El retorn del rei de la rumba catalana

No hi ha història de la rumba catalana possible sense Peret. Fa cinquanta anys, un jove gitano de Mataró que es va criar al barceloní carrer de la Cera, tan orgullós de ser gitano com de ser català, Pedro Pubill Calaf (Mataró, 1935), va enregistrar el seu primer disc, un 45 rpm que va sortir al mercat el 1957 amb el títol de Peret y sus gitanos. "En obrir la carpeta del disc, sortia un tablao flamenc de cartró", recorda Peret entre rialles. "No tinc aquest primer disc i mira que m'agradaria tenir-ne una còpia, però no el trobo enlloc", admet.

Peret tenia al cap i al cor una forma nova d'entendre la rumba, ni flamenca ni cubana, una rumba amb identitat pròpia, la rumba catalana. Mig segle després, Pedro Pubill, Peret per a la història, coronat amb tota justícia com el rei de la rumba, torna a la càrrega amb un nou disc, Que levante el dedo, editat per la discogràfica independent barcelonina K Indústria Cultural en la seva col·lecció Rumba Classics. Deu noves cançons que són explosió pura d'energia creadora d'un artista que se sap en l'ocàs de la seva llarga i fructífera carrera, més savi i serè que mai, capaç de llançar als quatre vents veritats com punys i denunciar, sense embuts, la "vergonyosa manipulació" que viu avui la rumba catalana.

"En una rumba, amb tocs d'humor, el ball i la festa, es podien descriure realitats dures"

"Estic fart de sentir tantes mentides. Per això escric un llibre sobre rumba catalana"

"Mai en la vida s'havia enganyat tant el públic. Molts diuen que la rumba gitana va néixer al barri de Gràcia. I no és veritat. Va néixer al Raval, al carrer de la Cera. També diuen que la va inventar Antonio González, El Pescaílla. Tampoc és veritat. El que va fer el marit de Lola Flores és rumba flamenca, i no gaire gitana. Es va inventar un anglès, amb molta gràcia, per cantar temes com Extraños en la noche, però no va fer rumba catalana, per molt que ho digui la seva família. Si no hi ha paraules catalanes i gitanes, si no es canta sobre les nostres coses -jo he cantat el gloriós record de l'escudella i la carn d'olla que cuinava la meva mare-, no hi ha rumba catalana possible. Ningú la va inventar, perquè l'art no s'inventa, es crea. I el creador, com a autor de la música i la lletra, de la rumba catalana, sóc jo, i ho puc demostrar", afirma Peret.

Que levante el dedo és una cançó protesta en tota regla perquè Peret afronta la realitat i denuncia les diferents vares de mesurar d'una societat injusta que segueix marginant els uns i exalçant els altres.

És el Peret de sempre, però sona més provocador que mai. "Sempre he denunciat injustícies, hipocresies i vanitats, el que succeeix és que moltes vegades la protesta passava desapercebuda per al públic. A vegades, el ritme es menja la lletra. Però èxits com El gitano Antón, o el mateix Borriquito, eren cançó denúncia. La primera denunciava la violència, la discriminació i la persecució policial que patia un pobre gitanet, en una època en què els gitanos érem víctimes d'una dura discriminació i no es podien denunciar aquestes coses. Però en una rumba, amb tocs d'humor, amb el ball i la festa com a pretext, es podien descriure realitats molt dures. L'humor és una gran arma de denúncia. De fet, el Borriquito no és sinó una denúncia del papanatisme dels que pensaven que ser americà era millor que ser espanyol", diu el cantant.

Peret sempre ha tingut olfacte per a l'èxit. Probablement la cançó que dóna títol al seu flamant disc Que levante el dedo serà la més escoltada, la més difosa per ràdio i televisió. Però a l'àlbum hi ha un tema que té tots els ingredients per ser un bomba. "Sí, Jalamandrú fa olor d'èxit. Ho té tot. Parla d'un amic seu que no pot reprimir les ànsies de menjar, que s'infla de menjar, encara que ho nega. I quan va al metge diu que l'engreixa l'aigua", explica, mentre els seus peus ballen a l'irresistible compàs i, amb un somriure de felicitat, canta una de les enganxoses tornades amb un optimista missatge final: "Entre un gordo y un flaco, tanto monta, monta tanto".

Fidel al seu estil, Peret torna amb il·lusió, amb ganes, amb la força d'un corredor de fons que ha travessat moments feliços, però també amargs en la seva llarga carrera. "L'important és viure el moment, ser optimista i veure el costat bo de les coses. La vida pot ser molt dura, no cal complicar-la més", afirma. El cantant recorda que, durant la gravació, un dia que la insuficiència respiratòria que pateix gairebé li impedia cantar, va creure que no podria acabar el disc. Davant aquest sentiment, va deixar sortir els seus sentiments en Son para ti, una delicada balada dedicada a una de les seves besnétes. "Ara estic millor i els qui escolten la gravació diuen que la veu sona amb força", admet.

Amb Peret, reneix l'orgull de ser rumber. Aquest orgull que va sorprendre propis i estranys en la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, en un espectacular retorn després de nou anys de silenci artístic, durant els quals es va lliurar completament a la seva labor pastoral en el si de l'Església Evangèlica de Filadèlfia. Acostumat a reinventar-se a si mateix, el creador d' Una lágrima, Don Toribio Carambola, Saboreando, Borriquito, El gitano Antón i tants altres èxits que formen part de la memòria sonora de diverses generacions, torna amb ganes de posar els punts sobre les is en un panorama musical que no li agrada gens. "La veritable rumba catalana està en hores baixes. En cinquanta anys, els grups nascuts a Gràcia no han aconseguit un sol èxit internacional. Diuen que fan rumba catalana, però el que fan és un tipus de salsa, dolenta, perquè la bona salsa és cubana. La confusió és total. M'agrada Estopa, ho fa bé, fon la rumba i el rock. Però estic fart de sentir tantes mentides, tantes falsedats. Per això estic escrivint un llibre que serà la Bíblia de la rumba catalana i en el qual explico la seva essència, la seva identitat, la seva personalitat. El llibre anirà acompanyat d'un disc il·lustratiu perquè el públic sàpiga distingir el que és fals i mentida de la rumba catalana. Vull deixar-lo escrit i gravat abans de morir". Peret parla amb admiració i respecte del llegat d'artistes i grups com Chacho, Los Amaya, Rumba Tres, Los Chichos, Los Manolos, Los Chunguito -"ells són història de la verdadera rumba catalana"-, i de músics que van saber fusionar des del cor ritmes llatins diferents . De l'inoblidable Gato Pérez, sense anar més lluny, que "mai va enganyar ningú, per això va cantar allò d'Ahora vengo yo, a cantar distinto...".

Cantant, guitarrista, compositor. Peret transpira música pels quatre costats. Sap que la seva influència sobre molts dels grups que avui tallen el bacallà i congreguen les audiències més milionàries és innegable, tan viva com la seva peculiar forma de tocar la guitarra, el ventilador, que assegura el ritme intern de cada cançó. "Els ingredients de la rumba catalana són les palmes, els cors i el ventilador. Amb dos palmeros és suficient, han d'escoltar-se amb claredat, amb un so càlid. Cada cançó té les seves palmes, el seu ball, els seus cors. I el seu ventilador. Depèn de la posició de la mà, un canvi en el polze i canvia el ritme intern del ventilador. La rumba exigeix tres guitarres, cadascuna amb la seva comesa. Així va néixer, encara que deprés li vam afegir baix, piano, i fins a una orquestra, però l'essència ha de sentir-se sempre".

Peret portava 11 anys sense publicar obra nova. L'últim va ser Jesús de Nazareth. "Un disc amb cançons de lloança a Jesús que és el millor que he fet en la meva vida, però no va tenir èxit. Va ser boicotejat i a penes va tenir difusió", lamenta. El seu nou treball, que arribarà a les botigues el pròxim 29 de gener, és un disc artesà, fet en família, en un estudi petit, sense sofisticacions tècniques. "Com menys hi poses, millor. Més pura i directa sona". "L'important és cantar amb el cor", apunta Toni, el palmero, el seu fidel company en tantes gires i actuacions per tot el món. "Avui no saben tocar les palmes, fan soroll, però no viuen al ritme intern de cada tema, no fan rumba perquè ignoren les seves regles", diu Toni mentre Peret, en el seu estudi, posa un dels temes del disc per mostrar que bé que sonen les palmes quan se saben tocar com Déu mana.

Cinquanta anys d'èxits són molts anys, i, encara que vol viure el present, sense notàlgies, en mirar enrere Peret pot presumir d'un imponent llegat. El lema de la seva vida podria resumir-se amb el títol de la cançó que va portar al Festival d'Eurovisió de 1974, Canta i sé feliz, perquè en les seves cançons transmet felicitat i alegria i ha fet feliç a milions de persones. "Cada vegada que ho penso em faig un fart de riure, i també de plorar. Ara escolto una cançó meva i em porta records. Però durant molts anys no escoltava les meves cançons. Si arribava a una sala de festes, a una discoteca, i posaven les meves rumbes, els deia que, o treien la meva música, o me n'anava a un altre lloc".

L'artista contempla amb indulgència els col·legues que actualment es vanten d'haver actuat al Gran Teatre del Liceu i revela una anècdota que pocs coneixen. "Vaig actuar al Liceu al 1972, el dia de Sant Valentí, i ho vaig fer cobrant, no era un acte benèfic ni res per l'estil. I, davant l'èxit del concert, em van donar una medalla amb el lema El Liceu a la rumba catalana.

Peret no vol viure de records. Tampoc vol passar un sol dia sense donar gràcies a Déu per haver trobat en la vida una dona com Santa. "Es diu Santa i és una santa davant la qual m'agenollo cada dia. Ara està criant els nostres sis besnéts i no para mai. Sempre ha proclamat amb orgull la seva identitat gitana, però sense cap fanatisme, obrint les portes de bat a bat a la convivència i el respecte entre cultures", indica. I afegeix: "Em sento gitano, i també paio. En el que és pur no hi ha futur. Hem de mantenir el bo, el positiu de la cultura i la tradició gitana, com l'amor i el respecte a la gent gran, però cal desterrar-ne les coses dolentes". Són temes dels quals parla a Peret, l'ànima d'un poble (Edicions 62, i Península, en castellà), llibre de memòries escrit per la seva neboda, Cèlia Sànchez-Mústich. "Parlo de postures tan hipòcrites com exigir la virginitat a la dona quan a l'home se li consenteix tot. Sempre que les associacions gitanes m'han demanat que col·labori en un acte, hi he acudit si la reinvindicació és justa. L'important és ser bona persona, ajudar els altres. Hi ha gitanos bons, i gitanos dolents, el mateix que hi ha paios bons i paios dolents".

La figura de Jesús, el seu missatge, ha estat i és molt important en la seva vida. Quan va començar a cantar, a Espanya la immensa majoria de la comunitat gitana es confessava catòlica. Avui han canviat les coses i la majoria practica el culte en el si de l'Església Evangèlica. "Uns i altres venen el cel", comenta Peret des d'una absoluta serenitat. I explica les raons de tal canvi amb meridiana claredat. "L'església catòlica ja no canta, no dóna protagonisme als gitanos. I a l'església evangèlica el gitano se sent protagonista, per això ha calat el seu missatge amb tanta força en el món gitano".