Poesia, literatura, emoció

Nura

Ponç Pons

Quaderns Crema

Barcelona 2006, 42 pàgines

Instants als dits

Núria Cabré i Castellví

Pròleg d'Enric Gallèn

Emboscall

Vic 2006. 95 pàgines

Ponç Pons (Menorca, 1956) és un dels escriptors més destacats de la seva generació i un poeta inquiet i divers. Dos dels seus últims llibres de poemes, Estigma (1995) i Pessoanes (2003) ja mostraven, potser de manera més explícita, però també més fragmentària, els encerts i els problemes que ara planteja Nura , un poemari que vol ser una llarga reflexió sobre el paper del poeta i, sobretot, d'un poeta que se sent llunyà del públic i immers en una tradició i en una llengua que intueix que té poc a veure amb les preocupacions del món que l'envolta. L'encert de Ponç Pons és el seu interès per constituir un món totalment literari, autoreferencial. Les seves lectures i cites, o els seus pastitxos (en el millor sentit del mot), el situen en un espectre que té referents immediats molt coneguts, des de Gimferrer a José M. Álvarez. Museo de cera, d'aquest darrer, reeditat i ampliat constantment, és segurament el monument més important a aquesta mena de Cantos contemporanis, amb una vida construïda a la mida de la literatura, i un esteticisme basat en la intel·ligència, el bon gust, i un món infinit de lectures. Ponç Pons, a les seves Pessoanes, establia també aquest tipus de diàleg creatiu amb una de les més grans figures de la literatura moderna i feia de tot el sentit del llibre un exemple brillant de metaliteratura.

A Nura, tanmateix, la reflexió essencial és introspectiva, i qui se'ns adreça és un escriptor solitari que, davant la basarda de la solitud, s'estima més parlar-nos a través de les referències literàries a altres solitaris (D.H. Thoreau) o amb al·lusions a les grans figures que li han servit de model literari (Eliot, Quasimodo, Montale, Pessoa, Rilke, Nerval...). Pons va encunyar fins i tot el terme "escriviure", que sembla venir-nos a dir que l'escriptura pot ser suficient per salvar-nos. Ara bé, a Nura s'hi descobreix, i es repeteix, precisament, la manca total de sentit del fet d'escriure. Allò que posem damunt el full no té cap valor (o no del mateix ordre) davant la pèrdua de la identitat col·lectiva, les destrosses de la natura, o l'enfolliment de la societat moderna.

Ens queda, certament, la biblioteca, amb els llibres que estimem, i la companyia que ens fan; però crec que per als lectors desencisats els llibres importants ho són, justament, en la mesura en què no han volgut ser llibres , sinó, com diu la bella cita de Robert Frost que Ponç Pons utilitza a l'encapçalament, en ells "l'emoció ha trobat el seu pensament i el pensament ha trobat les paraules". Com a lector, m'interessa molt més la desesperança de l'autor, que la noblesa de les seves referències literàries; que em faci viure (o re-viure, o enyorar) en el text la pèrdua de la Menorca que va ser, amb total independència de què els lectors en puguem tenir o no cap experiència pròpia. Que això és possible, ho demostra Ponç Pons al poema VI, L'obscur errant, on precisament el record de l'emoció de l'amor jove arriba a sobreposar-se a la desolació del present, i les referències finals a Kafka, Ovidi, Nerval, Quevedo, Sartre o Blake entelen allò que era emoció i pensament autèntics, i que no precisaven de l'afegitó del saber adquirit. Nura és datat el 2001 i serà interessant de veure quins nous camins segueix la poesia de Ponç Pons.

Núria Cabré i Castellví (L'Argentera, 1954) duu publicades un parell de plaquettes i el llibre Compassos per a l'oblit (2004). Instants als dits és un recull d'una depuració notable, llimat de qualsevol barroquisme innecessari, pouat en la necessitat de l'expressió primera i de salvar el record i el minut efímer, que no és sempre ni el moment del goig ni el moment del dolor, sinó més aviat el coneixement nascut de l'acceptació. Estructurat en parts força diferenciades, Instants als dits segueix un balanceig que va de la introspecció més gran a la descripció que frega deliberadament el petit costumisme (a Ciutat de carmí, i sota l'evocació de la senzillesa de Xavier Amorós, en fa un fris deliberat), on el detall menut vol suggerir l'encontorn de presències que s'imposen a la memòria -una bella cita de John Berger identifica el buit que deixen les persones en morir amb el contorn que l'artista busca quan retrata una persona.

Només en algun moment (Joies, Pop) es diria que la contenció dels possibles referents ha estat tan gran que els lectors ens quedem una mica desconcertats per una emoció l'origen de la qual arribem a identificar.

Tot i així, és a la mirada més lírica de Núria Cabré on es troben els trets més destacables: la pinzellada per comunicar-nos una madura acceptació del temps desaparegut i inassolible, o el guany fugisser sempre tocat d'estoïcisme. Aquest saber és ple dels colors de les estacions -"em poso la mà a la butxaca | i sé que tots els meus dits | s'emporpraran d'un instant | de tarda"- que serveixen de contrapunt a l'observació pausada, esquemàtica i elegant que, en algun cas, fa pensar en el poemes breus de Ràfols-Casamada: "Degota la pols | al passeig de les fulles | roges roges. | Aquelles que se'n van | i anuncien".