i treballa entre San Francisco i Barcelona. Hammer ressegueix el camí de les avantguardes històriques i l'amplia amb l'univers poca solta del còmic i el graffiti. L'enorme paravent que conforma l'exposició de la Joan Prats podria ser alhora un homenatge a l'obra al·lucinada de Zush i a les marqueteries modernistes de Gaspar Homar. Aprofitant els plafons d'una mampara, d'estètica industrial de l'inici del segle passat, l'artista ha situat una peculiar i truculenta narració sobre Lituània -la terra dels seus avis materns- realitzada de forma molt brillant amb collage de tota mena de pells i tocs de pa d'or. És com un retaule gòtic o una críptica auca popular. Igual que en l'obra de Gino Rubert, el llenguatge llampant i atractiu es contraposa a la barbàrie de les escenes representades, amb assassinats, danses macabres i cites al dimoni, personatge molt celebrat per aquelles terres. L'artista nord americà fa una denúncia de l'antisemitisme latent al país bàltic que va fer estralls a la Segona Guerra mundial. Però, a partir dels materials luxosos de que està feta, pell i or, s'estableix també una rara i secreta paradoxa.

Leticia Feduchi

Artur Ramon

Art Contemporani.

Palla, 10, Barcelona

Fins al 27 de gener

Jonathan Hammer.

Lithuania

Galeria Joan Prats.

Rambla Catalunya,

54 Barcelona.

Fins a primers de març