Pilotes fora
Diumenge passat, TV-3 tancava simbòlicament la programació nadalenca amb un reportatge colpidor emès dins l'espai 30 minuts. Els regals de Reis ja havien passat dues jornades d'intensa activitat en mans dels nins més agraïts, o començat a acumular pols en el cas de no haver aconseguit despertar en els destinataris l'entusiasme desitjat per Ses Majestats. Faltaven poques hores per restaurar la rutina al calendari i la cadena va aconseguir escombrar tota engruna d'esperit nadalenc encara no esvaït amb un documental titulat Els nens perduts de Tranquility Bay. Una maquinària per malbaratar infanteses que fa furor als Estats Units, país carent d'una llei federal que protegeixi els drets dels menors. Allà no tenen Reis, ja ho sabem, i els pares estan exempts de representar el paper dels tres Mags prodigiosos vinguts d'Orient. Però n'hi ha que s'ho prenen massa a la valenta. Els nens perduts de Tranquility Bay parla d'uns centres educatius privats (la tarifa base és de 24.000 euros l'any) on s'utilitzen uns mètodes terribles per redreçar nois difícils, que hi són enviats lliurement per les pròpies famílies.
Molts pares desesperats pel seu fracàs en l'educació dels fills recorren a aquestes lucratives institucions per encomanar-los la feina que ells no han sabut fer. I allà, els nens són sotmesos a programes de reeducació que provoquen calfreds perquè estan basats en càstigs terribles, físics i psicològics, com per exemple estar-se estirat a terra durant períodes de temps que poden anar d'unes hores a un grapat de mesos, ser colpejat i vexat (al reportatge es parlava fins i tot de violacions), no rebre menjar, no poder trucar als pares. Molts infants queden traumatitzats per l'experiència i això fa obrir els ulls a alguns pares; però la bona marxa del negoci, amb un ritme de creixement d'un 25% anual, està garantida. Per primera vegada, les càmeres han tingut accés a l'interior d'un d'aquests centres macabres. El resultat és el poderós i terrible Els nens perduts de Tranquility Bay. I tot això passa davant la passivitat de les autoritats, que miren cap a un altre lloc o llencen pilotes fora.
Per cert, aquesta és una expressió nascuda als camps de futbol, que s'ha generalitzat al carrer. Ja ho sabíem, però ens ho ha recordat l'estrena de Caçadors de paraules, una tonificant sorpresa amb què TV-3 ens ha animat la tornada a la feina. Dilluns a la nit, el nou programa que presenta Roger de Gràcia va prendre el relleu de Caçadors de bolets. L'espai, dirigit per Xavi Garcia i Enric Gumà, té una durada de només 20 minuts, però és un temps molt ben aprofitat amb un agradós sentit lúdic i didàctic de la televisió. Una bona manera d'eixamplar el vocabulari de l'espectador, lluny de qualsevol flaire acadèmica.
En la primera entrega, Roger de Gràcia feia una incursió en el món de l'esport per tal de fer un petit recull d'expressions lingüístiques que li són pròpies i de comprovar, de pas, com moltes d'elles han calat en la parla quotidiana. El futbol, la pilota valenciana i el rugbi, amb molta afició a Perpinyà, li permeteren un recorregut per tres modalitats esportives i alhora per tres variants de la parla catalana. Un ritme àgil, una locució desenfadada i l'ajut d'un grafisme fresc i jove juguen a favor de l'espai, de factura senzilla i, per això mateix, molt agradable de veure.
